Zoo

Feia dies que ho deia, feia dies que ens demanava anar-hi, volia veure els lleons, les girafes, els elefants ... Entrada triomfal, per sort no hem de fer cua i només entrar l’estruç s’esporga les plomes. El Sol fa que els animals s’estiguin quiets, massa quiets, de vegades costa veure’ls.

No li acaben de cridar l’atenció els ocells, potser els galls d’indi, passejant pel mig i cridant de tant en tant. – Vull veure els lleons. – Sí, ara, vida. – Els lleons són lluny de la porta, veiem la porta de l’aquari, potser hauria de dir dels dofins, són els darrers habitants de la instal·lació, passarem després.

Veiem els goril·les, estan tranquils, segurament ofegats de calor com nosaltres, l’Esquena Platejada està estirat panxa enlaire, una mamà goril·la seu a prop del vidre amb una cria als braços, alletant-la. Amb una altra nena comencen una discussió filosòfica. – Està menjant llet de la teta. – La llet no es menja. – Si es menja. – Per menys hi ha hagut guerres.

Recordo fa anys una visita al Safari Park, el meu fill hauria de tenir uns set anys, vam apropar-nos a un edifici on hi havia un munt de gent, va ser l’espectacle més vergonyós que n’he vist mai. Dins l’edifici uns ximpanzés, fora despulles humanes colpejant el vidre i cridant irracionalment. Els pobres ximpanzés esvalotats, enfadats.

He de reconèixer que aquí la gent era gent, i els goril·les es movien tranquils, sense preocupar-se del que passava a l’altre costat del vidre. Potser vaig tenir la sort d’anar el dia reservat per humans evolucionats.

Els óssos, fora d’un estirat panxa enlaire, jo també m’hauria afegit, es remullaven a la seva bassa, més enllà hi eren les feres, els lleons fent la seva llarga i tediosa becaina, els tigres amagats a les plantes, panteres, lleopards, dormitant a l’ombra dels arbres.

Els ulls se li escapaven darrera el que veia, es debatia entre la por i la curiositat, més d’una vegada l’havia d’agafar per que pogués veure l’animal, posant-la a la meva alçada, fent que mirés cap a on jo mirava ajuntant les galtes.

Els animals de granja eren el primer gran l’èxit. Poder tocar la cabra que és a l’entrada esperant que l’amanyaguin, el cartell d’advertència, són manyacs i es deixen tocar però si no es deixen millor no seguir, si s’enfaden mosseguen.

Amb les cabretes petites va ser quan vam aprendre on era el límit, si l’animal s’està quiet i ella s’apropa en podem arribar lluny, si l’animal s’apropa s’acaba el bròquil. Per cert els hi agraden els pantalons texans, tan bon punt en veuen un el tasten.

Desprès de veure les girafes, l’elefant, els rinoceronts i els hipopòtams, l’aquari, una immensa cua per veure els dofins. – I ara hem de fer aquesta cua amb el Sol que fa? – Per sort estan entrant i ens afegim, el preu a pagar per no haver suportat el Sol és estar amunt de tot, però tampoc no és tant problema.

Aquí es barregen les ganes de mirar i les d’explicar el que veu. – Ara ens mullaran. – No, vida, aquí no arribarà l’aigua. – El dofins sempre han tingut un punt màgic, sigui veritat o mentida, sempre els considerem els més intel·ligents, malgrat l’espectacle no deixa de ser això, un espectacle amb animals ensinistrats, em va fer recordar el viatge a Menorca, amb els dofins corrents al costat del vaixell, saltant sobre les ones.

Al final, al sortir, plorant perquè en volia veure’ls, potser tocar-los? Sort vam tenir de poder anar a veure’ls a la piscina gran i mirar-los sota l’aigua, movent-se, jo diria que saberuts, al costat de les finestres, apareixent pel costat que no esperes, mentre intenten fer-los una foto.

Sis hores són moltes hores per una nena de tres anys, asseguda al cotxet se li tancaren els ulls i vam iniciar el camí de tornada. Demà al l’escola bressol explicarà ves a saber quines històries.

Viatger

No acabo d’entendre que hi faig aquí, sols sé que han vingut a buscar-me a la feina en un cotxe sense cap identificació i m’han portat aquí. Tots em miren entusiasmats com si veiessin un famós, tots m’han saludat com es saluda als herois i jo els miro sense entendre un borrall.

Seiem tots a la taula, llavors un d’ells, un polític, el conec per la televisió, comença a parlar. – Suposo que es preguntarà perquè l’hem fet venir, bé m’han prohibit que faci un discurs, així que li explicaré que tenim un projecte entre mans on vostè és una peça clau. Ara el doctor li explicarà la part més tècnica.

El polític seu i un home, aquest no l’havia vist mai a la vida, comença una explicació . – Veurà, fa un parell d’anys hem aconseguit viatjar enrera en el temps, portem tot aquest temps fent proves amb objectes, recuperant-los al poc envellits tant com els de l’època on els vam enviar.

- Hem fet proves amb animals, marcats amb xips que hem recuperat amb edats de fins a dos milions d’anys, inoperatius ja però identificables. La setmana passada vam acordar que elegiríem una persona per enviar al passat amb una missió especial, la missió era evitar la segona guerra mundial.

En aquest punt calla i parla un historiador, ho sé perquè porten un distintiu diferent. – Tal com havíem acordat, l’enviat ens remetria un informe de l’operació amb indicacions de com havia afectat a la història. Ahir vam rebre cinc informes, tots seqüencials, vull dir que, ordenats tenen sentit.

Vaig intervenir una mica descol·locat. – Perdoni’m, però encara no veig que tinc a veure jo en tot això. – L’home es va somriure. – Vostè ha enviat els informes, vostè ha viatjat el passat cinc vegades.

Quan vaig obrir els ulls estava estirat a la taula, amb un tensiòmetre en un braç i un S.E.M. al costat. – Ja torna en si. La tensió és correcta. Com es troba? – No ho sé, que ha passat? – S’ha desmaiat. – Es veu amb forces per seguir? – Sí, crec que sí.

Em vaig aixecar, vaig seure a la cadira. – Cinc vegades? Perdoni’m però que vol dir, que he anat i tornat cinc vegades?. – Un científic em respon. – Com li hem dit abans no podem anar enrera en el temps però no podem fer tornar res del passat, entenem que d’una manera o altra l’hem enviat cinc vegades al passat, en cinc realitats diferents. – I que es suposa que he fet?

Llavors un dels militars explica. – Al primer viatge vostè va matar Hitler quan encara no era ningú. – I el resultat va ser catastròfic doncs l’Alemanya nazi, amb Himmler al capdavant, va conquerir tota Europa i la guerra es va allargar quinze anys més. – Explica un historiador. – No em sonen aquests noms – Vaig replicar.

– Perquè ja no formen part de la història, de fet a cada viatge matava els anterior i el nou lider nazi, Goebbels, Göring i Hess, amb resultats cada vegada pitjors. – Vol dir que soc responsable que París hagi desaparegut sota la una explosió atòmica? – Molt en temo que sí. – I què Dietrich no seria el dictador europeu deposat fa 120 anys, responsable de la desaparició de milions de persones per selecció de racial, sinó fos per mi? – Tots assentiren amb el cap.

Vaig quedar mentalment bloquejat una estona. – I que es suposa que he de fer? – Desgraciadament – va dir un científic. – Vostè ha d’anar al passat. – I matar tots aquest més Dietrich? Llavors hi haurà un no sé què que es convertirà en quelcom pitjor que els altres i faré un informe i hauré de tornar a viatjar i, i, i. Francament no en comptin.

Algú, ja no miro qui, diu. – De fet, ha de viatjar en el temps, doncs vostè forma part de la història també, però aquesta vegada sols enviarà l’informe, no matarà ningú. L’informe ens hauria d’arribar abans que l’enviem al passat aquesta tarda. En aquest moment arriba un missatger i pregunta per mi, em lliura un sobre molt antic, l’obro, te un munt de documents i una carta a la meva atenció.

Com ja t’imaginaràs tu i jo som la mateixa persona, aquesta vegada no hem matat ningú, quan iniciem el viatge al passat Dietrich sols serà un personatge molt secundari a l’ombra de Hitler, la segona guerra mundial acabarà l’any 45 i la historia tornarà a ser el que havia estat. Si et serveix de consol et diré que he viscut molt bé, sense cridar l’atenció però gaudint de la vida, París és una ciutat bellísima. Dóna’ls-hi tota la documentació que t’he enviat, s’ho passaran d’allò més bé.

Tal com m’indico a la carta els hi lliuro la documentació, a la tarda, desprès d’un dinar de comiat, amb una maleta plena de papers, documentació i vestimenta de l’època, entro a la cabina que m’ha d’enviar al passat i inicio el meu viatge de no retorn.

Un dia d'aquests

Un dia d’aquests faré la bogeria mes desbarrada de la meva història, buscaré la manera d’apropar-me a tu, de dir-te que t’estimo, que m’és el mateix si tu no em vols, però que t’ho vull dir.

Un dia d’aquests em plantaré davant teu, espantat com sempre estic, i et robaré un petó.

Un dia d’aquests seguiré la teva ombra per trobar-me amb tu, per demanar-te que m’estimis, per sentir-te a prop.

Aquell dia serà el millor, hauré fet el pas en el buit, i no m’importarà estavellar-me contra la crua realitat.

Aquell dia serà el que em portarà a sentir-me ple de vida o a enfonsar-me en la tristor.

Aquell dia deixaré de tremolar cada vegada que et veig, sabré si ets amb mi o si t’he d’oblidar.

Potser mai no arribarà aquest dia, perquè quan hi penso em tremola tot.

Potser mai no faré el que penso perquè tinc la sensació de perdre’t així m’apropo a tu.

Potser mai coneixeré el sabor dels teus llavis ni el tacte de la teva pell.

Metròpolis, apocalipisi

http://relatsconjunts.blogspot.com/2008/06/metrpolis.html

M'havien trucat sent negra nit, alguna cosa havia fallat, qui em parlava no em va saber donar detalls. Ja abans d'obrir la porta s'escoltava la veu del meu cap escridassant tothom. - On és aquell pallús? Ja l'heu trucat? - Ja sóc aquí Senyor. - Ja era hora! Què collons has fet amb el programari dels androides?

La veritat és que no entenia el que em preguntava. - Res que jo recordi, fora d'afegir el mòdul nou d'aprenentatge avançat, però sols li hem posat al prototip. - Sols? Llavors com t'expliques això? - Em va mostrar un monitor del magatzem d'androides.

Hi havia cossos d'androide desballestats per tot arreu, alguns lluitaven entre ells, altres intentaven obrir les portes del magatzem. - Quan ha començat això? - Vaig preguntar – Fa unes tres hores. - Em va dir un soldat. Em vaig girar cap a ell, el fet que abaixés la mirada em va fer malpensar. - I què va passar fa unes tres hores, soldat?

El soldat es va posar vermell. - No estic autoritzat. El comandant m'ha donat ordres. - Ja hi som! On collons és el comandant? - Al magatzem. - Va respondre el soldat. Vaig moure totes les càmeres del magatzem cercant el comandant, i al final el vaig trobar, bé el que quedava d'ell. - Vine soldat.

El vaig posar davant del monitor. - Reconeix el cos? - Sí, és el comandant. - Llavors com que el comandant ja no pot donar-li ordres em pot explicar que ha passat fa tres hores? - El soldat es va quedar parat un moment, però al final va optar per parlar. - El comandant va donar ordre de posar alguna cosa als androides.

Vaig buscar la unitat d'instal·lació. - Quelcom així? - Sí. - A tots? - a tots. - Vaig mirar al meu cap. - Molt em sembla que haurà d'avisar que el mòdul d'aprenentatge te un petit problema. - Quin? - Això que te aquí són éssers intel·ligents. - Què vol dir? - El que veu. Prenen decisions, encertades, equivocades, racionals, irracionals, encerten, s'equivoquen ... Fins i tot diria que en tenen por.

El meu cap, un geni en l'art de donar ordres però poc avesat a comprendre els problemes, em va mirar com si parlés una llengua estranya. - Torni-m'ho a explicar. - El mòdul d'aprenentatge, és en realitat un mòdul de presa de decisions. Era el que em vaig imaginar al llegir la documentació, cosa que no va fer el comandant, o si el va fer no va fer cas.

El meu cap es posava nerviós. - No entenc un borrall del que em diu. - És senzill senyor. Els androides, fins ara “aprenien” a partir de la informació que els hi donaven, sabien elegir un martell per clavar un clau perquè hi tenien una base de dades que els hi ho deia. El mòdul d'aprenentatge es bassa en el sistema de prova i error. - i?

Li vaig senyalar el monitor. - Estan provant, dins d'una estona segurament acabaran les lluites, bé perquè algú perdrà bé perquè aprendran que no arriben enlloc. Però els que em preocupen són els que intenten sortir. El seu ritme d'aprenentatge és milions de vegades més ràpid que el nostre, en qualsevol moment obriran les portes i sortiran.

El meu cap es posava blanc per moments. - Què hem de fer llavors? - El botó vermell. - Està boig? S'ha begut l'enteniment? Sap quants milions hi ha invertits en cada trasto d'aquests? - Sí, però ja no importa, són incontrolables, els milions ja estan perduts.

Vaig deixar el meu cap i em dirigí a l'armari amb el botó vermell, vaig posar la meva clau i vaig obrir. En prémer el botó uns canons van sortir de les parets del magatzem i van ruixar amb nitrogen líquid tots els androides, en qüestió de segons van quedar congelats, paralitzats, llavors van moure's les parets de premsa, escombrant tot el que trobaven al seu pas i destrossant els cossos dels androides.

El cap estava parlant amb algú per telèfon, algú del govern, jo sabia el que passaria a continuació així que vaig anar al taller vaig formatar la memòria estàtica de l'androide prototip, vaig recollir les coses i em vaig anar cap a casa, al dia següent tocaria anar a fer els papers de l'atur.

Poc abans de sortir vaig sentir un tret, no vaig fer cas, al dia següent vaig saber que el meu cap s'havia entaforat una bala al crani, incapaç d'assumir el desastre davant dels accionistes. Ara he trobat feina en una petita empresa de programari de gestió, lluny dels grans projectes d'androides on l'exercit sempre està esperant donar una petita empenta.

Impresentables

M’agraden les rambles perquè són un poti-poti de gent singular, d’éssers estranys fora d’aquella riuada, i a cada element se li pot assignar una història més o menys encertada, i sense adonar-te acabes formant part del mosaic vivent, acabes sent un ésser més dins el batibull de colors i aspectes.

Però de vegades tota la poesia del lloc es perd. Es perdia quan alguns babaus s’entestaven a fer manifestacions i uns altres babaus vestits de gris s’entestaven a dissoldre-les, sense parar cura de la gran majoria que hi passejava, aliens a les pretensions d’uns i d’altres.

Me’ls vaig creuar tot passejant per les Rambles ja fa molts anys, jo era un adolescent llavors, però sols veure’ls vaig saber que allò no era el que semblava. Ell podia passar pel veí tros de pa que tots tenim, orgullós omplia el pit i somreia, ufà, li passava el braç per les sobre espatlles, sabia que ella no s’hi oposaria.

Ella podia ser la veïna que no coneixem, que no ens mira quan ens creuem, que acota el cap avergonyida. Ella somreia tremolosa, es minvava al costat d’ell, el braç sobre les espatlles es convertia en una càrrega feixuga que acceptava en silenci, la seva mirada sols deia una paraula i l’ull de vellut posava el crit ofegat.

La por als ulls d’ella se’m clavava produint-me una angunia insuportable. La impotència em feia prémer els punys fins a fer-me mal, hauria volgut tenir el do del càstig, fuetejar-lo amb la mirada, fer-li sentir el dolor i la por d’ella.

Però, en aquella època, més encara que ara, s’hi passejaven orgullosos del seu poder, de la seva impunitat, del seu menyspreu per l’ésser posseït, sí, posseït, no pas estimat. Gaudiria de veure’ls humiliats, acovardits, tremolosos.

Perquè, a la fi i com a home, ells no sols fan mal a la “seva” companya. Ens humilien a tots, ens avergonyeixen amb el seu orgull injustificat i barroer. Són una lacra que patim tots els que, humilment, volem ser estimats, no pas propietaris de ningú.

Enyoro els pronoms i adjectius, inexistents, de proximitat, directament enfrontats als possessius, poder dir la (meva) companya, i que quedi clar que no és la meva possessió sinó l’ésser que m’estimo, què és amb mi i sóc amb ella perquè ambdós volem, lliurement.

Sí, he desbarrat una mica, però oi que així, aquests babaus quedarien sempre en evidència?

M’Aixeco avui amb la noticia de l’assassinat d’una dona a mans del seu marit, aquí, a casa nostra. Potser no acabarà mai aquesta disbauxa?

Altres d’impresentables.

Veus per on avui toca partida doble d’impresentables, i és que ahir me’n vaig assabentar, demà és el “dia de l’orgull dels amants dels nens”. No es tracta d’una associació de mares i pares que es desviuen pels seus fills sinó d’una colla de pocavergonyes que ens volen fer combregar amb rodes de molí.

Segons aquestes paparres es poden tenir relacions sexuals respectuoses amb infants. Tenint en compte que, sobretot si es juga a determinats jocs, s’ha d’anar amb peus de plom en les relacions entre adults, com podem pensar que es pot establir una relació responsable amb una criatura?

Ells argumenten que els nens ja tenen una vida sexual, no sóc un especialista però segurament és cert, però el que tinc segur és que no té res a veure la sexualitat d’unes criatures en formació amb la sexualitat dels adults.

Aquests monstres s’entesten en comparar-se amb homosexuals i transsexuals, com si lo d’ells fos el mateix. Quan aprendran que les relacions home - dona, home – home, dona – dona, es basen, sempre en la igualtat i en la llibertat, i un nen mai no serà lliure en una relació de caire sexual.

A més hi ha la vessant d’atracció, jo em perdo amb una criatura als braços, però els sentiments que em produeixen no són, ni de lluny, sexuals. Francament fan amb mi el que volen, excepte quan decideixo que he d’exercir de pare, o quan sento que hi ha un perill per ells.

Però mai no han produït en mi un desig sexual com si em produeix una dona atractiva o com una imatge de sexe. De fet em repugnen fins i tot els concursos aquest de bellesa infantil que deixen fer a U.S.A. francament fan pudor a pederàstia.

I tornant al principi, el que més ràbia em fa és que els molt fills de la gran puta agafin el primer dia de l’estiu (24 de juny) per fer onejar la seva bandera.

La pederàstia és sempre un acte de dominació sobre un ser indefens, per tant un acte de violació. Els pederastes són i seran sempre uns delinqüents, una herència de les èpoques fosques de la nostra història, on el dret era diví i no humà.

Pederastes, us feu dir com us feu dir, no sou més que escòria, no volgueu orgull, no en teniu dret a ell, no esteu oprimits, sou opressors, no sou víctimes, sou botxins.

Mig any i Dos premis més.

Qui ho hauria de dir, dilluns vinent farà sis mesos que vaig néixer com a blocaire allà al blocat, divendres passat es van acomplir quatre mesos des que em vaig instal·lar al blogger i avui (20/6/08) farà quatre mesos que vaig començar a seguir les estadístiques d’entrades.

No us donaré una explicació detallada de la quantitat de visites, el seu origen, etc. ... Sí vull dir una cosa aquest sis mesos escrivint per a mi i per a vosaltres han estat un plaer. No, no m'acomiado, sols vull fer una petita celebració.

En aquest temps he establert llaços d'amistat amb tots vosaltres i això m'encanta, també he vist com alguna gent desapareixia d'aquest mitjà, l'Hagime, l'Atup, la Miona, la Mia, l'Ebrenca exiliada. Algú que en un moment s'anava però ha tornat (Peperines). Però la vida continua i els blocs em donen la possibilitat de fer allò que m'agrada, escriure.

Aprofito per explicar que preparant el reciclatge del Cantó al bloc.cat, la idea és dedicar-ho a la feina que va fer un marrec des dels 12 als 20 anys, aquest marrec, com tots a la seva edat, tenia un gran somni, esdevenir un escriptor de fama.

En aquell temps, on Madame Olivetti era l'eina més avançada, sols havia la possibilitat de sortir a la llum publicant en paper, i això significava o cèntims o trobar un editor.

Com molta altra gent aquell nen no va poder acomplir el seu somni, per això vull fer-ho realitat ara. Seleccionaré els seus poemes, el seus comptes i els aniré publicant a poc a poc indicant-vos la data aproximada de creació. Com suposo que haureu imaginat el nom del marrec és Josep Benet, per això el títol del bloc serà “Quan em volia menjar el món”, i l'obriré en tornar de vacances, a l'agost.

A més se m’ha girat feina.

L’Eli em va donar el premi “Que te la pique un pollo” (19/05/2008 perdona’m pel retard) i el Gatot_x (17/06/2008.) i l’Striper (18/06/2008) m’han donat tots dos el premi Pedraforca, tots tres pel bloc eròtic. A tots tres agrair-los els premis, no negaré que m’ha fet sentir bé, molt bé. De totes maneres els premis els penjaré al racó doncs l'eròtic està separat de la resta per una sola raó el tipus de contingut de les històries que explico.

El premi: “Que te la pique un pollo”.

Li dono a:

Mossèn i el seu confessionari mental
Glamboy i les seves Reflexions d'un arqueòleg glamurós

Em perdonareu però fora d’aquests dos catxondos mentals, que me’ls aprecio molt, encara no conec prou gent per donar-los un premi com aquest.

El premi Pedraforca, per a bloc en la nostra llengua.

Li dono a:

La Núr pel seu bloc L'habitació dels mals endreços
La Menta fresca per menta fresca, alfàbrega, maria lluisa........
El Jesús Palomar pel Bloc d'en Jesús Palomar

Aquest premi potser li donaria a molta més gent, pràcticament a tots però no vull excedir-me.

Per acabar vull donar-vos les gràcies a tots perquè si tinc ara més ganes d’escriure que quan vaig començar és perquè sé que esteu aquí.

Abraçades i petons per a tothom.

Un mal dia

Aquell dia havia sortit a donar una volta, em sentia aclaparat pels esdeveniments. La dona amb la que sortia havia conegut algú altre i em deixava, a la feina veia com tots els que havien començat amb mi pujaven de categoria mentre jo em moria de fàstic al mateix lloc.

Vaig entrar en aquell bar com podia haver entrat en el que hi havia dos carrers abans. La decoració era penosa, pretenia ser un local d’aspecte modern, amb música i racons per les parelles, però havia aconseguit semblar-se a una barra americana. M’era el mateix el meu objectiu era emborratxar-me.

Per acabar d’adobar-ho aquell dia hi havia futbol, i el cambrer, possiblement no era l’amo, havia apagat l’equip de música i havia posat la televisió. Vaig demanar una cervesa, desprès de recitar-me tots els tipus que en tenia vaig optar per la de tota la vida.

La cara del cambrer mostrava un desgrat cap algú tan poc posat en cerveses com jo. Jo sols tenia calor i no estava per collonades. M’estava enfonsant en els meus propis pensaments, amanits per la fastigosa veu del comentarista esportiu, quan vaig sentir una veueta digna de la més delicada de les models de moda. – Com collons t’he de dir que al meu local no es posa futbol?

Insisteixo, la delicadesa del timbre de veu era exquisida, el vocabulari no admetia discussió. Del televisor va desaparèixer la veu histèrica del comentarista i les imatges de vint-i-dos garrulos barallant-se per una pilota.

Així doncs vaig poder fruir dels meus negres pensaments amenitzat per la més hortera col·lecció de música, rectifico, de soroll de xiringuito de platja. Com que la cervesa s’acabava i jo no perdia el coneixement vaig optar per demanar una altra beguda. – Què voldrà? – em va preguntar ella. Sense mirar-la vaig respondre. – Whisky de garrafa, si us plau. – No ens queda, Si vol un Joanet... – Un Joanet? – Sí home, el que camina.

He de reconèixer-ho, em va fer riure. – Doncs, si, que sigui un Joanet. – Li vaig respondre, llavors m’hi vaig fixar en ella, dir que no era massa alta seria un eufemisme. Però, com totes els dones petitones, tenen la hipotètica virtut de necessitar molt menys pit que les altres per que sembli que en tenen molt més.

Aquesta, a més en tenia molt, i l’acompanyava un escot absolutament generós. He d’admetre que em va costar mirar-li a la cara. Em va servir el Joanet i es va dedicar a arreglar coses darrera la barra. El cambrer havia desaparegut i no entrava ningú al bar.

De tant en tan la sentia remugar. Va trucar algú amb el mòbil. – Hola xata. ... Jo? Ja veus, perdent el temps, coi, estic desesperada ... No, que va! Avui? Avui comparat amb ahir és un èxit, tinc un client! Estic que trenco! ... No, si ja, però és que no sé què és el que falla ... La música? Ja saps, la que m’agrada, i la decoració és ideal, a més em va costar un ull de la cara... Val ... Sí ... ens veiem maca.

En una altra situació hauria valorat les possibilitats de fotre un clau amb ella i m’hauria dedicat a adular-la i entabanar-la assegurant-li que la decoració era divina i que el “El tiburón.” Era la millor cançó de la història.

Però ves per on estava creuat. – Això que sona t’agrada de debò? – Li vaig deixar anar de sobte. Per sort les mirades no maten però us asseguro que aquella em va travessar com un ganivet. – Sí, és divertida i fa ambient. – Vaig riure. – Perdona, però estàs equivocada.

No, no em perdonava. – Ah sí? I tu quina posaries? – Per aconseguir què? – Que s’ompli el bar. – Per la decoració que has posat, el “hilo musical”, i a la barra unes quantes meuques. – Què insinues? – No insinuo, afirmo, la decoració sembla de bar de putes, la música és de ... no, dir que això és música és com dir que una tifa de gos al carrer es una obra d’art.

Tenia la sensació de estar llaurant una “amistat” eterna, i el pitjor de tot és que m’ho estava passant d’allò més bé, malgrat el risc de no sortir viu d’aquell bar. La dona va callar, se’n va anar a dins. Em va semblar escoltar que plorava. Llavors em van envair els remordiments.

Pobre dona, havia rebut tota la meva mala llet del dia, sols per no tenir bon gust. M’hi vaig apropar al quartet. – Perdona, he estat un groller, però és què ... no, excuses. He estat un groller i tu no tens cap culpa.

La dona va sortir, tenia els ulls envermellits. – I tu què faries per arreglar-ho? – Em vaig quedar palplantat. Amb la mà li vaig indicar una taula. –Seiem? – Ella va dubtar. – Val, total no crec que entri ningú. – vam seure i vam començar a parlar sobre el tipus de local que volia. – Jo voldria parelletes pels racons, nois i noies lligant. No sé si m’explico.

La veritat, em va semblar una mica ximple l’objectiu, però més ximples havien estat alguns dels més importants negocis. – Li vaig fer veure que aquella decoració no s’esqueia pel tipus de clientela que volia, que la música que posés hauria de ser la que li agradés a la clientela, no pas a ella.

Vaig pensar que potser havia de veure-ho amb els seus ulls. – Tens algun problema en tancar per avui? – Ella va dubtar un moment. – No crec, ja compraran el tabac a d’altres bars. – Doncs, tanca que ens anem a donar una volta.

Vam agafar el seu cotxe i ens vam anar al primer punt, la discoteca de moda, un antro ple de gent suant la cansalada, amb un soroll maquinero total, capaç de destrossar els timpans a qualsevol. Ens hi vam estar una estona llarga, deu minuts per ser exactes. Quan vam sortir vam estar un quart fins que poguérem parlar sense cridar. – És aquesta gent la que vols? – Li vaig preguntar. – I hauré de posar aquesta música? – No, pots posar Chill out, que és el mateix però baixant el volum. – Ah!

Li vaig proposar de buscar un públic una mica més adult. Vam anar a un bar musical. Allà vam seure, i observàrem el personal. Música ambiental, gent xerrant, llum suau, sense excés, però llum. Vam anar comentant el que veiem, desprès la conversa va derivar cap a nosaltres, no ens havíem adonat i ja formàvem part del paisatge.

No sé en quin moment ni de quina manera va començar a preguntar-me per mi. El que sé és que em vaig descobrir explicant-li la meva vida, de com la meva núvia m’havia deixat, de com la feina em feia fàstic, de com havia sortit amb l’objectiu clar d’agafar un coma etílic.

No recordo haver-li preguntat per la seva vida, però al cap d’un estona sabia com es deia, l’edat que tenia, que s’havia divorciat d’un home encantador que li posava les banyes amb qualsevol cosa que portés faldilla, que havia muntat el bar amb els cèntims que li havia tret al seu darrer cap per no explicar-li a la seva dona que feia amb el director comercial...

Potser havia begut més del compte i no m’havia adonat, perquè quan em vaig voler adonar estàvem de nou al seu bar, amb la persiana metàl·lica baixada i fent un clau. Juraria que la meva intenció era explicar-li “in-situ” els canvis que jo faria.

La cosa no va acabar aquí, de fet no ha acabat encara, ara som socis, vaig deixar la feina, vam tornar a decorar el bar, vam posar música i es va omplir de gent. De tant en tant queia algun polvet, de tant en tant sortíem junts, i així, amb el temps el de tant en tant es feia més sovint.

De vegades penso, que aquell dia vaig acabar obtenint el coma etílic que buscava i que tot això que us explico l’estic vivint com un vegetal a ves a saber quin hospital. Però, la veritat, no tinc cap interès en canviar-ho.