Vida robada, segona part

El cops i el soroll de trets la tragueren del seu somni. No entenia aquelles veus que cridaven, la por la va envair i sense adonar-se va començar a plorar i cridar. Una figura que li va semblar enorme se li va acostar mentre la enfocava amb un potent llum. - Aixeca! - Li va dir mentre l'agafava del braç amb força, ella sols va saber demanar pietat.

Quasi sense saber com es va veure dempeus al costat de les seves companyes, totes ploraven, totes menys una que tot i la por mostrava un lleu somriure. Algú va encendre els llums i els va poder veure, uniformats, amb cascs i armes, semblaven soldats, potser policies.

Els records de les històries del seu poble sobre la policia li van fer sentir una esgarrifança, devia ser una vendetta, no els havien pagat i ara serien elles les que pagarien els deutes. Va pregar perquè tot acabés aviat, que quan les disparessin ho fessin al cap.

Un d'aquells individus es va apropar, en treure's el casc va poder veure que es tractava d'una dona. - Escolteu, ara us escorcollarem, col·laboreu. - Una darrera l'altra les van grapejar i fent-les anar a l'altra paret. Li va tocar al costat de la noia que somreia. - Estem salvades. - Va dir en veu baixa. - Què vols dir? - Silenci! - Va cridar la dona uniformada.

Al cap d'una estona estaven totes a la paret. - Molt bé, ara sortireu en fila, sense córrer fins al furgó. - Fent una filera van anar sortint de l'habitació. Des del passadís va poder veure en una habitació el cos d'un dels xulos estès a terra en mig d'un bassal de sang, els altres, algun de ferit, eren cara a la paret mentre un uniformat els encanonava.

El furgó les va portar a un edifici, una a una les hi van preguntar el nom i procedència, després les tancaren en cel·les. - Això és estar salvades? - Va preguntar a la noia somrient. - Paciència. - La noia somrient segué en un dels bancs, les altres la imitaren fins ocupar-los tots, algunes van seure a terra.

Un policia els va portar uns entrepans. - Un per cap. - Ella va agafar-ne un, tenia gana, ja no recordava quan havia menjat, va mossegar amb força aquell pa amb ... una mena d'embotit rosa. Altre policia els va portar unes ampolletes d'aigua. Els agents eren seriosos, una mica estirats va pensar però agraïa el tracte, el que no la insultessin ni la miressin com allò en que la havien convertit, era un canvi radical.

Va seure a terra i sense adonar-se es va quedar dormida. La veu ronca d'un agent dient bon dia les va despertar a totes, l'acompanyava un home amb vestit i corbata, es van emocionar en veure que els hi parlava en el seu idioma, tant que l'home els hi va pregar que es calmessin. - Ara us cridaran una per una, d'aquelles que s'ha recuperat la documentació us la tornaran, haureu de signar un document, és una declaració on confirmeu que éreu aquí contra la vostra voluntat. Després us podreu anar, us recomano tornar a casa.

Tornar a casa, havia dit tornar a casa. El cor se li va encongir, com explicaria el que li havien fet? Ningú no la entendria, seria una meuca per sempre més. - Respecte a la vostra activitat aquí, digueu que ereu cambreres, assistentes de la llar, que netejàveu latrines. Mai no digueu el que vau fer.

No van trigar gaire en cridar-la, un agent li va lliurar el seu passaport, caducat de feia ja ... cinc anys! Cinc anys perduts! Robats. Va signar la declaració i una noia somrient li va atansar una bossa. - Pots canviar-te allà. - Li va dir indicant-li una porta. Dins es deslliurà de la roba amb la que havia treballat tot el temps, obrí la bossa de i trobà un jersei, una brusa i un pantaló, unes sabates planes i uns mitjons. Una jaqueta de llana completava el vestuari, res que es pogués dir que fos l'última moda.

Un sobre va rodolar per terra, l'agafà, hi havien cent euros, amb allò es suposava que hauria de tornar a casa. No estava segura de fer-ho, a la fi, ara que era lliure pensava que aquest país tampoc no era un infern, potser podria treballar netejant cases, potser ... - Una veu cridanera la tragué dels seus pensaments. - És aquí on han portat les putes? - Aquella paraula la travessà com un ganivet.

Fora, la noia que repartia roba replicava l'impertinent. - No, aquí han portat noies segrestades, si vas calent et fas una palla a casa teva, cabró. - Tu no saps amb qui parles, tia! - Però jo sí, un altre comentari així i em troba. - Sols es va sentir algú rondinant en veu baixa, i la darrera veu dient - Ho sento. - No és culpa seva.

Va deixar d'atendre la conversa de l'exterior mentre recordava aquella maleïda paraula, puta, puta per haver estat forçada, puta per no haver-se matat, puta per sempre, puta aquí i puta a casa. Com s'amaguen cinc anys a la vista dels altres? Com expliques a la persona que estimes que vas ser ...

Va sortir del vestidor i de la comissaria, per primera vegada en molt temps veia la llum del dia d'una manera diferent. Va pensar que no seria tan difícil, a la fi va estar sempre en una zona determinada, si s'anava a una altra ciutat, o a un altre país podria començar una nova vida oblidant, esborrant els cinc anys que no va ser ella. Aquells anys serien per sempre més uns fulls tallats del seu dietari.

Un autobús passà al seu costat, a l'anunci en lletres grans apareixia la frase “El futur és a les teves mans”. Era una bajanada, ho sabia, però aquella frase va ser per ella molt més que l'eslògan d'un anunci, encara no sabia que anava a fer però tenia clar que ara depenia d'ella mateixa.