dimecres, 9 de juny de 2010

Un mal pacte

Sí, m'havia dormit, i ho havia fet a sobre la barra del bar, per això no la vaig escoltar quan va entrar. - Galtieri, desperti. - Va ser el primer que escolto. En obrir els ulls la veig allà. Dempeus, empenyent-me per que desperti. - Què collons passa, doctora?.

Mira la sala i assenyala una taula. - Un cafè ... millor uns quants, sense alcohol, cambrer. - I s'asseu, la segueixo i m'assec. - Vostè dirà. - Tenim un bon policia en un mal tràngol. - I? - Parlo de vostè, del seu futur, potser fins i tot de la seva vida.

Vaig fer un glop al primer cafè, quan tinc l'estomac ple d'alcohol i prenc cafè sempre tinc la sensació d'estar produint una explosió dins meu. - Perdoni, però segueixo sense veure on és el seu interès. - M'han encarregat de fer un informe sobre vostè, no m'ho han dit, però l'objectiu és decidir fer-ho fora.

El sabor amarg del cafè em va provocar una ganyota però potser no era el cafè sinó el poc interès que em produïa la conversa. - Doncs, faci-ho, em faran fora i no tornaré a veure un cadàver si no és que algú es mor al meu costat.

La doctora colpejà la taula, aquella dona tenia una mala llet de collons. - No digui bajanades! M'he llegit el seu historial, fins no fa gaire era un bon policia, complidor, amb èxit, ha resolt més casos que ningú. L'altre dia va encertar de plè en els fets... Vol explicar-me què ha passat?

Els ulls de la doctora, encesos com els fars d¡un camió, es clavaven en els meus. Em vaig resistir a respondre, no tenia ganes, no volia explicar la història, la meva història. - No, la veritat és que no vull. - No sigui pallús, si us plau! - Havia canviat el to, ho havia dit com que et prega que li facis un favor, amb aquella caiguda de costat mentre les seves mans agafaven la meva.

Va esperar un moment. - Què va passar? Què va veure? Què li van dir? Amb tothom que he parlat m'han dit que no bevia pràcticament mai, que tot va ser de cop i ningú no sap perquè. - Jo sí. - Se'm va escapar, de fet era un pensament en veu alta, vaig callar mentre les imatges passaven pel meu cap.

La doctora es va animar. - Expliqui-m'ho a mi. - No s'ho creuria, el seu informe seria negatiu i em farien fora del cos igualment. Què li sembla si s'estalvia feina? - La doctora s'aixecà enfurismada. Havia dit que tenia molt mala llet? - Miri carallot, penso descobrir que collons passa amb vosté, si una cosa no sóc és una pixa-tinters. - Dit això va sortir del bar esperitada.

Tanmateix sabia que tornaria, que em collaria de totes les maneres possibles fins que cantés. Sí era doctora forense, psiquiatra i no sé que més, una superdotada. El que no entenia era que feia un cervellet com ella a la policia, podia estar a qualsevol altre lloc, qualsevol altre lloc millor.

Vaig pagar el deute i tornà a casa. En arribar vaig veure el desori que hi havia, no recordava quan havia netejat per darrera vegada, de fet no recordava ni quan era la darrera vegada que havia estat. Vaig tirar a terra la merda que hi havia a sobre el sofà i vaig seure, tractava de posar ordre en els meus records, tractava de posar les coses a lloc abans no tornés la doctora, perquè tornaria, ben prou que ho sabia.

Sonà el timbre de casa, sonà com sempre ho fa, perdent força i vida mentre avança. Obrí la porta sense mirar, sabia que era ella. - Quina cort de porcs. - Gràcies, però s'acostuma a saludar primer, tanqui la porta segui on vulgui. - Ella tancà la porta darrera seu i mirà tot. - Més que on vulgui serà on pugui. - Replicà abans de bufar el sobre d'una cadira de fusta i seure. - M'ho explicarà? - Tinc alguna possibilitat d'evitar-ho? - No.

Em vaig deixar caure al sofà, em vaig penedir quan s'aixecà el núvol de pols però ja estava fet. - Veurà, jo estava investigant un assassinat, com sempre, les proves em portaven cap a un sospitós però hi havia alguna cosa que em deia que era innocent i que li havien parat una trampa. - Què era el que li feia sospitar això? - No ve al cas, de fet era una sensació, tot era massa perfecte.

Em vaig quedar embadalit fins que la doctora em despertà. - Segueix? - Sí, disculpi'm. Després d'interrogar el sospitós vaig tornar-me a casa, anava pensant en com podria descobrir la veritat, llavors la vaig sentir. - A qui? - No ho sé, o potser sí però fa por de pensar-hi. - M'està aixecant la camisa?

La vaig mirar directament als ulls. - Si volgués aixecar-li la camisa ni s'adonaria. - D'acord, d'acord, segueixi. - Aquella veu em va proposar de tenir accés a la veritat, a un sol cop d'ull saber tota la història, el què, el com, el quan, el perquè. - A canvi de que? - Això és el que vaig preguntar. I la resposta va ser deixar en pau els seus servents.

La doctora somrigué. - Ja, així que qualsevol que fos servent d'aquesta veu estaria sota el seu aixopluc. - Sí. - Això és delicte, ho sap. - Vol que segueixi o no? - La doctora assentí amb un gest. - Durant molt de temps vaig resoldre la major part dels casos, sols em vaig trobar amb dos casos de servents i les víctimes eren dignes del seu final, un marit que apallissava la dona i els fills i un traficant de crac. Però la cosa va canviar en aquell cas.


Les imagtes del cos d'aquell home esbudellat a terra em van portar al més profunde dels meus pensaments. - Es queda callat molt sovint. Potser està pensant com seguir? - No! I ara! Veurà, en arribar a l'escenari vaig saber de seguida que era obra d'un dels seus servents. - Com ho va saber? - M'ho va dir. - Qui? - Ell. - Perdoni però qui és ell. - Ja arribarem. Com li deia, era obra d'un dels seus, però la víctima en aquest cas era innocent, pitjor, era algú que ajudava els altres, en silenci, quasi ningú no sabia el que feia.

La doctora s'aixecà fregant-se l'esquena. - Un àngel? - Digui-li com vulgui. Vaig protestar, la resposta, però va ser contundent, l'importava un rave la víctima, ell gaudia amb el crim, s'alimentava dels assassinats, de les penes de mort, de la violència en qualsevol forma. Així és ell, porta milers d'anys entre nosaltres i se'ns ha venut de tots els colors però a la fi per ell no som més que bestiar.

Els ulls de la doctora es clavaren en el meus. - Parla vostè del diable? - No, el diable no existeix com a tal, o potser sí, sí és ell el diable, déu i el diable a l'hora, un ésser menyspreable però amb un poder de convicció total, capaç de fer creure a algú que fent barbaritats es guanyarà el paradís, un paradís que no existeix.

La doctora segué de nou. - Miri, jo no en crec en aquestes coses i tot i que em sembla divertit el fet de dir que un mite com déu és alhora el diable, se'm fa difícil de creure-hi. Diu que li parla? - Jo no sóc científic i no sé explicar-li què és exactament, no veig sols tinc consciència de la veritat, potser és en alguna dimensió paral·lela? - Perdoni però està parlant d'un ésser invisible, omnipotent, omnipresent i omniscient. - No pas. Invisible, si més no per a mi, sí, però la resta ... potser sí és arreu o és capaç de veure-ho tot, però no ho pot tot, de fet no pot fer quasi bé res.

La doctora semblava desorientada. - No l'entenc. - Obviem per un moment la invisibilitat. Parlem d'un ésser amb un cicle de vida cent, potser mil vegades més llarg que el nostre, capaç de comunicar-se, per dir-ho d'alguna manera si m'ho permet, telepàticament però que s'ha quedat sol, que els seus el van abandonar aquí com a càstig i que s'ho ha sabut fer per convèncer uns primats que es creuen els reis de l'univers que és totpoderós i creador de tot.

La doctora rumià. - Per què l'escolta vostè i jo no. - Perquè vostè no l'interessa. - Accepto la possibilitat d'un cicle de vida omolt més llarg que el nostre, però la telepatia ... - No s'ho prengui al peu de la lletra, no sé com ho fa ... parlant-me a cau d'orella? No sé dir-li. - I la invisibilitat?

La veritat és que era molt difícil explicar-ho, i entenia la seva posició. - Jo també era escèptic, com vostè, però tot va canviar quan em va fer l'oferta. - Perdoni, però he de fer un informe sobre vostè. Vol que expliqui tot això? - Ja li vaig dir que ho fes, que no calia explicar res. Pot fer un informe on digui que sóc un borratxo irresponsable o un esquizofrènic, vostè elegeix.

La cara de la doctora era un poema, se sentia descoratjada, estafada, li ho podia veure. - Què faig amb vostè, Galtieri. - Faci el que li vingui de gust, el que més ràbia li faci, tir una moneda a l'aire. A mi tant se'm dona. - La doctora s'aixecà i sortí de casa sense ni tan sols acomiadar-se. - No li hauries d'haver explicat. - Potser no, però m'he quedat descansat, i tu fotut.



5 comentaris:

GURMET ha dit...

De vegades al cistell de les patates ens acostumren que hagui una de podrida i ja no es estranya.

glamboy69 ha dit...

M'ha recordat a un capítol recent de Bones! Veig que has tornat tan brillant com sempre! Genial!

joven ha dit...

hi, you have nice blog.. u can view also mine..http://akoniwares.blogspot.com

pluja ha dit...

Bona! m'ha enganxat des del principi! en vull méeees!! :)

Josep B. ha dit...

Gurmet: Potser no era tant que fos podrida sinó qui era, o ell deia, aquell que li oferí el pacte.

Glam: Gràcies, no recordo cap capítol de Bones al respecte tot i que és una sèrie molt especial respecte al tema de les creences, de fet per ser un producte americà és prou arriscat en aquest aspecte.

Joven: Thanks, but I think your blog is not in my line, Best regards.

Pluja: Gràcies, tanmateix l'amic Galtieri el te difícil per seguir endavant, tot i així quí sap.