Demanant un taxi

Relats Conjunts: Demanant un taxi

Sols han passat deu minuts però a ella li sembla haver estat hores sota aquella pluja impertinent que li cala la roba empesa per les ràfegues de vent que impedeixen posar el paraigües en el sentit correcte per cobrir-se mínimament de la pluja.

El trànsit, espès com qualsevol dia plujós, es composa d'un munt de cotxes particulars, motocicletes amb motoristes enfundats en granotes per la pluja, autobusos i taxis ocupats, cap llum verd sembla acostar-s'hi on és ella, pitjor, ja havia vist dos encreuaments més avall més de tres taxis lliures, però sap per experiència que si es desplaça cap a on els ha vist acabarà veient passar tants d'altres on ara està.

De sobte, com sortit del no res, un taxi para al seu costat, baixa el passatger, un home gran amb vestit de jaqueta i corbata, amb el típic maletí de passant, advocat o executiu. Abans no ho pensés, abans fins i tot que l'home acabés de sortir del vehicle, ella te ja agafada la porta i s'escola dins mentre tanca com pot el paraigües.

Amb la veu ofegada indicà al taxista la direcció, a la radio parla Justo Molinero, podia haver estat pitjor. Mentre el taxi enfila Diagonal avall ella mira d'eixugar-se la cara, de la bossa treu un mirallet i fa una repassada. Una hora empolainant-se per no res! El rimel s'ha corregut més ràpid que no pas ho feia el seu darrer nuvi i l'ombra d'ulls s'ha escampat per les galtes.

Agafa un mocador de paper i es neteja, haurà de passar pel servei abans d'entrar a l'entrevista. El taxista, més preocupat pel motorista que bandeja davant seu roman aliè a la seva operació d'estètica així que es fa una revista general.

L'anorac te restes de la pluja però ha suportat prou be i el jersei i la brusa estan eixuts, s'adona que porta les mitges totalment molles. Sols a ella se li acudiria posar-se minifaldilla en un dia com aquest, però volia fer servir totes les seves cartes per aconseguir aquella feina.

Bé, ara que la pluja li havia esgarrat els plans haurà de mirar de sortir-se'n el millor possible, a la fi si hi havien més candidats també passarien pel mateix.

El taxista mira el semàfor mentre al programa del Justo sona una sevillana, mai no s'havia preguntat perquè posava aquella emissora, de fet ni era andalús ni li agradaven les sevillanes, però com que es deia Radio Taxi havia de ser una emissora pensada pels taxistes ...

Havia sortit de casa pensant en passar pel banc en un moment que no hi hagués feina, però amb un dia plujós com aquest era difícil de portar el taxi buit, tot i que ja no és el que era, recorda els temps en que la gent, la majoria sense cotxe propi, es barallaven en mig d'un xàfec per entrar al taxi.

Ara la cosa ha canviat, els serveis sovint es demanen per telèfon, la gent te cotxe propi i l'agafa quan plou, hi molts més autobusos i el metro arriba a llocs on abans sols s'arribava en taxi, fins i tot a l'aeroport, feu del groc i negre fins en uns altres temps ja fa anys que arriba el tren i d'aquí a poc la línia 9.

La filla! Haurà d'anar a recollir la filla a la Universitat i està a l'altra banda de la ciutat! - Senyoreta, ja hi som. - Gràcies. - Ell l'indica el total de la carrera mentre pensa en l'altra carrera, la que porta ella a les mitges i no ha vist. - Quan se n'adoni maleirà tot. - Pensa mentre li atansa el canvi.

No posa el cartell de lliure ni encén el llum verd, enfila la Ronda del Mig i se'n va a l'escola de la nena. La nena ja te vint anys, està fent un master, quelcom a veure amb física o alguna cosa així ... als seus temps les noies amb estudis eren secretàries, infermeres o mestres, ara són de tot, fins i tot taxistes, l'altre dia va conèixer una noia que hi treballava el taxi, molt eixerida, tal com parlava hauria pogut ser el que volgués, però sembla ser que el pare ja era taxista.

Sona el mòbil, prem el botó del mans lliures. - Pare? - Sí, perdona'm, estic de camí, una carrera de darrera hora. - Val t'espero. - Prem de nou el botó per penjar la trucada. Amb sort en deu minuts la recollirà. La filla espera al portal de la Facultat, veu caure la pluja insistent i els companys que miren d'arribar fins la boca del metro, no poden córrer massa perquè la pluja ha fet fang amb el polsim de les obres i el terra rellisca com si fos gelat. Una noia al seu costat rumia si sortir o esperar-se.

Més enllà veu està aquell noi que s'amaga d'ella quan entren a la classe, li han explicat que és un cervell amb cames, tot i que el que te d'intel·ligent pel que fa als ordinadors el te de parat a l'hora d'establir conversa. El noi parla amb el veterà de la classe, un paio de quasi cinquanta que s'està traient el master, fa uns mesos que s'ha tret la carrera, amb feina i família. Una vegada li va preguntar com s'ho feia. - A base de cafè. - Li va respondre amb una rialla.

El master està arribant al final, haurà de fer un projecte per obtenir-ho i encara no està en cap equip. Li han dit que el “cervellet” i “l'avi” s'han posat d'acord per fer-ho, però els hi manca una persona. Decidida s'apropa als dos homes, el noi es posa vermell com un tomàquet en veure-la. - Hola. M'han dit que us manca algú pel projecte. - Sí. T'interessa? - Respon l'home major.

Sona el clàxon, ha arribat el pare. Ella treu un full i escriu l'adreça de correu, el seu telèfon i el nom. - M'he d'anar, m'envieu el que penseu fer i parlem? - D'acord. - li respon l'home, ella, abans d'anar-se li acluca un ull al noi mentre diu adéu, el noi s'entrebanca en la d, ella fa una rialleta.

La noia puja al seient de davant del taxi i fa un petó al pare, el taxi es posa en marxa i es perd pels carrers universitaris a la recerca del camí de tornada a casa.