divendres, 6 de març del 2009

3426. La posta, II

El candidat truca a la porta del cap. – Endavant. – Perdoni senyor, però és que estic esperant el segon fa ja una fase que l’espero. – Ha mirat de comunicar-se amb ell al seu habitacle? – Sí, però no respon ningú. – El cap crida un tripulant. – Senyor? – Saben alguna cosa del segon? – No.

El cap activa el canal de comunicació general. – Parla el cap de la nau. A partir d’aquest moment i fins que el segon estigui recuperat el seu lloc l’ocuparà el sinar que l’ha acompanyat aquestes jornades. Si algú en te notícies del segon que ens les comuniqui. – El cap tanca el canal de comunicació. – Segon, està autoritzat per obrir l’habitacle de l’antic segon. – Com vostè ordeni, senyor.

El nou segon i el tripulant surten de l'habitacle del cap i entren a l'habitacle de l'antic segon, l'habitacle no te senyals d'haver estat fet servir pel seu usuari en les darreres fases. Sona la alarma, el segon cerca informació al seu terminal de mà mentre surt al corredor.

Pel camí s’uneix al cap. – Senyor, sembla que han trobat una femella ponent en una de les zones d’oci, podria ser l’antic segon. – Ja han arribat els serveis mèdics? – Sembla que sí, que són ells els que han engegat l’alarma. – Esbrini on el porten. – El segon manipula el terminal. – A la zona de posta, em diuen, però, que està molt malament.

Tots dos s’encaminen a la zona de posta, una de les bodegues de la nau especialment habilitada per l’ocasió tot i que encara no s’havia fet servir. Al centre una piscina preparada per rebre els ous de les femelles, als costats jaços on les femelles romandran fins acabar la posta.

Al fons, rodejat pel personal sanitari, l’antic segon agonitza mentre pon els darrers ous. El cap se li apropa i seu al seu costat. – Hola amic. – Hola senyor, ho sento el meu cos s’ha avançat, no he pogut acabar de formar el meu substitut. – No pateixi ara. – Cap, senyor, vull preguntar-li una cosa en privat.

El cap es treu els transmissors i li treu a l’antic segon, uneixen els tentacles i enraonen sense que la resta dels presents pugui entendre’ls. – Cap, és vostè un guardià principal? – Veig que els rumors continuen ... Sí, sóc un guardià principal. – Rebel o lleial? – Això és més difícil, sóc lleial als meus principis. – Va rebel·lar-se contra el gran líder dels garants?

Després de sentir la resposta del cap l’antic segon separa els seus tentacles i tanca els ulls. – S’ha acabat. – Diu un dels sanitaris. – Quants ous s‘han salvat? – Pocs. On va començar a pondre no hi havia pràcticament ningú. – Quan se’n portin el cos que m’informin del nínxol. – Així es farà. – Vull parlar amb el metge. – És allà a l’entrada.

El cap i el segon s’apropen al metge. – Senyor. Sento lo de l’antic segon. – Nosaltres també. Voldria saber, com és que s’ha avançat tant? – No li puc dir del cert però la manca de gravetat, l’aire de la nau ... podrien influir. – Què fem llavors? – Jo ordenaria que vinguessin totes les femelles, ja. – Metge, en aquest tema és vostè qui mana. Segon, passi avís i envií patrulles de recerca.

El segon envia l’ordre pel terminal, amb el cap tornen al pont, durant tota la jornada les patrulles cerquen possibles femelles sorpreses per una posta abans d’hora, a la zona de posta van arribant moltes que encara no han començat a pondre però de tant en tant apareixen d’altres que ja estan en procés.

El cap i el segon s’apropen al cementiri, una immensa paret amb tot de nínxols, un d’ells rep el cos de l’antic segon. – El trobaré a faltar. – Diu el cap. – Era un bon sinar, capaç de fer les preguntes adients en el moment adient. – Espero fer-ho tan bé com ell. – Segon, ens queda molta feina per davant. Voldria que tingués clara una cosa, m’ha de preguntar tot, des dels seus dubtes fins allò que sembli evident.– I si li faig una pregunta incòmoda? – M’ha de fer preguntes incòmodes.

El nínxol ja és tancat. – Fins sempre, amic. – Cap i segon surten del cementiri. – Com va la posta? – Totes les femelles són ja a la zona de posta. – Mortaldat? – El metge preveu un dotze. Pel moment sols tenim sis casos. – És molt optimista, el metge. – Està aplicant intervencions en els casos de risc, amb molt d’èxit per cert. – Tenia entès que eren arriscades. – Hem tingut sort, aquest metge porta moltes postes a la seva esquena.

El cap acota la vista. – Llàstima, per a l’antic segon no va estar a temps ... Disculpi, no vull menysprear-lo. – Em faig el càrrec. – Per cert, quan hagi d’anar a les seves reunions amb els parians li pregaria que m’avisés amb temps. – Crec que li hauria d’explicar que no en sóc de parià, estava allà com a convidat.

El cap es mostra una mica sorprès. – Em va semblar, no sols que ho fos sinó que era algú amb una certa preponderància. – Veurà la meva relació amb els parians és llarga, de fet els he estudiat des de fa molt de temps. Vaig començar amb la meva tesi de final d’estudis, he dedicat tant de temps que de vegades recorren a mi quan volen saber dades de la seva pròpia història.

El cap, encuriosit, li pregunta. – I què els hi explicava? – Curiosament el moment en que els garants es van escindir, el perquè i el com. Estan preocupats, la majoria d’ells són gent amb estudis, poc donats a dogmatismes, però el fet que els garants naixessin dins el parianisme els amoïna. – Coincideixo amb ells que és un moment que no acabo d’entendre.

El segon li replica. – Pensava que un guardià principal tenia una visió ja feta del tema. – El cap es mostra contrariat. – Què insinua. – Res, cap, afirmo. Vostè és un guardià principal. Sé llegir les vibracions dels tentacles. Sols no he acabat d’entendre la darrera resposta, la similitud entre les vibracions “el vaig matar” i “el vaig defensar” no m’ha permès saber si puc confiar en vostè una vegada trobem un planeta.

El cap vibra rient. – Així que no sols ha estudiat el parians. – No sols, senyor. – Bé, puc comptar amb vostè durant el viatge? – Sí. – I digui’m, on serà vostè al arribar, amb mi o en contra meu? – Senyor, jo no en sóc un guardià com vostè, però fins que no esbrini on serà vostè no decidiré si li puc dir. – No l’acabo d’entendre.

El segon s’explica. – Si pensa seguir les ordres del gran líder i jo estic en contra i li dic, estaré en desavantatge, passaria el mateix si pensa acabar amb el garantisme i jo n’estic a favor i li dic. Sols li puc dir si el nostre objectiu és comú. – Però vostè no és garant. – Està segur?

El cap rumia un moment. – Seria un canvi qualitatiu important, els garants acostumen a ser més planers, fora dels guardians, i acaba de dir que no ho és. – Cert, però tot canvia. – No li puc respondre ara, però em comprometo a dir-li abans no trobem un planeta. – Espero que la paraula d’un guardià sigui encara fiable. – Ho és. – M’agradaria també saber que va passar. – També li explicaré, no pateixi. - El segon s’encamina al pont mentre el cap entra al seu habitacle, El cap escriu a la seva consola.

Entrada de diari: Avui he perdut el meu segon, no ha superat la posta. El nou segon em preocupa, sap molt dels garants, i dels guardians, tot i que diu que no és un de nosaltres no n’estic segur que no m’estigui enganyant. Va ser un gran error no acabar la batalla amb la mort del bàndol perdedor, hores d’ara sabríem que fer.

3 comentaris:

Shalheira ha dit...

Hola de nou, Skorbuto! Quant de temps sense parar per aquí! Hauré de posar-me avuat al dia, i em tornaré a subscriure als teus blocs. M'he fet un de nou, i l'adreça és la següent: http://contesdelcami.blogspot.com/

Anònim ha dit...

jo també espero que serà temporal, perque mai deixaré d'escriure...
d'aquí una interrupció i no un comiat ;-)
et seguiré llegint, perque es un plaer fer-ho.

un petó i cuidat molt!

Josep B. ha dit...

Shaleira: Ja me l'he apuntat.

Desig: Un petó a tu i t'espero aquí.