Odalisca

Relats conjunts: Odalisca, de Marià Fortuny

És la segona vegada que em passa, la primera va ser el cavall del Botero, però aquesta vegada no hi ha excusa. Com pot ser que una dona nua, esplèndidament nua, en una posició suggerent no em faci bullir la ment i comenci a rajar una història dels meus dits? I m’ho miro una i altra vegada, i penso, i m’esforço per crear una història. Coi! Si amb la dona desconeguda el relat havia sortit com si estigués escrit en aquell quadre! I ara cerco dins el meu cervell, pels racons més abandonats amb la sensació que hauria de sortir d’allà, sols apartant un record, una fórmula d’àlgebra, un ... Ostres! Mira que feia temps que no veia això! Un algorisme d’ordenació en Basic! Quins records! Tornem, la història ha d’estar per aquí, segur. Potser a la calaixera de les carbasses, un dia he de fer net amb tot això, la major part no pagava la pena el patiment. Res, d’odalisques res. Potser alguna cosa semblant? Un amor platònic ... en tenia a cabassos ... No, aquesta no, que me la vaig trobar al metro i feia mal a l’oïda de sentir-la parlar. Aquesta? Potser, però és que ... a més si no va haver-hi res va ser perquè jo no m’hi vaig fixar, sols li va mancar treure’s les calces i ensenyar-me-les. Però en aquella època anava de poeta amargat, maleït pel desamor ... Si un dia puc viatjar en el temps aquest babau rebrà una bufa que se li passarà la beneiteria de cop. I perquè estic remenant tot això? Ah! Sí, els relats conjunts i l’odalisca ... M’he d’afanyar que encara tinc un examen d’aquest semestre ... Odalisca, odalisca ... Res, que no en trobo res. I després diràs que no ets més estrany que un hippie a la borsa Wall street. Ei! Què és això? Cada nit la veia allà estirada al sofà de casa seva, amb les cortines recollides i la llum encesa, sense cap ni un tros de tela que la cobrís. Al principi evitava mirar-la, potser no s’havia adonat, costava pensar-ho, no havia passat pel davant de la finestra accidentalment, estava estesa al sofà lluint la seva pell exquisida davant d’uns vidres perfectament transparents. Per a mi era obligat veure-la en algun moment, allà tenia la meva taula de treball i tot i que de vegades estenia el cortinatge, sovint el tenia plegat amb la finestra oberta perquè entrés la frescor de la nit. I a la fi eren dies i dies que passava el mateix i sempre era allà, sempre. Un dia em vaig descobrir mirant-la, sense amagar-me, sense sentir-me culpable. El fet era que mai l’havia vist aixecar la persiana, una persiana que romania tancada tot el dia fins que arribava la nit. Amb el temps em vaig acostumar a veure-la, i els dies que estava més necessitat em quedava admirant els seus encants durant unes bones estones, a la fi era ella qui oferia als possibles i més que probables espectadors de l’edifici de davant aquella imatge. Un dia, però vaig coincidir amb la pujada de la persiana, el sofà era buit i no la veia, en un moment va aparèixer al fons de la sala, nua, perfectament nua com sempre, es va apropar a la finestra i va mirar amb un somriure als llavis, llavors es va portar la mà als llavis i va llençar un petó. Digueu-me pretensiós però hauria jurat que em mirava a mi i que aquell era el meu petó. Després de llençar aquell petó es va girar i va estendre la seva exuberant fesomia al sofà. Des d’aquell dia, sense faltar-hi mai espero amb delir l’hora en que s’aixeca la persiana i entra en escena la meva desconeguda odalisca, deessa dels tafaners de pati de llums, entre els qui em compto, i dedico una llarga estona a admirar-la, a adorar-la, a desitjar-la en silenci.