Vides perdudes, cinqué lliurament

Sempre havia tingut clar qui manava, ell. Res no importava que mai no hagués acabat la bàsica i ella tingués estudis i que el sou d’ella fos superior al seu. L’home sempre és superior a la dona, les dones són curtes, no entenen el món.

Estava enamorada, o potser ja no, però es devia a la família, així li ho havien ensenyat, poc importava que ell la canviés per un partit de futbol, que arribés a casa fent pudor a tabac i cervesa mentre ella havia atès els fills i la casa.

Més d’una vegada ell s’havia fet fonedís durant dies i mai no havia donat cap explicació, ell no havia de donar-ne, era el senyor de la casa. En aquestes situacions ella callava. Què fer sinó? Fins el dia que, esgotada de tanta absència injustificada, va preguntar-li directament. – És maca?

Ell se la mirà contrariat. – Què vols dir? – Què si és més maca que jo? – Qui? – La meuca amb la que t’allites quan no vens a casa. – La resposta d’ell no va ser una negació, ni tan sols una excusa, el só sec de la mà estavellant-se contra la cara va ser l’únic que va escoltar com a resposta abans de caure a terra.

Ell, aixecat i enfurismat se li apropà amenaçant. – Tu no tens res a dir del que jo faci! La teva obligació es tenir cura de la casa i els fills! I a callar! – Dit això agafà el tabac i la jaqueta i sortí de casa donant un cop de porta.

Feia hores que era de nit, l’amo del bar, que l’havia escoltat sense atendre, li va dir que era hora de plegar. Ell mirà el rellotge. – Coi! Si que és tard, a veure qui dorm ara.

Quan arribà a casa la clau no entrava. – Merda! Si que n’estic de begut avui! Clar, la mala puta aquesta m’ha posat de mala llet! – premé insistentment el timbre però ningú no obria. Colpejà la porta amb força cridant la dona, però sols aconseguí que sortissin els veïns.

Seguí amb la batussa a la porta i cridant cada vegada més fins que arribà la policia. – Aquesta és casa meva. – Ens ha d’acompanyar. – Per què? Jo sóc un bon ciutadà. – Sisplau, acompanyi’ns, hi ha una denuncia contra vostè. – L’home, fora de si, cridà. – Me n’assabentaré del cabró que m’ha denunciat i l’hi trencaré la cara!

Els policies opten per emmanillar-ho i emportar-se’l, arriben a la comissaria i després dels llargs prolegòmens que provo ca la paperassa l’informen. – La seva dona és a l’Hospital, la denúncia és per agressió i l’ha posada la seva família. – El cabró del meu sogre! – No, la seva mare, la de vostè.

L’home riu descregut. – La mare? La mare no m’ho faria això! – A mi tant m’és, sàpiga que queda detingut, te dret a un advocat, a no dir res, cosa que li recomano, a ... – Vull veure la meva dona! – Això és del tot impossible. Ara l’acompanyaran a la cel·la. Te advocat? – Qui es pensa que sóc un potentat? – Cridarem un d’ofici. Bona nit.

Han passat més de dos anys, el judici li va ser dur, un per un li van negar tots els seus drets, els que ell considerava els seus drets, una per una van caure totes les seves expectatives. De res no va servir exigir la seva supremacia com a home, ningú no li va donar la raó en res. L’havia perdut tot i no l’entenia.

Tenia prohibit apropar-se a casa, així i tot ho va fer, va prémer el botó de l’intèrfon, No va reparar en la veu femenina que preguntava. – Obre! Sóc jo. – Qui és vostè? – el teu marit! – S’equivoca de pis. – No m’equivoco pas, obre’m.

La porta no es va obrir, va tornar a picar. – Qui? – Aquesta vegada la veu és d’home. – Això li he de preguntar jo a vostè. Què fa a casa meva? – Torna a tenir el silenci per resposta. Una avia surt i ell entra, puja al pis i pica a la porta, surt un home i darrera d’ell la dona. No és la seva dona, no els coneix.

L’home del pis li pregunta amenaçant. – Què vol? – Crec ... Aquesta era casa meva ... – L’home del pis es relaxa. – Fa ja dos anys que hi vivim nosaltres. – Ja, i la gent que hi vivia? – No sabem, no els vam conèixer. – Gràcies, i perdoni.

Casa seva ja no és casa seva, el bar on passava les hores roman tancat, els vidres plens de pols li diuen que no obrirà. Se’n recorda d’ella, no el va anar a visitar a la presó, no el va escriure, no el va telefonar, amb ella havia estat curós, l’hi havia regalat tantes coses, havien compartit uns claus esplèndids ...

Va picar a la porta, algú mirà per l’espiell, la porta s’obre. – Hola! – Què vols? – Fa molt de temps que no sabia de tu. – Ja, però és que jo no vull saber de tu. – Perquè? – Mira maco, jo cardava amb tu i tu atonyinaves la teva dona, no penso deixar que jo sigui ara l’atonyinada. – Jo mai no et vaig tocar! – Ja. Escolta, no fem això més llarg. Apa, siau.

La porta es tanca, l’home acota el cap, camina sense rumb pels carrers, troba un bar de mala mort, pudor a suor, tabac i alcohol vessat. Demana una ampolla i es serveix una copa, davant seu un home parla sol, explica una història que sembla la seva, l’amo del bar el fa fora en acabar-se el darrer cop.

Li pregunta a l’amo quan li porta una altra ampolla. – Aquell home, el que parlava... – Aquell? Aquell explica sempre la mateixa història, és el borratxo del barri, ves a saber, jo no el conec i no m’importa.

Per la seva ment passen tots i cadascun dels moments de la seva vida, per un moment pensa que hauria hagut de ser d’una altra manera, que podia haver-ho sigut ... Immediatament es recupera. No, la societat està podrida, ell és un home com cal, un home, home. I l’han comdemnat injustament, i li han tret tot injustament.

Ell sap que farà, buscarà la dona, la posarà al seu lloc, i ella obeirà, com ha de ser. I tornaran a ser una família, i seran feliços, i ensenyarà al seu fill els secrets de la vida, el portarà a un bordell de luxe, amb meuques joves, d’aquelles amb les mamelles apuntades cap amunt.

Ja no recorda el nombre de l’ampolla, no recorda que pensava fa un moment, no recorda on hauria d’anar, si es que havia d’anar enlloc, sols sent l’escalfor de l’alcohol a la sang, caminaria ferm si el terra no fos tan inestable. S’asseu en un banc, sense ni adonar-se s’estira i s’adorm.

La nit ha estat freda, la sirena d’una ambulància trenca el silenci de la matinada, el sanitari mira el cos del banc. – Un altre borratxo. Sembla que no ha superat la nit. – Li pren el pols. – Encara belluga. Au porteu la llitera, aquest avui li ha tocat la loteria.

Quan obre els ulls veu una sala blanca, asèptica, no hi ha ningú més. Crida. Entra un infermer. – M’havia de tocar el marieta. – Pensa mentre el veu entrar. – On sóc? – A l’hospital. – Què em passa? – Hipotèrmia. – Què collons és això? - Que ha estat a punt de dinyar-la, pel fred. – Em vull anar. – Ha d’esperar que la metgessa li doni l’alta. – Collons de món.

L’infermer segueix fen les seves tasques sense parar-hi atenció a l’home. – Sap. No tinc res, me l’han tret tot, la casa els fills, la dona ... i tot perquè la vaig posar al seu lloc. Si sols li vaig donar una bufa! – I la llei l’ha posat a vostè al seu lloc. – No, si a vostès els maricons ja els hi va bé el món així. Però jo sóc un home, home!

L’infermer es somriu. – Miri, primer de tot, no sóc, com vostè diu, maricó, però tampoc no m’ofèn, però vostè d’home, home, poc o gens. En el que te raó és que el món així ja m’hi va bé, i en aquest món la seva actitud, la seva prepotència sobra. – Sense esperar resposta l’infermer surt de la cambra deixant l’home bocabadat.

Al poc entren dues dones, una és una infermera, l’altra la doctora. – Segueix en coma. – Diu la doctora. – Pel quadre que te no crec que arribi a aquesta nit, No amputarem les cames no val la pena fer-lo patir més, Deixem-ho anar. – Ell intenta parlar, dir-li que està allà que les sent que no vol morir, que vol ...


Nota d’aquest que escriu: Dir que m’ha estat molt difícil escriure aquest text, que volia fer-ho perquè, a la fi, també ells són vides perdudes, que de cap manera no vull justificar els seus actes, però que, tot i la seva culpabilitat, són la mostra que alguna cosa s’ha fet malament.