Atia el foc sense forces, feia temps que les seves mans ja no podien fer bufar el bufador prou fort com per revifar el foc d'una bufada. A voltes i sense voler parar-s'hi, mira el calendari de La Caixa, Encara no hi havia anat pel proper i el darrer full ja estava marcat.
Pel seu cap passen, melangiosos tots els nadals d'anys passats, amb els fills primer, fent-los patir amb el tió, mes tard amb els nets, com cridaven, totalment esvalotats, com els mes grans es pujaven a l'escala per veure-hi més enllà de la cortina, i els fills apartant-los i fent-los una aclucada còmplice perquè no diguessin res.
El temps, però, passa més lleuger a mida que un es fa vell, i els nets ja són grans, algú li ha portat un besnét, però no tots venen ja per nadal, malgrat van passant, tots tenen sogres i pares per atendre.
El fill gran, que es va separar, ha de fer cabrioles per poder ser amb totes dues famílies, com ell diu, fent broma, està maleït per haver acabat amb la primera parella com amics, sort d'això la que fora la seva jove encara li porta els nets de tant en tant.
Potser hauria de sentir-se feliç de tenir una família així, però es troba sol, sol i trist, ella ja fa anys que ja no hi és. Recorda totes les bones estones, i també en recorda de dolentes, perquè serà que fins i tot aquestes les troba a faltar?
Un cotxe para a l'exterior de la casa, dues ombres s'apropen en silenci, el gos no borda, fins i tot es diria que plora, quin protector per la casa! Pensa mentre s'apropa a la porta.
El gos salta mentre gemega, rodola, corre d'una banda a l'altra, una veu li crida. - Au! Para que ets un bestia! Que em tacaràs el vestit! - Son la neta i el net més grans. - Què avi? Estàs preparat? - Què encara no t'has vestit? Vinga home! Que ens esperen. - Estic en un moment, però he d'apagar el foc i posar menjar al gos. - Ves a vestir-te ja ens fem càrrec.
Puja per les velles escales de cargol, arriba a la cambra i es vesteix lentament per sortir, sent com el net canvia l'aigua del gos mentre li fa manyacs, la neta apaga el foc de la llar. Recorda quan eren petits, els dos primers, entremaliats, belluguets, galifardeus. Se li dibuixa un somriure a la cara en recordar aquells temps.
El viatge en cotxe li fa recordar quan sortien els caps de setmana, els nens al darrera, feia poc que s’havia posat la norma de portar cadiretes, recorda els peatges, per sort ja no existeixen, tanmateix ja no és el mateix, ara ja no es condueix, es navega, poses l’adreça on vols anar i el vehicle fa tot el recorregut, ja ni semàfors no calen, volar els cotxes no volen però el pilot ja no fa gaire més que intervenir en decisions de ruta.
En arribar es troba la família sencera, l’esperen tots, els ulls se li amaren, tots, els fills, els nets, el besnét dins el cotxet, fins i tot la ex del fill gran. Tots seuen a taula, després de saludar-lo, tots seuen a taula parlen de com ha anat tot, de la situació política, de les darreres, tristes, noticies que venen d’Espanya on un cop d’estat ha portat el país a la dictadura.
Un dels nets li pregunta a l’avi. – Però qui és aquest que s’ha proclamat president? – És el net d’un polític nefast de quan Catalunya encara era part d’Espanya. Va ser el primer ex-president de govern condemnat a presó. – Tan de mal va fer? – Molt de mal fill, molt de mal.
El net més gran també comenta. – El meu soci, fins ara a Espanya, va arribar ahir, diu que estaven obligant a batejar-se als que no ho estan. – Res de nou, fill, jo estic batejat, quan vaig néixer també era obligatori. – I el govern de la Unió no farà res? Ells també hi pertanyen. – Ves a saber, en aquestes coses Europa encara va coixa.
Un dels fills, que en treballa al govern de l’estat, intervé. – No és oficial, però sembla que ja s’ha donat ordre a l’exèrcit d’entrar, en un parell de dies hi veurem aquest pendó a la presó. – O hi haurà guerra. – Intervé un altre. – Els militars espanyols semblen estar amb ell. – Esperem no veure-ho, qualsevol guerra es una desgràcia. – Acaba ell.
La resta de la nit passa entre xerrades més informals, amb rialles i records. – Pare, recordes quan la mare preparava aquells sopars que no ens podíem aixecar? – I tant! I mira que quan anàvem a comprar jo la hi anava frenant. Però és que era un problema de família, sempre cuinaven “sobrer”, que volia dir que hi quedava teca per tres dies. – Tots riuen. – Però eren boníssimes, i tot i queixar-nos-en de la quantitat menjàvem fins ja no poder.
El net torna amb la política. – L’altre dia ens van explicar a classe com ens vam fer independents, però no el vaig entendre. – es fa un silenci profund. Fins que l’avi comença a parlar. – Va ser amb el referèndum per a la formació de la Unió, una consulta feta a tota Europa i que es confirmava per circumscripcions, a Espanya pel que llavors es deien autonomies.
- El resultat va ser decebedor pels nacionalistes espanyols, Andalusia, Extremadura, Castella i València votaven en contra, la resta de comunitats a favor. Això implicava que s'havia de fer un segon referèndum i aquelles comunitats que votessin afirmativament passarien a formar part de la Unió, les que votessin en contra no, Espanya moria de totes totes.
El net, insisteix. - Però va haver-hi guerra, no? - Sí, desgraciadament sí. Va morir molta gent durant els cinc dies, molts innocents, molta gent desarmada i, al final de tot, tot va acabar a la taula de negociacions, les guerres no es guanyen mai.
El llarg sopar acaba, l’acompanyen a la seva cambra, mentre no es dorm va recordant tot el que ha viscut, tot el que ha patit perquè els seus nets tinguin un país, imperfecte, com tots, però lliure. Els pensaments encadenats el porten al somni, un somni llarg i profund.
Pel seu cap passen, melangiosos tots els nadals d'anys passats, amb els fills primer, fent-los patir amb el tió, mes tard amb els nets, com cridaven, totalment esvalotats, com els mes grans es pujaven a l'escala per veure-hi més enllà de la cortina, i els fills apartant-los i fent-los una aclucada còmplice perquè no diguessin res.
El temps, però, passa més lleuger a mida que un es fa vell, i els nets ja són grans, algú li ha portat un besnét, però no tots venen ja per nadal, malgrat van passant, tots tenen sogres i pares per atendre.
El fill gran, que es va separar, ha de fer cabrioles per poder ser amb totes dues famílies, com ell diu, fent broma, està maleït per haver acabat amb la primera parella com amics, sort d'això la que fora la seva jove encara li porta els nets de tant en tant.
Potser hauria de sentir-se feliç de tenir una família així, però es troba sol, sol i trist, ella ja fa anys que ja no hi és. Recorda totes les bones estones, i també en recorda de dolentes, perquè serà que fins i tot aquestes les troba a faltar?
Un cotxe para a l'exterior de la casa, dues ombres s'apropen en silenci, el gos no borda, fins i tot es diria que plora, quin protector per la casa! Pensa mentre s'apropa a la porta.
El gos salta mentre gemega, rodola, corre d'una banda a l'altra, una veu li crida. - Au! Para que ets un bestia! Que em tacaràs el vestit! - Son la neta i el net més grans. - Què avi? Estàs preparat? - Què encara no t'has vestit? Vinga home! Que ens esperen. - Estic en un moment, però he d'apagar el foc i posar menjar al gos. - Ves a vestir-te ja ens fem càrrec.
Puja per les velles escales de cargol, arriba a la cambra i es vesteix lentament per sortir, sent com el net canvia l'aigua del gos mentre li fa manyacs, la neta apaga el foc de la llar. Recorda quan eren petits, els dos primers, entremaliats, belluguets, galifardeus. Se li dibuixa un somriure a la cara en recordar aquells temps.
El viatge en cotxe li fa recordar quan sortien els caps de setmana, els nens al darrera, feia poc que s’havia posat la norma de portar cadiretes, recorda els peatges, per sort ja no existeixen, tanmateix ja no és el mateix, ara ja no es condueix, es navega, poses l’adreça on vols anar i el vehicle fa tot el recorregut, ja ni semàfors no calen, volar els cotxes no volen però el pilot ja no fa gaire més que intervenir en decisions de ruta.
En arribar es troba la família sencera, l’esperen tots, els ulls se li amaren, tots, els fills, els nets, el besnét dins el cotxet, fins i tot la ex del fill gran. Tots seuen a taula, després de saludar-lo, tots seuen a taula parlen de com ha anat tot, de la situació política, de les darreres, tristes, noticies que venen d’Espanya on un cop d’estat ha portat el país a la dictadura.
Un dels nets li pregunta a l’avi. – Però qui és aquest que s’ha proclamat president? – És el net d’un polític nefast de quan Catalunya encara era part d’Espanya. Va ser el primer ex-president de govern condemnat a presó. – Tan de mal va fer? – Molt de mal fill, molt de mal.
El net més gran també comenta. – El meu soci, fins ara a Espanya, va arribar ahir, diu que estaven obligant a batejar-se als que no ho estan. – Res de nou, fill, jo estic batejat, quan vaig néixer també era obligatori. – I el govern de la Unió no farà res? Ells també hi pertanyen. – Ves a saber, en aquestes coses Europa encara va coixa.
Un dels fills, que en treballa al govern de l’estat, intervé. – No és oficial, però sembla que ja s’ha donat ordre a l’exèrcit d’entrar, en un parell de dies hi veurem aquest pendó a la presó. – O hi haurà guerra. – Intervé un altre. – Els militars espanyols semblen estar amb ell. – Esperem no veure-ho, qualsevol guerra es una desgràcia. – Acaba ell.
La resta de la nit passa entre xerrades més informals, amb rialles i records. – Pare, recordes quan la mare preparava aquells sopars que no ens podíem aixecar? – I tant! I mira que quan anàvem a comprar jo la hi anava frenant. Però és que era un problema de família, sempre cuinaven “sobrer”, que volia dir que hi quedava teca per tres dies. – Tots riuen. – Però eren boníssimes, i tot i queixar-nos-en de la quantitat menjàvem fins ja no poder.
El net torna amb la política. – L’altre dia ens van explicar a classe com ens vam fer independents, però no el vaig entendre. – es fa un silenci profund. Fins que l’avi comença a parlar. – Va ser amb el referèndum per a la formació de la Unió, una consulta feta a tota Europa i que es confirmava per circumscripcions, a Espanya pel que llavors es deien autonomies.
- El resultat va ser decebedor pels nacionalistes espanyols, Andalusia, Extremadura, Castella i València votaven en contra, la resta de comunitats a favor. Això implicava que s'havia de fer un segon referèndum i aquelles comunitats que votessin afirmativament passarien a formar part de la Unió, les que votessin en contra no, Espanya moria de totes totes.
El net, insisteix. - Però va haver-hi guerra, no? - Sí, desgraciadament sí. Va morir molta gent durant els cinc dies, molts innocents, molta gent desarmada i, al final de tot, tot va acabar a la taula de negociacions, les guerres no es guanyen mai.
El llarg sopar acaba, l’acompanyen a la seva cambra, mentre no es dorm va recordant tot el que ha viscut, tot el que ha patit perquè els seus nets tinguin un país, imperfecte, com tots, però lliure. Els pensaments encadenats el porten al somni, un somni llarg i profund.
11 comentaris:
Tant de bó algun dia poguem explicar aquesta part de la història als nostres néts.
No sé per què, però mentres llegia veia que els pensaments de l'avi de la història eren pràcticament iguals als del méu, que en pau descansi.
Calla, calla, no em recordis els sopars nadalencs, quina mandra!!
No els podriem suprimir un any d'aquests?
Anyway, bon relat!
Al meu blog estic intentant predir amb el Tarot el 2009, si et ve de gust ja saps!
Ana: Millor si és sense cap guerra pel mig.
Shalheira: Arribats a una edat tot el que ens queden són records.
Glam: Tot depèn de com te'ls prenguis, per a mi és un bon moment per retrobar-nos amb la família, de fet si no estigués lligat a unes festes religioses ens els hauríem d'inventar. Per suposat és la meva opinió.
:) M'agrada veure que escrius sovint sobre el futur. Tanta curiositat et desperta?
Jo no sé si m'agrada gaire aquest futur que presentes... Sí que voldria la independència, prò no a qualsevol preu. Espero que quan hagi d'arribar, les persones siguem més entenimentades. Tot i això, potser és més utòpica la meva manera de veure-ho que la teva! hihihi
Petonets, guapo!
El somni d'un país! Quant deixarem de somiar?
salutacions
M'he possat al dia. Veig que continues amb la dèria de les guerres sobre tot les religioses. A veure si et passarà com a l'Auster i els teus personatges es rebelaran per acabar amb el seu creador...... En quan al tema de la indepèndencia m'has fet recordar una novel.la que vaig llegir fa anys que plantejava també una situació d'independència de Catalunya en la que el primer President (independent) era l'Àngel Colom... molt divertit.
"Les guerres no es guanyen mai"
El millor que un pot sentir, ara per ara...
Un relat genial...
JA he publicat les meves prediccions tarotistes!
Un bon relat. I sí continuem somiant, de moment.
Núr: Em van ensenyar a mirar al futur, el passat no es pot canviar, cal no oblidar-ho però, i l'esperança tan sols te cabuda al futur, També m'agradaria que la independència arribés en pau, però pel moment no sembla que els veïns n'estiguin disposats.
Jesús: Benvingut. Espero que mai no deixem de somiar, igual que espero que alguns somnis s'acompleixin.
Plugim: Tens raó, però si mires la nostra història veuràs que no dona peu a pensar que les coses passin d'una altra manera, tot i que signaria perquè així fos.
Publica un comentari a l'entrada