dilluns, 20 d’abril de 2009

Un llibre dalt d'un arbre


Aquesta intentava ser la meva col·laboració al
104è joc literari del .

No era la primera vegada que baixava al carrer carregada amb un llibre en comptes de portar la pilota o la corda de saltar o les gomes. Aquell llibre però era especial, no era un dels seus llibres, era un llibre del pare. Li havia vist llegir un munt de vegades, i un munt de vegades ella li havia preguntat. - Què t'agrada? - Molt. - Què el podré llegir jo? - Quan estiguis preparada.


Però aquell dia havia trobat el llibre sobre la taula, el pare no hi era i la temptació va ser superior al temor a ser renyada. Tremolosa i emocionada va sortir corrents al carrer fins arribar al parc on es va pujar a un vell arbre que, de tant torçat i ple de monyons permetia de pujar-hi sense perill de relliscar.

Així es va asseure a la darrera gruixuda branca i mirà el llibre. - El petit príncep. - Va llegir i tot seguit va obrir-lo, llegí la dedicatòria, no acabava d'entendre qui era aquell tal Lleó Werth però va pensar que devia ser un amic de l'autor. S'enfonsà en la lectura. – Quan tenia sis anys ... - i sense adonar-se el món al seu entorn va desaparèixer. El soroll de la ciutat, els cotxes, camions, màquines de les obres, veïns xerrant, tot, absolutament tot es va difuminar. El món era aquell llibre, aquella història.

Quan va arribar a la darrera línia de la darrera pàgina - ... escriviu-me de seguida dient-me que ha tornat ... - va aixecar el cap. El món torna a aparèixer, els sorolls, la gent parlant, fins i tot un grup de nens que jugaven aliens a la seva presència. El Sol s'amagava darrera els edificis.

Va baixar a corre cuita, tornà a casa i deixà el llibre al mateix lloc d'on l'havia agafat. Ja més tranquil·la va agafar els llapis i un full, tot recordant el llibre va dibuixar el dibuix número 1. En aquell moment entrà el pare. - Ves per on que en sóc de despistat, m'havia deixat el llibre a sobre la taula. - I fent una ullada per sobre i de lluny al dibuix va afegir. - Aquesta boa ha menjat massa, potser que li donis una mica de sals de fruites. - I aclucà l'ull abans de deixar el llibre a la prestatgeria i agafar-ne un altre.

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

gràcies per participar

Sara Maria ha dit...

Un homenatge molt maco al Petit Príncep que a tots, almenys a mi, en el seu moment, ens va fer desaparèixer el món del voltant.

skorbuto ha dit...

Jesús: A tu.

Sara Maria: Gràcies.