divendres, 17 d’abril de 2009

Guerrers de terracota (Relats conjunts)




L’ambient enrarit per la calor dels forns i la humitat de l’argila, li provoca aquella suor freda, enganxosa, que es barreja amb la pols de l’argila que surt de les llimes dels polidors. El carretó ple de fang li tiba els braços fins al punt de pensar que els hi esquinçarà. La foscor de l’immens taller, sols trencada per la lluentor de les flames de les estufes, li impedeix d’apropar-se a la porta fins que no és negra nit.

Els llavis ressecs i esquarterats no es curen ja amb l’aigua, aigua marró, si la pogués veure, pel polsim d’argila, tèbia per la calor, àcida vés a saber perquè. Tot i així s’agraeix la sensació del regalim coll avall, per dins i per fora. I allà a l’entrada la remesa de soldats cuits, esperant impàvids que els portin al mausoleu de l’emperador.

De fora arriben sorolls de cavalls, l’exèrcit ha arribat escortant els carros que se’n portaran aquesta remesa, la portaran al mausoleu, a tantes jornades d’aquí que és incapaç d’imaginar-s’ho. Ja no recorda quant de temps porta aquí a dins, enfonsat en fang i cendres, carretejant figures i argila, barrejant la pasta terrosa amb l’aigua, menjant amb sabor a fang, sopant amb sabor a fang, dormint al costat del fang, a sobre el fang, fang.

I el caporal cridant tot el dia, exigint el treball a cossos que amb prou feines poden amb ells mateixos, fuetejant que defalleix, insultant que gemega, colpejant vells i nens. La figura de l’emperador, encara no l’han acabada, està allà esperant que s’acabi el darrer cavall i les dues rodes del carro. Quan acabarem? Quan tornarem a casa?

Hi ha gent que diu que sortiran quan mori l’emperador, d’altres diuen que ja és mort, alguns pensen que no tornaran a veure la llum. Ell no sap que pensar, sovint no vol pensar, pensar li fa mal, els records, lluny d’encoratjar-lo, l’enfonsen en la melangia, quan, sense voler recorda casa seva les llàgrimes li entelen els ulls i alguna vegada el caporal l’ha vist i lluny d’apiadar-se’n l’ha fuetejat sense miraments. Més val no pensar, no pensis, feineja, treballa i calla.

Canvi de torn, menja un mos de ves a saber què, al principi el sabor era fastigós ara ja no li sap a res. Es tomba a terra, al mateix lloc on ha menjat, dormirà un parell d’hores, serà quan el desperti el caporal a cop de fuet, fora, el Sol arriba al seu punt més alt.

El só del fuet sobre el cos d’un company allunyat el desperta, s’aixeca a corre cuita i es posa a la filera, avui s’ha lliurat de la carícia del fuet. El caporal els dona les instruccions. – Esteu de sort, barruts inútils. Avui s’ha acabat el cavall i les rodes, l’estàtua de l’emperador està enllestida i vosaltres la portareu fora. Com algú trenqui, ni que sigui una mica, qualsevol part, el matarem a ell i al seu company i als altres us fuetejarem com mai no l’hem fet. Esteu avisats. Camineu!

La filera avança fins a l’estàtua, van repartint les peces, una per cada dos homes, una roda, un cos cavall, l’altra roda, l’altre cos cavall, el cap d’un cavall, el cap de l’altre, arts del carro, moltes, i quan li toca ell la figura de l’emperador, amb un braç estès guiant els cavalls i l’altra brandant una espasa per sobre el cap.

Ell i el seu company agafen amb por la figura, el mestre gemega. – Amb cura! Amb cura! – Trafeguen la feixuga càrrega fins l’entrada, el Sol de mitja tarda colpeja els ulls deixant-los cecs, el caporal els crida per que segueixin, el mestre els crida per que no corrin. Amb cura! Per l’amor dels déus! Amb cura!. Ell està segur que el fuet no ha parlat per la presència del mestre.

Acaben de posar la figura en un llaç de palla i el lliguen amb cordes de delicada seda per evitar que el frec faci malbé la figura. El carruatge es posa en marxa. Ells es miren. Escolten la veu del caporal, per primera vegada sense cridar. – Passeu per la taula, doneu el vostre nom, us pagaran i us podeu anar, heu acabat.

Després d’unes hores de fer cua reben la paga, una bossa plena de monedes i un salconduit perquè els soldats no els tornin als forns. Tornar a casa, després de ... quant temps? Algú diu que s’han estat deu anys allà tancats, que ja els hauran donat per morts, que ja no tenen casa. Ell es nega a creure-ho i enceta el camí, tornarà a casa, tornarà amb els seus.

Caminen seguint les roderes dels carruatges, passen les hores i es pon el Sol. Alguns es queden a fer nit, ell segueix, camina tota la nit i veu, en molts anys com surt el Sol, com neix un nou dia. Amb la claror arriba a veure alguna cosa més endavant al camí, és un camí tortuós que voreja un estimball, a mida que s’apropa reconeix l’objecte, és el carruatge que porta la figura de l’emperador, està mig penjat i la figura jau al fons esbocinada.

Espantat mira a tots costats, ningú no l’ha vist, surt corrents, més val que no el trobin a prop. Corre, desesperat, espantat, ofegat. Quan ja no pot més cau a terra, en mig d’un bosc, ni tan sols ha mirat on anava. L’esgotament pot més que ell i s’adorm. Es desperta sobtat. On és? A Poc a poc recorda, el Sol es pon, el bosc s’obre una mica més endavant, camina cap a la claror, recorda el que veu, recorda els camps, el pou, les primeres cases, la casa, casa, és a casa.

Camina amb forces renovades, recorda la figura de l’emperador caiguda al barranc, sap que la figura mai no arribarà a la tomba de l’emperador, sap que tota la seva prepotència s’ha estimbat al fons d’un abisme. El conjunt perdrà el sentit sense aquella figura i ell és feliç.

9 comentaris:

plugim constant ha dit...

Molt ben trobat, emocionant i amb final feliç. Semblava que veiés la peli. Salut!

kweilan ha dit...

Tota una història molt ben lligada i escrita. M'ha agradat molt.

glamboy69 ha dit...

fas un relat sobre arqueologia i no m'avises!!!!

Tot i q si, la culpa es meva per no passar meñs per aquí, I know it!!

zel ha dit...

Caram, sempre acabes sorprenent-me, m'ha agradat molt el final, sorpresa...

zel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Casanovas ha dit...

Una bona història i ben lligada.

Pd40 ha dit...

Quina història! Llegint-la et transporta a aquella època, sembla estar visquent-ho, molt bé!!

skorbuto ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris. Dir-vos que he gaudit de la lectura de la major part de les col·laboracions; sols em manquen algunes per llegir; d'aquesta edició, no a tots us he deixat comentaris, però vaig de corcoll i a vegades en manca temps per fer tot el que voldria.

Nymnia ha dit...

Ei! M'ha encantat aquest relat! Està molt molt ben escrit, i la història és molt emocionant, he visualitzat cada moment, i, sobretot, el fang i el cansament. Bonissim! Molt bona proposta!