dilluns, 16 de març de 2009

Titella (Relats conjunts)

Relats conjunts: El pelele ( Goya 1791-1792)

Sí, sempre ha estat així, sempre hi ha hagut una persona, una dona més aviat, de qui he depès. La primera va ser la mare, tot i les seves constants queixes per la meva poca vàlua sempre estava a sobre meu, controlant tots i cadascun dels meus moviments, decidint per mi des de la roba, interior inclosa, fins les noies que més en convenien, es a dir la filla de la Manoli, la seva perruquera.

La filla de la Manoli, que també es deia Manoli, era una bona nena sempre i quan la seva mare i la meva fossin al davant, tan bon punt ella estava segura de no ser observada tots els afalacs i nyonyeries es convertien en una continu espai-temporal de retrets i ordres.

Així va ser com la Manoli i jo vam acabar casats, per l’església i de blanc, ella, com manen els cànons i la decència, bé, lo de la decència el deixarem en que era el que pensaven les mares, perquè verge no ho era, ella, jo sí, i si ho sé és perquè el paio que se la va tirar ho va fer davant meu, no perquè a ell li fes més morbo, de fet li va tallar una mica, era ella qui ho va voler així.

Durant els dos anys de matrimoni la Manoli va fer el paper de la mare a més del seu propi, em controlava els cèntims que portava, la roba que duia, amb qui parlava i que mirava a la tele, de fet es va entestar que m’havia d’agradar el futbol i em feia empassar els partits de Champions, lliga, segona, fins i tot em vaig haver de fer soci del club de futbol del barri.

Pel que fa a la vida sexual ella gaudia de les visites dels seus amants quan volia i sense necessitat de que jo no fos a casa, crec que lo del futbol te a veure amb que s’entenia amb bona part de la plantilla, tret d’un parell que en deia, ella, que eren maricons. No sé pas si n’eren d’homosexuals però per casa no van passar.

Un dia, en arribar de la feina, em vaig trobar la casa remoguda, no vaig a torbar a faltar gaire cosa fora de la roba d’ella, les maletes i la tele de plasma, a canvi em va deixar una nota: “Barrut: No et suporto més, me’n vaig amb el Paco, ell sí que és un home i no tu. Que t’aguanti la meuca de la teva mare.”

Com que no sabia que fer m’hi vaig anar a ca la mare, que en llegir la nota se’n va anar de pet a la perruqueria, a la nit la treia de la comissaria amb uns quants blaus i esgarrapades, clar que la Manoli, la perruquera, tenia un ull de vellut, un esquinç al braç dret i les empremtes dentaries de la mare a l’altre braç.

No vaig haver de patir per res, la mare va tenir cura de mi els tres anys següents, decidint per mi tot allò que era important, i allò que no ho era també, fins que li va arribar l’hora, pobra mare meva. Llavors va aparèixer la Xesca.

La Xesca era tot dedicació, es preocupava de la meva salut, tot i que fins llavors jo no havia estat conscient d’estar malalt, però ella sí, se n’adonà que em faltava ferro, que tenia poques defenses i que sempre estava refreda, fins i tot a l’estiu, la seva preocupació era tal que va parlar amb el meu cap perquè em posés en una sala on no hi haguessin fumadors ni aire condicionat, ni màquina de cafè. El meu cap va accedir sense problema, em va despatxar.

La Xesca llavors em va buscar una feina que no m’obligués a sortir de casa i així em vaig convertir en un tele-treballador, a l’empresa del seu germà, he de dir que mai no vaig saber quant guanyava, d’això es preocupava la Xesca que era l’administradora de l’empresa, jo sols revisava aquelles avorrides enquestes que els comercials omplien cada vegada que un client no els hi comprava res.

Però un dia la Xesca no va tornar, l’ordinador no es connectava amb la xarxa de l’empresa, al mòbil em van començar a arribar trucades dels empleats dient que ningú no havia obert l’empresa aquell matí, trucades a les que jo responia que no en sabia res, que jo sols revisava enquestes.

Algú va pensar que jo no deia la veritat perquè a les vint-i-quatre hores m’havien engarjolat i un advocat d’ofici m’informava que jo constava com a director general de l’empresa, màxim accionista i únic amb signatura per treure diners del banc. Sempre havia pensat que els papers que em feia signar la Xesca eren documentació interna de l’empresa.

L’advocat també em va informar que el germà de la Xesca no ho era i, pel que sembla, cardaven més que treballaven, si més no l’he d’agrair que no ho fessin a casa com la Manoli. Afortunadament el jutge va veure clar que jo era tan víctima com els treballadors i proveïdors, tot i que no vaig entendre perquè em va dir allò de “fer el favor de prendre les regnes de la meva vida d’una puta vegada”. També quin llenguatge per a un jutge.

De la Xesca em va arribar una carta de comiat amb segell de les Sheyselles, em deia que ho sentia, que m’estimava molt i que em cuidés i sobretot que no deixés d’abrigar al sortir de casa, fins i tot a l’estiu. Ara que recordo em va semblar estrany que la tele de plasma s’espatllés el dia abans i se la portessin a reparar, el problema és que no trobo el resguard per anar a buscar-la.

I aquesta és la meva vida, ja em diràs que et sembla. – La Bet se’l mira amb cara d’àngel. – No has de patir per res, amor, a partir d’ara jo tindré cura de tu i no deixaré que ningú no et faci mal.

12 comentaris:

Shalheira ha dit...

Si ja diuen que les dones sóm perverses i dolentes... =)

XeXu ha dit...

Déu n'hi do quina imaginació la teva! Bona història, no deixes massa bé les dones, però el quadre ja ho té això. No vull ni saber quina n'hi farà la Bet... però que encadeni la tele de plasma aquest cop!!

Clarissa Vaughan ha dit...

jjajaja! és un relat excel·lent i molt divertit! m'ha encantat, felicitats!

Pd40 ha dit...

Ostres, m'he rigut força. Estic llegint relats molt bons, entre divertis i tràgics. M'ha semblat genial la frase del continu espai-temporal de retrets i ordres, però el final ha estat per posar-se a tremolar XDDDD Pobre home, realment és un pelele en mans de les dones!!

Mireia ha dit...

però aquest home és o o dues vegades bo ( bobo)com diu la meva iaia. Molt bó.

skorbuto ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris.

Shalheira: Tots en podem ser de dolents en un moment donat.

Xexu: Hi ha un refrany que diu, si m'enganyes una vegada és culpa teva, si m'enganyes dos és culpa meva. Tot i que hi han dones (i homes) així, també hi ha homes (i dones) com ell. Tampoc no dic qui havia pagat la tele de plasma :)

Clarissa: Benvinguda, i gràcies.

Pd40: M'ha costat lo meu enllestir la història, tenia ganes de riure i fer riure.

Mireia: De totes totes. La tava àvia te tota la raó del món.

plugim constant ha dit...

M'ha agradat. Del més pur estil skorbuto.

kweilan ha dit...

No ens deixes massa bé però és molt divertit :)

Nymnia ha dit...

Ui, amb la sort que té el pobre, no sé si la Bet se'l cuidarà massa o tornarà entrar en el cercle del peix que es mossega la cua... deu ni dor...

skorbuto ha dit...

Plugim: Gràcies.

Kweilan: No és pas això, de dones i d'homes n'hi ha de tot, però segur que coneixes algun cas. ;)

Nymnia: Benvinguda, (crec que és la primera vegdaa que comentes) és com tot, per sortir del cercle o surts tu o no et treurà ningú.

Abril ha dit...

Uff! sento discrepar, però a mi no m'ha semblat gens divertit, de fet m'ha fet molta pena aquest pobre home. Lo més fort és que si que n'hi ha de persones amb tant mala sort, tant és homes o dones. M'agrada força!!!

skorbuto ha dit...

Benvinguda Abril, no era la meva intenció fer una història trista, tanmateix és el que te escriure (i suposo que pintar, cantar o esculpir) hom escriu i altre llegeix i la interpreatció és personal.