dijous, 17 d’abril de 2008

Àngel

Arribes cansat de la feina, obres la porta, deixes caure la carmanyola a la taula de la cuina i poses la televisió amb intenció de narcotitzar-te amb qualsevol bestiesa mentre t’estires al sofà. Això és normal, si més no per a mi.

Però aquell dia va ser diferent, al obrir la porta un individu, alt i corpulent m’empeny d’una manera molt violenta dins de casa meva, em giro cridant “Que cony fa vostè?” Ell em mira, una mirada profunda, estranya, dominant. “Necessito amagar-me.”

‘Merda! Ara vindrà la policia, i ja tenim el sarau format.’ Pensava. “No em segueix la policia.” Em sobtà però vaig pensar que havia estat una deducció de l’individu. “No és una deducció, li llegeixo els pensaments.”

“Au va!, ara expliqui’m una d’indis!” li vaig respondre incrèdul. “No en sé cap d’indis. Avui el seu cap li ha tocat la cresta per no tenir preparat un informe que li va demanar ahir a la tarda, la seva companya de feina portava faldilla curta i li ha ensenyat les calces set vegades, vostè s’ha sentit incòmode però malgrat tot li agradava. Segueixo?”

No sé quina paraula s’ha de fer servir per definir com em vaig quedar, palplantat? Esmaperdut? Acollonit? Aquell element em llegia la ment com jo el diari. “Qui i què és vostè?” Li vaig preguntar. Ell, que ja s’havia assegut al sofà al costat de la finestra, em mirà amb cara de perdonavides. “No l’entendria, no pateixi, sols necessito que comenci el dia i me n’aniré.”

“Això no em val, m’empeny, entra a casa meva, s’asseu al meu sofà, i no em dona cap explicació.” “Vostè no creu en Déu oi?” “A què ve això ara?” “Vostè no és creient, això em dona aixopluc.” “Que m’intenta dir, que és ...” “Un àngel, bé el que vostè entén com un àngel.” No m’hi vaig poder reprimir i vaig començar a riure.

“Ja li deia que no l’entendria.” Em va replicar. Em vaig calmar, em vaig assecar les llàgrimes que m’havia produït el riure i li vaig preguntar “Acceptem que és un àngel, això vol dir que existeix un déu totpoderós, omnipresent, benèvol i etc. ?”

L’home em va tornar a mirar “Au! Segui i li explico.” Em va fer gràcia que em convidés a seure a casa meva, però la situació era prou surrealista com per no preocupar-me de detalls insignificants. Vaig seure i ell em va dir. “Existeix un ser, que vostès anomenen déu, que ho veu tot, però que no pot actuar directament, sempre s’ha de servir d’humans o àngels per actuar.”

“Ja entenc.” Li vaig dir. “Els envia a vostès amb el missatge i nosaltres l’hem d’entendre.” “Més o menys. De totes maneres de benèvol rés, fa uns deu mil anys va fer un experiment que se li va anar de les mans, vostès, des de llavors busca desesperadament la manera de destruir-los.”

Em costava creure’m el que aquell home m’explicava, però la meva curiositat era molt superior a la meva incredulitat. “Costa de creure que un déu no pugui acabar de cop amb la humanitat, si més no en base al que ens han ensenyat.” Li vaig dir, ell va somriure compassivament. “Tot mentida, tots els profetes, de totes les religions i sectes, absolutament tots van ser influïts d’una manera o una altra per provocar la desaparició de la humanitat.”

“I on queda lo de estimar-se els uns als altres dels cristians?” L’home va fer una rialla escandalosa, digna d’un acudit genial. “Aquest Pau és un bandarra! Mira que us la va colar grossa! Fins i tot la historieta que va caure del cavall és falsa.” Havia dit Pau, al principi no vaig caure, però després ... “Vol dir que Pau, l’apòstol, era un com vostè?” “Ho és. Nosaltres no morim, vam ser creats fora de la natura, fora de les lleis de l’evolució, no som animals, com vostès.”

Reconec que em vaig sentir una mica ofès, l’home se’n va adonar o em va llegir el pensament. “No s’ho prengui així, humà, vostès poden gaudir de les coses bones de la vida, nosaltres no, no tenim sentiments, som absolutament racionals, en el pitjor dels sentits, els psicòpates al nostre costat son angelets.” Va tornar a riure, quan es va calmar va continuar. “Disculpi’m però és que em fa gràcia que ens considerin l’exemple de bondat.”

L’havia enganxat! “Com és que riu si no te sentiments?” “Sóc un miracle, un miracle perillós per a Déu. He començat a sentir.” Vaig veure com una llàgrima relliscava per la galta d’aquell ésser. “No acabo d’entendre, perdoni’m” “Ja ho sé. Per a nosaltres és com un virus, li puc encomanar als meus iguals, per això m’amago, si em troben em destruiran.”

Altra vegada una contradicció, començava a ser un costum. “Acaba de dir que no moren.” “I que no tenim sentiments, però és que el paquet és complert, sentiments, mort, mort, sentiments.” Semblava raonable. “Llavors vostè vol contagiar els seus?” “Sí.” Aquella afirmació va ressonar com un tro.

“Voldria tornar a Déu, si no li molesta.” Li vaig dir. “Jo de vostè no ho faria.” Em va dir tornant a riure, era un acudit, dolent, però acudit a la fi. “Per què ens vol destruir?” “Perquè sou intel·ligents! Vau creuar la barrera, i això és un altre virus, i s’està estenent per l’univers.” “Però si no hem sortit del planeta!” Li replico. “Repeteixo que és una mena de virus, no cal que surtin del planeta.”

En aquell moment una llum intensa va omplir el pis, en ombres vaig veure com algú atacava a l’home i vaig escoltar com cridava i es desintegrava. L’ombra en la llum es va girar i amb un to amenaçador em va dir “Més val que oblidi tot això. Res no ha passat. Ningú no ha estat a casa seva. No ha parlat amb ningú.” La llum va desaparèixer.

12 comentaris:

plugim constant ha dit...

Ei, ja torno a corre per aquí. He llegit els teus contes (una mica de presa perque fa uns dies que no mirava cap bloc i tinc feina acumulada). Una altra cosa, jo procuro no censurar les meves emocions, (l'anonimat ens protegeix). Si m'autocensurès aquest mitjà perdria la seva eficàcia. No et deixis condicionar en els teus comentaris, la teva educació i tacte (encara que hagi ironia) estan fora de tot dubte. M'agrada molt la teva manera d'escriure, d'expressar-te, d'opinar i la teva atenció a Internet (segur que no ho recordes però un comentari teu em va ajudar a posar en marxa el meu bloc que no sabia ni crear). Gràcies per ser així (ja no t'ensabono més)

peperines ha dit...

quina por

skorbuto ha dit...

Plugim: Mai no m'autocensuro, ni en un cara a cara, però si sento que estic discutint sobre el sexe dels àngels (avui estic monotemàtic) intento frenar-me. Qualsevol discussió ha de tenir un objectiu.

Respecte el meu ajut, potser va ser en un comentari a Atup?

Peperines: Sí, la veritat és que sí. M'he espanat fins i tot jo, que l'he escrit. ;)

Somiant la lluna... ha dit...

Jo que creia que tots els àngels eren bons! Hauré de començar a desconfiar d'ells... ;)

Núr ha dit...

a mi, por, no me n'ha fet pas! quan l'àngel ha dit que era un àngel m'he imaginat el Nicolas Cage, i clar... La cançó de Iris, de Goo Goo Dolls és preciosaaaaaaaaaa! aix...

Alls cuits mai couen ha dit...

a vegades hi ha coses que més val fer veure com si no haguessin passat.

Jo tambe deixo anar la carmanyola (o taper) més aviat el llenço a la taula de la cuina, pobre marbre
!

Cesc ha dit...

Ostres m'ha afectat i tot eh!!! tinc una mica de por ara!!! sóc un poruc, no ara de veritat m'ha impactat tu...

Gem ha dit...

Wow!!!...a mi també m'ha fet una mica de por!!!...però m'ha agradat!Encara estic intentant assimilant-la!...amb angels com aquest...
:-D
P.d.: Dogma...he pensat en Dogma...

skorbuto ha dit...

A tots, gràcies pels comentaris

La veritat és que no pensava fer-ho tan tètric, però, ves per on, aquests personatges meus continuen fent el que els hi rota. ;)

De totes maneres la idea que els àngels no en són de bons no és gens nova.

No recordo el títol però era una pel·licula on es parlava d'una guerra entre àngels, i en un moment determinat es parla d'ales blanques tacades de sang.

Per cert, que jo recordi, a Sodoma i Gomorra les van fondre els àngels, no?

AINA ha dit...

un relat que no he parat de llegir fins a la fi.. quina imaginacio!

bé, jo em defineixo com a atea simplement, vaja, que no crec en deu. Mes aviat crec en les coses que puc tocar..sentir.. etc.

realment aquell que en el teu relat dius que va crear la terra ara s´ha d´arrepentir de quelcom¿? upss, doncs no haver- nos creat tu!!! jejej

torno a reiterar_ quina imaginació, noi, m´ha agradat llegir-te.

aina

skorbuto ha dit...

Aina:

Jo també em defineixo com ateu, bé de tant en tant com a pastafari, però això és una altra història.

Tanmateix he rebut, com tota la gent de la meva edat si més no, una educació catòlica, on els àngels són bons boníssims, el diables dolents dolentíssims i Déu és amor i comprensió i et comdenmarà al infern si et portes malament.

Per altra banda he viscut algunes experiències, de les que no parlaré, que em fan creure en algunes coses (creure en minúscules, "jo crec qué", no pas "jo crec en") i que tiren per terra moltes de les coses que ens van inculcar.

el problema és que algú a qui li han dit que anirà a l'infern si es porta malament als set anys, ha de lluitar molt per no creure-s'ho.

XeXu ha dit...

Feia dies que posposava llegir el relat per manca de temps, però sort que ho he acabat fent, m'ha semblat molt bo, encara que una mica inquietant, no trobes? Trenca esquemes, però aquests són els bons escrits, els que fan pensar si les coses no són en realitat com sempre les havíem cregut, o com ens havien fet creure.