La gran onada

LA GRAN ONA DE KANAGAWA Hokusai 1829-1833

Aquell matí la ciutat es va aixecar esfereïda per les tremolors del sòl. L'emperador, neguitejat pel batibull de gent que s'acumulava a les portes del palau feu cridar els sacerdots dels tres déus per consultar-los la interpretació dels fets. - Segur que Déu està enfadat pel menyspreu que suposa que adoreu aquests de falsos. - Deia un dels sacerdots amb vehemència.

Altre dels sacerdots s'aixecava escridassant el primer. - És el meu Déu qui està emprenyat, i el teu és tan fals com el d'aquest altre. - Mira-te'l a ell – Digué el tercer. - Quina facilitat que te per decidir que el bo és el seu. - L'Emperador se'ls mirava avorrit, ja era costum aquesta discussió. - El que queda clar és que Déu, sigui un, l'altre o l'altre, està més emprenyat que un mona.

Tots tres sacerdots a l'hora van cridar. - No blasfemeu! - malgrat després van assentir quasi seguits. - Enfadat i molt. - I tant. - No us feu una idea. - I així que he de fer? - preguntà l'emperador. - Matar els heretges! - van cridar tots tres a l'hora. - Ja, però com sé jo qui és el bo?

Un vell amb parracs entrà a la sala mentre els sacerdots s'hi discutien. - Senyor. - Va dir. - Oblideu de fer content cap déu. - I tu qui ets vell? - Qui sóc no importa, porto anys estudiant a la muntanya els llibres antics, i en ells es parla d'això, d'aquestes sacsejades.

Els sacerdots clavaren les seves afilades mirades en el vell, mormolant entre ells paraules que no arribaven a les oïdes de l'emperador. - Senyor, d'això se'n diu terratrèmol. - Els sacerdots rigueren. - I d'un forat a terra que te aigua se'n diu pou, ja veus. - El vell, ignorant els sacerdots continuà. - Pel tipus de moviment es tracta del ressò d'un terratrèmol llunyà, de mar endins.

L'emperador, malgrat no acabar de creure-s'ho, l'escoltava atent, si més no era una explicació diferent. - I què es suposa que hem de fer? - Si d'aquí a la nit no passa res més, oblidar-ho, però si el mar se'n retira feu que la gent corri a la muntanya, quan més alt millor, perquè després el mar tornarà, però tornara com una onada gegant que arrossegarà tot el que trobi al seu pas.

El sacerdots ja no reien, mormolaven entre ells, mirant despectivament el vell. - Què en fareu cas d'aquest sonat? - No veieu, senyor, que diu bajanades? - L'emperador, mirant al vell li digué. - Ves vell, torna-te'n a casa teva, no crec que el mar se'n retiri si no hi ha màgia pel mig.

El vell, cap cot, se n'anà. Poc després un soldat entrà esbufegant i cridant – Senyor! Senyor! El mar! - Què dius? - El mar, senyor, ha desaparegut, els vaixells ja no suren al port i alguns s'han tombat cap a un costat. - Que hem de fer senyors? - Va dir als sacerdots.

Aquests, esvalotats pels fets, van començar a cridar. - El vell! El vell és un bruixot, feu-lo capturar i feu-lo matar, Déu ens ho agrairà. - L'emperador va enviar un escamot a la recerca del vell i el portaren a la plaça. - Vell, desfés l'encanteri i torna el mar al seu lloc i moriràs sense patir, si no ho fas el foc acabarà amb tu. - Li cridà.

El vell se'l mirà abans de respondre. - Senyor, feu-me cas si us plau, que la gent corri a la muntanya, no hi ha temps a perdre. - Com que no obeeixes moriràs pel foc. - Feu un senyal i els soldats el posaren a la pira i li prengueren foc.

El vell mirava el mar, una llàgrima queia per la seva cara, a l'horitzó una línia fosca es dibuixava mentre una brisa marina envaïa la ciutat. Al poc la brisa era vent i la línia era més gruixuda i una remor començava a fer-se notar. Algú va cridar. - El mar torna! - i tots corregueren cap al port i la platja a veure com les aigües tornaven.

El foc cremava la part més llunyana al vell, aquest alçà la vista cap a l'emperador i, plorant, cridà. - Per què no m'heu fet cas, senyor? - L'aigua arribà al port i a la platja en una onada baixa, per sobre de la primera una altra onada superà el moll i s'endinsà a la ciutat portant-se la gent pel davant.

Una tercera arribà sense temps que les altres se'n retiressin i arribà fins a la plaça apagant la pira. - Bruixeria! - Cridaren llavors els sacerdots. Mentre miraven de sortir d'aquella trampa. Una quarta cobrí les cases baixes i s'empassà la pira i el vell, una cinquena va superar l'alçada del palau, engolint-se l'emperador i els sacerdots.

Quan hores després les aigües van tornar al seu lloc ningú no va poder donar la raó al vell, ningú no va sobreviure a l'aigua enfurismada, ningú no va poder dir-li a l'emperador que s'havia equivocat, que havia d'haver escoltat el vell. Anys després algú va trobar les ruïnes de la ciutat si era algú amb preguntes es va preguntar que havia passat, si era algú amb respostes va afirmar que Déu s'havia emprenyat.