dilluns, 21 d’abril de 2008

Una nova feina

Estava buscant una sortida a tot aquell enrenou, el ordinadors anaven com boixos rebent informacions incoherents dels sensors, i alguns ja havien engegat els primers processos d’emergència.

Amb lo feliç que era jo en aquella feineta de res amb un sou miserable! Perquè havia dit que si en aquesta gent? S’ha de reconèixer que en saben d’entabanar: un sou que en quadruplicava el meu, vehicle finançat per l’empresa, dos mesos de vacances l’any a mes de recuperar els festius treballats amb dies de vacances o cèntims, a elecció meva.

I la feina no era complicada, sols havia de mantenir en funcionament el sistema informàtic, assegurar-me de desar les còpies de seguretat i comprovar que tot anés a l’hora.

Reconec que el primer dia em vaig quedar una mica decebut, el meu company de feina em va rebre amb fredor, amb prou feines ens vam presentar, em va explicar com funcionava tot, va recollir la seva bossa i es va acomiadar fins la setmana següent.

En les llargues estones lliures vaig aprofitar per visitar les instal·lacions, totes obertes a la meva targeta, excepte el cor, visible des de fora, però sols accessible amb vestits especials, i una porta, sense cap identificació però que no s’obria al passar la targeta pel lector.

Vaig sentir la seva veu, autoritària, al meu darrere. – Què passa aquí soldat? – Soldat? M’havia dit soldat, em vaig girar emprenyat. – No sóc cap soldat! No sé qui cony és vostè! I no sé que collons passa aquí!

Llavors la vaig veure, un cos escultural, les faccions suaus de la cara, els cabells rossos lligats en una cua de cavall i un somriure malèvol que es dibuixava lleument. – Al senyor li molesta que li facin preguntes, veig. – Em respon irònicament. – Vol que li ajudi o no?

Em vaig mirar de calmar, vaig respirar i li vaig fer la pregunta d’or. – Qui és vostè? – Tinent Gonzàlez, enginyer nuclear de l’exèrcit. – Ja, i que pinta l’exèrcit en una instal·lació civil? – Civil? Un altre al que li han aixecat la camisa! – Va riure pels descosits.

Començava a estar molt, però molt emprenyat. – A veure, senyora o senyoreta enginyera, potser si m’explica que cony passa aquí. – Tinent, quan em parli digui’m tinent! – Em va replicar fent un posat d’autoritat. – Doncs a mi quan em parli em diu bwana! – Vaig replicar. – Molt bé bwana, ara li explico.

Em va explicar que era el que feia tornar-se bojos els ordinadors, sóc incapaç de reproduir-ho, però amb quatre botons tot va tornar a la normalitat. – Així, tinent, ara que ja està tot controlat. Què cony pinta aquí l’exèrcit? – Ella va somriure.

- Bwana, això és una instal·lació militar, i vostè està sota el nostre comandament, de fet sota el meu comandament, som les dues úniques persones en aquesta instal·lació.

- No és això el que em van explicar, em van dir que hi tindria un enginyer nuclear com a cap. – Li molesta que sigui dona? – Em molesta que sigui militar, el que tingui entre les cames és qüestió seva. – veig, doncs com pot veure sí que te un enginyer com a cap, jo, i si no li agrada que sigui militar es fot.

- Miri, no tinc ganes de discutir, ara mateix enviaré la meva renúncia i ja en trobaran un altre gamarús. – Ella va riure. – Ho tens clar maco, mira’t el contracte i veuràs que no pots renunciar. – Va ficar la mà a la butxaca i va treure una targeta d’identificació. – Jo no t’he donat això. Si un dia estàs avorrit vine a visitar-me.

- I on es suposa que d’anar? – Li vaig replicar. – Quina porta no has obert? – Tal com feia la pregunta va sortir de la sala i va desaparèixer de la meva vista. Em vaig mirar el contracte i tal com em va dir quedava clar que per renunciar havia d’indemnitzar-los amb una quantitat que era incapaç de llegir, i amb el sou que em pagaven entrava dins la categoria d’executiu.

Vaig estar rumiant unes quantes hores, em sentia estafat i, a més, em sentia xulejat per la tinent dels collons. Vaig recordar la targeta, encara estava a sobre la taula, la vaig agafar i em vaig dirigir a la porta sense indicadors, vaig fer una ullada i vaig veure una càmera, vaig picar amb la mà oberta sobre la porta fent el màxim de soroll possible, vaig mostrar la targeta a la càmera i la vaig deixar anar per sota la porta. Fet això vaig saludar amb la mà dient adéu i me’n vaig tornar al meu lloc.

(Continuarà ...)

9 comentaris:

skorbuto ha dit...

M'haureu de disculpar per no fer la història sencera, però estic en plena voraginé d'exàmens i voldria aprovar-los.

Cesc ha dit...

Estudia estudia... i mentre segur que sorgeixen noves idees, ostres ja m'estranyava a mi que s'acabés així... jo m'esperava una mica de tela... segur que ve després oi... jeje salut nano!

AINA ha dit...

mmm sempre m´han agradat aquests relats que tenen una segona part. t´aniré llegint. però com soc una miqueta impusiva et diré. Vols dir que amb un dia en tens prou per a decidir si allò es bo o no¿? independentment de que t´hagin mig enganyat... el sou es molt bo.. i les condicions... dificils de trobar en un altre lloc.. jejejeje bé, esperaré un segon relat. molt bo aquest encara que estigui inacabat. osti jo tb m´hauria de posar a estudiar pero quin pal!!!! uff

salut aina

LLuNa ha dit...

oh,també d'examens?? si, ara aviat torna l'època més odiosa de la vida d'un estudiant :(

En fi, molta sort!

glamboy69 ha dit...

mmmmmmmmm!!
Aram'has deixat amb la inrigaaaa
Que vagin bé els examens!

Núr ha dit...

home! espero que continuï!!! m'ha agradat, prò les coses no s'acabaran així!
ja m'imaginava que devies estar enfeinat perquè ara feia dies que no publicaves! estudia molt i mooooolta soooooooooooooort! :)

Jo Mateix ha dit...

Buenu, ens esperarem la continuació. Aprovar és lo primer, esclar que sí

plugim constant ha dit...

Pinta molt bé aquesta història. A veure que passa. Molta sort!

XeXu ha dit...

Carai, quins dos caràcters. D'aquí poden acabar saltant espurnes, o ves a saber si alguna altra cosa. Com mantindràs el suspens, eh lladre? Ens haurem d'esperar. Però mentrestant, a estudiar de valent!