Diari del cap de la 3426:
Estem a les acaballes. Sols ens queda menjar per unes quantes jornades, i això fent racions molt per sota del necessari. Fa cinc jornades va morir el darrer grangu i dels tres-cents ous que havien de prosperar no ha sobreviscut cap.
Es produeixen aldarulls sovint, tant que m’he vist forçat a imposar l’estat d’excepció prohibint les reunions de més de tres sinars si no són autoritzades prèviament. Els membres de l’assemblea han estat d’acord amb mi, però ja fa temps que no gaudeixen de la confiança de la població.
Els càlculs indiquen que encara no arribarem al sistema que ens van indicar els alienígenes fins d’aquí a cinc cicles. Sols ens queda una possibilitat, hivernar la població de la nau. Això implica reduir la velocitat i trigar més, tant que fora possible que la nau esgotés tota l’energia abans d’arribar. És una aposta a lema o efígie (n.a.: equivalent a cara o creu.).
He repassat la informació que tenim d’altres llançaments, d’altres naus, de les quatre mil vint-i-sis que van sortir he rebut confirmació de fracàs de tres mil cinc-centes disset. Colònies establertes cent-tres, inclosa la que vam deixar nosaltres. Això pot semblar un èxit absolut tenint en compte que feia tan poc que havíem mirat cap al cel pensant en sortir.
És curiós, els nostres científics havien mirat més cap a dins que cap a fora. De fet, si no s’hagués constatat que Unr s’estava inflant el projecte més ambiciós era baixar a la sima més profunda del planeta, una cova que, es sospitava, podia arribar entrar dins la segona capa interior.
Encara recordo com es va celebrar la creació del servei de previsió geològica. Un equip de sinars capaç d’avisar amb temps suficient de sismes i erupcions.
Enyoro Shan. Enyoro el desert del sud, on anàvem cada estiu a cercar els fruits del gorian, recordo lo divertit que era deixar caure una gota d’aigua i en pocs minuts eixia una bola vermella, plena d’una carn sucosa i dolça. Enyoro fins i tot l’illa del fred, situada en ple nord del planeta, rodejada, coberta de gel. Sols era possible apropar-se en transport aeri i no es podia estar fora més enllà d’un sospir.
Enyoro el cap, el meu predecessor, ell, com tots els guardians, no va parar atenció en la meva persona en aquelles jornades. Qui s’havia de preocupar d’un auxiliar dels vigilants? Qui podia saber que era un informador del govern? I tanmateix recordo que era dels pocs que es comportava d’una manera amable.
El vaig veure canviar, de ser un sinar guerrer, abocat al combat a fer preguntes inconvenients. Rebre sovint el càstig dels seus superiors per la seva xerrameca perniciosa. I el dia que va callar, no va dir res més, obeïa al gust del gran líder, l’havien redreçat. De fet vaig pensar que estaria al bàndol dels lleials fins que el vaig veure al capdavant dels rebels.
El primer, l’espasa nua, entrant a l’habitacle del líder, sense dir paraula. Va ser la seva espasa la primera que es va enfonsar dins el cos del líder, sense dir res, sense gesticular, sense amenaces. Recordo veure els tentacles del líder vibrar preguntant per què. Recordo l’espasa segant-los d’una volada.
Sé que la seva darrera acció va ser brutal, però ell no en coneixia cap altra via, sabia que acabarien sotmetent tothom per la por, sabia que sols alliberant-se del perill del fanatisme tindríem una possibilitat.
I ara encetem la darrera aposta, serem tots hivernats, la nau viatjarà en pilot automàtic fins al final del trajecte. Llavors sortirem de la hivernació un grup reduït, si hi ha sort ens establirem a un planeta, sinó aplicarem la solució final. El proper missatge en aquest diari es farà una vegada arribem a final de trajecte.
Diari del segon de la nau 3426.
Hem estat deshivernats per l’ordinador central, hem constatat la mort d’un cent dos sobre dos-cents cinquanta-sis, el motiu és que hem estat engolits per un d’aquests remolins, el sotrac ha desconnectat el sistema vital de les víctimes, entre elles el cap.
Ara hi som en una zona desconeguda de l’univers, relativament a prop d’un sistema, tot i que massa lluny per arribar-hi, sols l’operador i jo sabem que no arribarem, afortunadament és un sinar de confiança.
Em toca prendre la decisió que hauria pres el cap. He reprogramat l’ordinador per què apliqui la solució final, per evitar problemes amb els vigilants que han estat deshivernats els hi he dit que intentarem arribar-hi, tornant a hivernar-nos, deixaré la nau fent el recorregut però ja no despertarem de nou.
Si més no hem rebut una bona notícia. La colònia que vam deixar a Anatkis s’ha alliberat de la boira tòxica, la generava una instal·lació d’una cultura anterior que va ser exterminada per la seva pròpia creació. Ara han pogut desactivar definitivament la màquina i l’han desmantellada. Ara, a més de poder establir-se per tot el planeta, tenen la possibilitat d’estudiar una cultura alienígena.
Els envejo, els envejo i em maleeixo, jo podia estar amb ells, m’ho van proposar, fins i tot em van insistir, però em va fer por d’arriscar-me. Ves per on el no arriscar-me ha estat pitjor que fer-ho.
De totes maneres crec que puc dir que hem fracassat, que no sobreviurem i que el llançament 3426 no ha donat més fruit que un petit grup de sinars en un petit planeta al mig de l’univers. Després d’això entraré al compartiment d’hivernació i esperaré que l’ordinador em subministri la dosi letal. La 3426 ha fracassat.
Estem a les acaballes. Sols ens queda menjar per unes quantes jornades, i això fent racions molt per sota del necessari. Fa cinc jornades va morir el darrer grangu i dels tres-cents ous que havien de prosperar no ha sobreviscut cap.
Es produeixen aldarulls sovint, tant que m’he vist forçat a imposar l’estat d’excepció prohibint les reunions de més de tres sinars si no són autoritzades prèviament. Els membres de l’assemblea han estat d’acord amb mi, però ja fa temps que no gaudeixen de la confiança de la població.
Els càlculs indiquen que encara no arribarem al sistema que ens van indicar els alienígenes fins d’aquí a cinc cicles. Sols ens queda una possibilitat, hivernar la població de la nau. Això implica reduir la velocitat i trigar més, tant que fora possible que la nau esgotés tota l’energia abans d’arribar. És una aposta a lema o efígie (n.a.: equivalent a cara o creu.).
He repassat la informació que tenim d’altres llançaments, d’altres naus, de les quatre mil vint-i-sis que van sortir he rebut confirmació de fracàs de tres mil cinc-centes disset. Colònies establertes cent-tres, inclosa la que vam deixar nosaltres. Això pot semblar un èxit absolut tenint en compte que feia tan poc que havíem mirat cap al cel pensant en sortir.
És curiós, els nostres científics havien mirat més cap a dins que cap a fora. De fet, si no s’hagués constatat que Unr s’estava inflant el projecte més ambiciós era baixar a la sima més profunda del planeta, una cova que, es sospitava, podia arribar entrar dins la segona capa interior.
Encara recordo com es va celebrar la creació del servei de previsió geològica. Un equip de sinars capaç d’avisar amb temps suficient de sismes i erupcions.
Enyoro Shan. Enyoro el desert del sud, on anàvem cada estiu a cercar els fruits del gorian, recordo lo divertit que era deixar caure una gota d’aigua i en pocs minuts eixia una bola vermella, plena d’una carn sucosa i dolça. Enyoro fins i tot l’illa del fred, situada en ple nord del planeta, rodejada, coberta de gel. Sols era possible apropar-se en transport aeri i no es podia estar fora més enllà d’un sospir.
Enyoro el cap, el meu predecessor, ell, com tots els guardians, no va parar atenció en la meva persona en aquelles jornades. Qui s’havia de preocupar d’un auxiliar dels vigilants? Qui podia saber que era un informador del govern? I tanmateix recordo que era dels pocs que es comportava d’una manera amable.
El vaig veure canviar, de ser un sinar guerrer, abocat al combat a fer preguntes inconvenients. Rebre sovint el càstig dels seus superiors per la seva xerrameca perniciosa. I el dia que va callar, no va dir res més, obeïa al gust del gran líder, l’havien redreçat. De fet vaig pensar que estaria al bàndol dels lleials fins que el vaig veure al capdavant dels rebels.
El primer, l’espasa nua, entrant a l’habitacle del líder, sense dir paraula. Va ser la seva espasa la primera que es va enfonsar dins el cos del líder, sense dir res, sense gesticular, sense amenaces. Recordo veure els tentacles del líder vibrar preguntant per què. Recordo l’espasa segant-los d’una volada.
Sé que la seva darrera acció va ser brutal, però ell no en coneixia cap altra via, sabia que acabarien sotmetent tothom per la por, sabia que sols alliberant-se del perill del fanatisme tindríem una possibilitat.
I ara encetem la darrera aposta, serem tots hivernats, la nau viatjarà en pilot automàtic fins al final del trajecte. Llavors sortirem de la hivernació un grup reduït, si hi ha sort ens establirem a un planeta, sinó aplicarem la solució final. El proper missatge en aquest diari es farà una vegada arribem a final de trajecte.
Diari del segon de la nau 3426.
Hem estat deshivernats per l’ordinador central, hem constatat la mort d’un cent dos sobre dos-cents cinquanta-sis, el motiu és que hem estat engolits per un d’aquests remolins, el sotrac ha desconnectat el sistema vital de les víctimes, entre elles el cap.
Ara hi som en una zona desconeguda de l’univers, relativament a prop d’un sistema, tot i que massa lluny per arribar-hi, sols l’operador i jo sabem que no arribarem, afortunadament és un sinar de confiança.
Em toca prendre la decisió que hauria pres el cap. He reprogramat l’ordinador per què apliqui la solució final, per evitar problemes amb els vigilants que han estat deshivernats els hi he dit que intentarem arribar-hi, tornant a hivernar-nos, deixaré la nau fent el recorregut però ja no despertarem de nou.
Si més no hem rebut una bona notícia. La colònia que vam deixar a Anatkis s’ha alliberat de la boira tòxica, la generava una instal·lació d’una cultura anterior que va ser exterminada per la seva pròpia creació. Ara han pogut desactivar definitivament la màquina i l’han desmantellada. Ara, a més de poder establir-se per tot el planeta, tenen la possibilitat d’estudiar una cultura alienígena.
Els envejo, els envejo i em maleeixo, jo podia estar amb ells, m’ho van proposar, fins i tot em van insistir, però em va fer por d’arriscar-me. Ves per on el no arriscar-me ha estat pitjor que fer-ho.
De totes maneres crec que puc dir que hem fracassat, que no sobreviurem i que el llançament 3426 no ha donat més fruit que un petit grup de sinars en un petit planeta al mig de l’univers. Després d’això entraré al compartiment d’hivernació i esperaré que l’ordinador em subministri la dosi letal. La 3426 ha fracassat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada