Bona collita

No ho puc evitar, la meva educació és profundament catòlica, i quan dic profundament vull dir estrictament això. Quan escolto plantejaments espirituals d’altres creences sempre em salta la dèria de no prendre-les en consideració, si parlen els bisbes, o el Papa de roma, la cosa és diferent, em sento amb cor de discutir-ho.

La realitat és que tan bajanades són unes com les altres, però si un imam deixa anar que la terra és plana se m’escapa el riure, si ho diu un bisbe m’encabrono. I és que la petja de la religió dins el cervell d’un nen és com un tatuatge fet a foc, no s’esborra mai, fins i tot quan ets prou assenyat per veure que d’iguals en són, bisbes i imams, pastors evangèlics i gurus varis.

Em recorda això com ensenyaven moral als nens en la novel·la Un món felíç, d’Aldous Huxley (perdó si no l’he escrit bé.), així ens acabem trobant, fem vacances de Setmana Santa, quaresma, Diumenge de rams, dissabte de glòria, dilluns de pasqua ...

Pocs, quasi ningú, recordem que en aquesta època no es celebrava la passió de ningú sinó l’inici de l’estació de la collita, la tornada de la llum del dia, la fruita fresca i els camps verds, l’alegria de poder retrobar-nos en el camí cap a les muntanyes amb el bestiar. Allò el van esborrar, van convertir el gaudi en patiment, van canviar la feina pel treball, l’esperança pel càstig.

Ens passen una i altra vegada la història d’un individu que va ser traït pel seu millor amic, que la resta d’amics van escampar la boira i fins i tot el seu pare va passar d’ell, quedant tan sols la seva soferta mare i la seva dona (tot i que s’empenyin en dir que no.), plorant el captiveri i la mort del seu fill i el seu company respectivament.

És curiós, Dues dones, una d’elles vexada com a puta per l’església, eren les úniques que van romandre al peu de patíbul, dues dones, en una època on les dones podien ser esbatussades sense cap mirament, feien front a uns hipotètics soldats que custodiaven al comdemnat.

Fora d’incongruències històriques, que sols en aquesta escena hi ha a cabassos, em fa pensar en què estem venerant, potser hauríem de girar la mirada, oblidar el penjat, i pensar en les dues dones que hi ploraven als seus peus. Com ha des ser una persona perquè, en el darrer moment sols la mare i la companya, les dues úniques persones que se’l devien estimar de debò malgrat tot, hi fossin al seu costat?

Això crec, ja que pel moment no tinc arguments històrics, si alguna vegada va existir un tal Jesús no era més de fiar que els fanàtics que maten per la seva fe, siguin catòlics, evangelistes, mormons, testimonis de Jehovà, sunites, xiites, i qualsevol altra religió, facció, secta o grupúscul religiós.

Així que, com que ja no patim, erròniament penso, per la propera collita, si més no penso que podríem recuperar aquests quatre o cinc dies pensant que és l’inici del bon temps, de les plujes que netejen l’aire, de les ganes de fer un clau, per molt que ja no sigui per tirar coets, per córrer sota la pluja que ens ha enxampat sense paraigües i acabar rient en veure’ns molls de dalt a baix.

I els que vulgueu patir amb el patiment d’un tal Jesús, doncs feu-lo, però no ens exigiu als altres que portem el cap cot, que aquests dies són de festa, que les flors tornen a néixer, que l’aire es neteja, que la vida torna a brollar.

Bona festa de l’inici de la collita a tothom.