Mires les fotografies de fa uns anys, aquell petit farcell que portaves al braç dormia, plorava i embrutava bolquers, s’ha convertit en un belluguet que salta, crida t’explica històries, es fa mal, s’enfada, t’enfada, t’abraça i et fa un petó amb els morrets plens del darrer que ha menjat.
Avui, quan escric, la he deixada al col·legi amb el seu pastis d’aniversari, com sempre quan ja m’anava m’ha fet tornar per fer-me l’abraçada de rigor, per la cua d’ull he pogut veure com el de la furgoneta feia mala cara en veure’m recular.
No fa gaire encara havíem de pensar que era el que ens deia, avui s’explica perfectament. Fins i tot n’he viscut el seu primer desengany amorós. Em va colpir veure-la voler estar amb aquell nen i ell, amb veu ferma, dir-li al seu pare “Ja li vaig dir ahir que no la estimo.”.
Sí, l’he de reconèixer, em fa una abraçada i començo a liquar-me, directament, i tanmateix hi ha moments que t’has de posar, fer el cor fort i renyar-la quan en fa una de grossa. Sort dels moment en que t’infla d’orgull, quan amb molt pocs errors arriba a comptar fins a quaranta, quan identifica “la teva lletra” a l’alfabet, quan la sents cantar, emocionada, la cançó de les preti quiur.
Ja ho sé, quina bajanada de dibuixos, l’argument és una calca d’episodi a episodi, la coherència és una virtut inexistent; dimonis hiper musculats contra dues nenes de ... Deu anys? Potser dotze? I van i els guanyen. Però hauríeu de veure els seus ulls, aquella brillantor ho diu tot. I a la fi jo m’emocionava amb el Meteoro i el Simbad el marino, que es feia fort en estrènyer-se el cinturó, i quan les veig avui penso exactament el mateix que de les preti quiur dels nassos.
He vist els seus dibuixos passar de ser gargots incomprensibles a figures tremoloses, les seves paraules desmanegades a explicacions coherents, la he vist pujar a la bicicleta i prémer els pedals fins moure-la, la he vist pujar al tobogan mentre se’m feia un nus a dins i llençar-se sense por. I el seu somriure constant, les seves rialles, els seus ulls marrons il·luminats.
Creix sense remei, cada dia és una mica més independent, cada dia em necessita una mica menys. És un procés imperceptible, inevitable i a l’hora imprescindible. Cada dia hi ha un motiu per alegrar-me i un altre per patir. Avui, el dia que escric, farà quatre anys, és una nena gran, una mica més gran que ahir, més gran que fa un any. I això em recorda que jo sóc, també, una mica més gran, més gran que ahir, més gran que fa un any.
Avui, quan escric, la he deixada al col·legi amb el seu pastis d’aniversari, com sempre quan ja m’anava m’ha fet tornar per fer-me l’abraçada de rigor, per la cua d’ull he pogut veure com el de la furgoneta feia mala cara en veure’m recular.
No fa gaire encara havíem de pensar que era el que ens deia, avui s’explica perfectament. Fins i tot n’he viscut el seu primer desengany amorós. Em va colpir veure-la voler estar amb aquell nen i ell, amb veu ferma, dir-li al seu pare “Ja li vaig dir ahir que no la estimo.”.
Sí, l’he de reconèixer, em fa una abraçada i començo a liquar-me, directament, i tanmateix hi ha moments que t’has de posar, fer el cor fort i renyar-la quan en fa una de grossa. Sort dels moment en que t’infla d’orgull, quan amb molt pocs errors arriba a comptar fins a quaranta, quan identifica “la teva lletra” a l’alfabet, quan la sents cantar, emocionada, la cançó de les preti quiur.
Ja ho sé, quina bajanada de dibuixos, l’argument és una calca d’episodi a episodi, la coherència és una virtut inexistent; dimonis hiper musculats contra dues nenes de ... Deu anys? Potser dotze? I van i els guanyen. Però hauríeu de veure els seus ulls, aquella brillantor ho diu tot. I a la fi jo m’emocionava amb el Meteoro i el Simbad el marino, que es feia fort en estrènyer-se el cinturó, i quan les veig avui penso exactament el mateix que de les preti quiur dels nassos.
He vist els seus dibuixos passar de ser gargots incomprensibles a figures tremoloses, les seves paraules desmanegades a explicacions coherents, la he vist pujar a la bicicleta i prémer els pedals fins moure-la, la he vist pujar al tobogan mentre se’m feia un nus a dins i llençar-se sense por. I el seu somriure constant, les seves rialles, els seus ulls marrons il·luminats.
Creix sense remei, cada dia és una mica més independent, cada dia em necessita una mica menys. És un procés imperceptible, inevitable i a l’hora imprescindible. Cada dia hi ha un motiu per alegrar-me i un altre per patir. Avui, el dia que escric, farà quatre anys, és una nena gran, una mica més gran que ahir, més gran que fa un any. I això em recorda que jo sóc, també, una mica més gran, més gran que ahir, més gran que fa un any.
5 comentaris:
Amb el teu post m'has fet pensar en com creixen malgrat per nosaltres continuen sent les nostres nenas.
Es fan grans i ens fem grans. Aquells nens petits, deixen de ser-ho i de vegades nosaltres encara pensem i parlem d'ells com si fossin petits!!!!
No t'amoïnis, ja t'acostumaràs a tenir-los el mateix amor com quan eren petitons, un cop et facis a la idea que allò mai torna...els meus ganàpies encara alguna vegada es fiquen al llit amb mi...i és quan dormo més bé!
secció de pitets al fons a l'esquerra...
felicitats per la part que et toca
Striper i Joana: Així és.
Zel: No dubto que li tindré el mateix amor, el gran ho és del tot (farà vint anys) i no hi dubto.
Jordi: Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada