Aquesta és la meva aportació al 108è joc literari d'en J.M. Tibau
Aquella estatueta havia estat allà des que la va portar l’àvia d’una de les seves moltes vacances amb l’Inserso. Tot i que el motiu no tenia res a veure a Benicarló; ja em diràs que tindrà a veure la costa castellonenca amb el Quixot; a ella li servia per exercitar la seva malmesa memòria i per sentir-se viva.
Però els records; els souvenirs que deia ella; sovint es convertien en un imant per a la pols i perdien el seu sentit quan les llacunes mentals inundaven ves a saber quina part del seu cervell.
I això és el que va passar, l’àvia ja no recordava que era allò, qui era aquell anomenat Quixot, ni el Sancho que l’acompanyava ni un lloc anomenat Benicarló del que mai no havia sentit a parlar i que estava segura que havia de ser en algun país de l’est.
Per això quan el seu besnét va trencar la figureta, lluny d’enfadar-se o entristir-se, la va recollir dient que ja era hora de treure aquella cosa tan lletja de l’aparador i la va llençar a les escombraries sense la més mínima recança.
Aquella estatueta havia estat allà des que la va portar l’àvia d’una de les seves moltes vacances amb l’Inserso. Tot i que el motiu no tenia res a veure a Benicarló; ja em diràs que tindrà a veure la costa castellonenca amb el Quixot; a ella li servia per exercitar la seva malmesa memòria i per sentir-se viva.
Però els records; els souvenirs que deia ella; sovint es convertien en un imant per a la pols i perdien el seu sentit quan les llacunes mentals inundaven ves a saber quina part del seu cervell.
I això és el que va passar, l’àvia ja no recordava que era allò, qui era aquell anomenat Quixot, ni el Sancho que l’acompanyava ni un lloc anomenat Benicarló del que mai no havia sentit a parlar i que estava segura que havia de ser en algun país de l’est.
Per això quan el seu besnét va trencar la figureta, lluny d’enfadar-se o entristir-se, la va recollir dient que ja era hora de treure aquella cosa tan lletja de l’aparador i la va llençar a les escombraries sense la més mínima recança.
5 comentaris:
moltes gràcies per la teva participació.
Fer-se vellet té alguna cosa de romàntic... i alguna de putada :(
Millor seria que la iaia ho llencés perque no li agrada, però es recordés d'on ho va portar.
Bonic!
Com sempre me n'alegro que us agradi el que escric. Tens raó Ferran en dir que la vellesa és també una mica una putada, quan podríem gaudir sense responsabilitats el cos, i sovint la ment, no ens acompanyen.
Publica un comentari a l'entrada