Armagedon

Mare? Hola mare ... Em sembla que no hi podrem comptar, mare, ell no voldrà, està disposat a acabar amb tot abans d’escapar ... No mare, no puc deixar-ho anar, no puc impedir que faci mal però puc impedir que se’n vagi. Mare, sols volia acomiadar-me ... Mare, no ploris, tu saps millor que jo que l’he de fer. T’estimo mare, t’estimo.

L’home penja el telèfon, amb el dors de la mà s’eixuga una llàgrima furtiva. La televisió emet proclames incitant a l rebel·lió i informant de la caiguda progressiva del centres de repressió del règim.

L’home apaga la televisió i surt de la cambra fent una ullada general, una ullada de comiat, sap que no tornarà en aquesta cambra. Tanca la porta i camina pel passadís cap al despatx de sa Santedat.

Sa Santedat està remenant documents. – Benvolgut Salim! Sort que has arribat, en un moment estic, destruïm tot això i escampem la boira. Això és sols una batalla, ens refarem i acabarem guanyant la Jihad.

Salim tanca la porta i tecleja alguna cosa al forrellat electrònic. – No cal home! Ningú no entrarà ja aquí. – Tampoc no sortirà ningú. – Què dius? – Que no sortirem d’aquesta sala, si no és que desactives el sistema de destrucció de la ciutat. – Ni parlar-ne, les ciutats santes no cauran mai en mans dels ateus.

Salim s’asseu en una cadira davant la mirada inquisidora de sa Santedat. – No m’hauries de demanar permís per seure? Ja saps que te’l dono sempre. – No el necessito. Desconnecta la bomba. – Au va! Que no és hora de bromes. – No bromejo.

Salim clava la mirada en sa Santedat, una mirada profunda, angoixant. – Saps? Des del principi he volgut acabar amb tu. Tota la meva vida l’he dedicada a sabotejar-te. Sinó com penses que han pogut arribar fins a la base i llençar el coet sense cap resistència?

El màxim sacerdot, para i s’asseu davant de Salim. – Per què? – Vas matar els meus pares quan em vas allistar a la Madrassa principal, vas fer servir la meva germana per al teu plaer personal fins que et vas atipar i la vas matar. Clar, tu no en sabies que érem germans, els meus pares havien intentat salvar-la de les teves urpes allunyant-la de mi.

En Salim s’aixeca i se li encara. – Sols t’ha salvat de la mort la mare, ella no vol que moris, però si fos per mi fa anys que hauries mort. – Has parlat amb la puta vella bruixa? – Mare! És la mare! Fill de puta! I sí, he parlat amb ella, he plorat com un nen amb ella, com el nen que no em vas deixar ser.

Salim s’aparta del patriarca donant-li l’esquena. – No pots arribar a saber quants comdemnats he enviat a l’altra banda fent-vos creure que els havia ajusticiat. I encara així quants no he pogut salvar. – Heretge! – Heretge no, simplement enemic, el teu enemic. Desconnecta la bomba i sobreviurem.

El Sant Pare s’aixeca i agafa en Salim per la camisa sacsejant-lo. – Obre la puta porta, traïdor! – No Abderramà, no ho faré, o desactives la bomba, que sols tu pots fer-ho, o morirem tots dos aquí. – Què creus que les altres ciutats santes no seran destruïdes? He donat ordres d’activar les bombes, i tots els majors em són fidels.

Salim riu mentre es desempallega de sa Santedat. – El problema és que no han rebut les teves ordres. Jo controlo els canals de comunicació i han rebut l’ordre de rendir-se. I tens raó, t’eren fidels i no s’han cregut l’ordre, però no els hi ha arribat la contrasenya, i d’altres han obeït i hores d’ara lliuren les ciutats sense oposar resistència.

El Sant Pare torna a seure. – Què he de fer per què obris la porta? – Desconnecta la bomba. – No! Però que t’ha promès aquella vella? – Això és el més divertit, saps? No m’ha promès res, fins i tot m’ha demanat que m’oblidés de tu, que fugis, que em salvés de l’explosió.

Sa Santedat s’acomoda al sofà i amb prepotència es dirigeix a Salim. – Així que t’has cregut totes aquestes històries de la puta vella! Fill meu. No te n’adones què el meu poder la supera? Quan sortim d’aquí reuniré els meus fidels i marxarem sobre les ciutats, netejant-les d’ateus, bagasses i maricons.

Salim somriu. –Has perdut, s’ha acabat, sols tens dues opcions, morir o afrontar el judici que t’espera. I jo sé que tens por a morir. – Jo no tinc por a morir! Jo dono la vida i la trec! Sóc el teu salvador! Sóc el teu Déu!

Salim esclata a riure. – Al final l’has dit! No saps quant de temps esperava que ho diguessis. El meu Déu! – Era això volies que t’ho confirmés? Ja sabia jo que no em podies fallar. Au va! Anem. – T’equivoques. Sabia que la teva supèrbia t’ho faria dir, però no t’ho reconec. Tu no ets cap Déu, ets un homenet, curt de gambals, degenerat i barroer. Desconnecta la bomba! Ja!.

- Així que t’han alienat els Fills de la Terra, aquest servidors del diable. – Salim riu. – I ara! Jo sóc el Fill de la Terra, jo vaig crear l’organització. A més si tu ets el Déu d’aquesta tragèdia jo no en sóc el servidor del diable, sóc el diable, sóc el teu enemic, el que vol acabar amb tu i la teva obra.

Els ulls de sa Santedat es claven en Salim plens d’ira. – Ara l’entenc! Què cec he estat! Em recordo de Pere, em cridava des de la foguera, t’estan enganyant! T’estan enganyant! I jo pensava que realment era ell el traïdor.

La cara de Salim s’enfosqueix. – T’equivoques, a Pere no el vaig traïr jo, estava amb mi, no lluitava però em donava suport. A qui temia era d’Abraham, era ell qui et volia trair, volia anar més enllà d’on tu havies anat volia fer l’única religió i exterminar jueus, cristians i musulmans que s’hi neguessin.

– Perdona, però Abraham era cristià! – Era un fanàtic, educat com a cristià a la seva infància, convertit al judaisme de jove i acabant a l’Islam. Tenia el pitjor de totes tres religions. Es creia Déu, com tu.

Encuriosit el Papa li diu. – I com és que no el vas trair? O perquè no vas deixar que acabés amb mi? A la fi és el que vols. Ah, no, Abraham va morir al front, en una emboscada dels ateus. – Tornes a equivocar-te. Vaig ser jo, amb els meus homes, qui va acabar amb ell, jo vaig fer l’emboscada, vaig valorar que seria més perillós que tu, bàsicament perquè no es refiava de mi.

El Sant Pare, neguitós, s’apropa a l’ordinador, engega el monitor i activa el visor de temps. – Sols queda un minut. Va, obre la porta, si ho fas allargaré el termini i encara podrem fugir. – No l’has entès, no fugirem, no fugiràs.

Els dos homes queden en silenci, un enfront l’altre, el temporitzador va minvant inexorable. Cinc, quatre, tres, dos. –Què n’ets de cabró! – Diu el sant pare mentre s’aixecà en un intent desesperat de parar el compte enrere. Zero. El fong atòmic s’eleva sobre la Meca, l’ona expansiva destrueix tot al seu pas, els cossos cremats per la radiació es fonen amb la superfície. El palau Papal ja no és més que un munt de pols radioactiva.