Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.
En arribar a la base frontera del nostre sistema ja ens esperava una altra feina, el comandament de les S.F. ens feia portar un passatger especial a la nau insígnia, la SSF-0101, en altres paraules, l'exercit ens havia encolomat un presoner per portar-li al comandant en cap.
Ja d'entrada a Salem no li va fer gràcia, afortunadament van autoritzar que aprofitéssim el viatge amb un lliurament de material per a una colònia que quedava a prop del punt de trobada. Tot i que m'havia encarregat del emmagatzematge de la càrrega, encara no havia arribat el nostre convidat. M'hi vaig assegurar de prepara-li una cabina a ell i una altra a l'agent que l'havia d'escortar.
En arribar el presoner i l'escorta, un caporal, aquest segon va demanar de lliurar la documentació directament al navegant. - Tinc ordres explícites de fer-ho així. - El vaig acompanyar al pont i sense donar-me temps a res es va presentar. - Senyor Gòmez, sóc el caporal Karenski, de la SSF-0101. El comandant m'ha ordenat de lliurar-li la documentació a vostè, junt amb aquesta carta.
Salem va agafar la documentació, va obrir la carta i la va llegir, mentre ho feia la seva cara va canviar d'expressió. Llavors es va mirar la documentació del presoner. - Caporal, els hi han mostrat ja les seves cabines? - Encara no, senyor, el detingut espera a ser embarcat. - Quines ordres te respecte el ... detingut? - S'ha d'estar a la seva cabina tot el viatge, excepte per esmorzar, dinar i sopar si no hi ha servei d'habitacions.
Salem em va mirar. - Se li podria portar els menjars a la cabina? - Als dos? - Sols al presoner. - Suposo que sí. - Es va tornar cap al caporal. - Fiqui'l a la cabina i que no surti d'allà, no el vull veure en tot el viatge. - Així es farà, senyor. - El caporal va sortir, i jo darrera d'ell, l'havia d'explicar on eren les cabines. - Com veurà no són habitacions d'hotel però s'hi pot estar, aquesta, la set és la seva, la vuit és la del presoner.
El caporal es va mirar les cabines com qui fa una inspecció. – No hi ha finestres. – No, la paret del fons no dona a l’exterior, dona a la bodega. – On podria lligar el detingut si causa problemes? – La pregunta em va fer córrer esgarrifances. – L’estructura del llit es prou pesada. Serà necessari? – Esperem que no.
Per la ràdio va avisar que portessin el presoner, el portaven sense emmanillar, això acostuma a ser un senyal que el detingut no és conflictiu. Era un home relativament jove, trenta tants, malgrat el seu aspecte era molt descurat. – Que teniu? Capità? – Em va preguntar, vaig mirar al caporal per si no volia que en parlés amb ell però estava parlant amb els altres i no em va fer cap senyal. – Navegant. – Vaig respondre. – Com es diu? – Salem Gòmez. – el detingut va riure. – És curiós, li preguntava pel seu nom, senyora, però m’ha donat una informació molt important. – disculpi’m, Mariah, em dic Mariah. Però no l’entenc, quina informació?. – Ara entendrà. No em vol veure, hi seré tancat en aquesta cabina tot el viatge, i si per ell fos viatjaria lligat al casc, per la part de fora.
No sé perquè però em vaig sentir ofesa per les paraules d’aquell home. – És veritat que no el vol veure, però crec que el conec prou bé per saber que no li voldria cap mal. – L’home em va mirar amb un somriure. – Com sempre, Salem conquista els cors sense moure un dit. No, no el coneix prou, però no pateixi, jo en el seu lloc seria pitjor. – Que vol dir? – No li ha explicat res, oi? – Res de què? – Li ha parlat de la Nàdia? – No, qui és la Nàdia?
L’Home va seure al llit. – Suposo que la meva presència a la nau farà que li expliqui. Li pot portar un missatge de part meva? - No sé si voldrà escoltar-ho. – Segur que no, però si pot, li diu Peó, quatre, reina. – Com a sortida és una mica dolenta, no? – L’Home va riure. – Totes les meves sortides són dolentes. – Bé, li portaré el missatge. Aquí esmorzem a les set, dinem a les dotze i sopem a les sis. Jo li portaré mitja hora després. Voldrà tenir beguda a la cabina?
La veu del caporal va ressonar profunda i amenaçadora. – Res d’alcohol. Aigua o sucs de fruita, ni most ni cervesa. – L’home va encongir les espatlles. – Aigua anirà bé. – Em va dir, els vaig deixar allà, el caporal va tancar la porta de la cabina del presoner i jo me’n vaig anar a assegurar la porta de la nau i fer els controls rutinaris.
El viatge seria curt, unes vint hores, en acabar les feines vaig anar al pont. – Hola Salem, el detingut ... – Li dius que no. – Perdona’m però encara no he acabat de dir-te res. – Peó, quatre, reina. Oi? – Em vaig quedar parada, i una mica malament, em semblava estar en mig d’una batalla. – Potser m’hauries d’explicar alguna cosa més en comptes d’escridassar-me.
Salem es va girar. - Disculpa’m. Tens raó. Sisplau, et demano que no em portis cap missatge d’aquest indesitjable. Quan estigui una mica més tranquil t’explicaré més coses. A qui li toca cuinar avui? – A l’Isis, demà et toca a tu, així que farem dejuni. – Li vaig dir bromejant per apaivagar els ànims.
Salem va riure. – No sé de que et queixes, faig uns plats exquisits. – El problema no són els plats, és el contingut, que és immenjable. – Mira-la, com si ella cuinés tan bé, si cada vegada que cuines tu fas el mateix plat! – Això no és veritat! – li vaig dir mentre li donava una manotada al braç. – Apa ja t’has fet mal amb el ferro! – No és res.- Vaig dir mentre airejava la mà.
Ell es va girar i me la va agafar. –Deixa’m mirar. – Ja t’he dit que no és res. – Sols se t’ha envermellit una mica. Això et passa per voler pegar-me. – Em deia rient. En aquell moment entrava l’Isis. – Si molesto vinc després. – Em vaig acalorar una mica, en Salem va deixar anar la meva mà i va respondre-li. – No molesta inspectora, digui. – L’informe de la càrrega està enviat i en una hora hauré fet el sopar. – Gràcies inspectora. - L’Isis se’n va anar i jo vaig córrer darrera d’ella. – Isis, espera. – Sí? – El presoner soparà a la seva cabina, li portaré jo després que sopem. – Molt bé, alguna cosa més? – La pregunta anava amb segones. – Res, potser vols saber alguna cosa? – I ara, al meu germà també li agraden les estructures metàl·liques articulades.
En un altre moment li hauria fet menjar-se les seves paraules, però al sentir-la vaig sentir com se m’encongia l’estómac. L’Isis va seguir camí de la cuina i jo em vaig quedar allà palplantada, no puc explicar el perquè però vaig anar de dret a la meva cabina i em vaig tancar, volia plorar i no volia que ningú em veiés.
Per sort la presència del caporal va fer que el sopar no fos tan tens, malgrat tenia ganes d’agafar-la apart per dir-li quatre de fresques. A diferència de quan va arribar, el caporal xerrava pels descosits, explicava les darreres missions en les que havia estat i el que li havien impressionat els huggans, una espècie coneguda per la seva afició a les lluites.
En acabar li vaig portar el sopar al presoner, el caporal em va acompanyar per obrir-me la porta. – Caporal, hi ha cap problema que em quedi parlant amb ell? – Ja pot fer-ho, però seré a la porta. - Vaig entrar amb la safata i la hi vaig posar a la taula. – Si no l’importa voldria fer-li algunes preguntes mentre sopa. – No sé si li respondré totes, per cert, li va donar el missatge?. – Sí, o no, de fet no em va deixar, ell ja ho sabia.
Desprès de seure li vaig preguntar. – Per què? – Per què que? – Salem no és una persona que sembli rancuniosa. Què va passar? – Poca cosa, un valent va salvar la vida d’un munt de gent donant la seva vida i un covard no va salvar la vida d’una criatura quan no tenia res a perdre.
- M’ho podria explicar millor? – Sap? Hi ha una persona que m’odia més encara que Salem. Jo. – Potser no s’ho creurà però salem i jo érem molt amics, un parell de bandarres sense remei quan estudiàvem i quan vaig entrar a l’exèrcit ell va entrar al projecte de colonització de Mart. Es van ajuntar amb la meva germana, i van tenir una criatura. – La Nàdia. - Va assentir. – La Nàdia, el somriure més captivador de l’univers, el meu angelet.
Desprès d’un silenci va seguir. - Tot anava bé fins el dia de la catàstrofe. No sé explicar molt bé perquè però va haver un fort terratrèmol, tant que l’edifici on érem ens va caure a sobre, la meva germana era uns pisos amunt, era una dels enginyers, no van sobreviure, nosaltres vam quedar a la planta baixa, miraculosament el sostre va suportar el pes de la runa que se li va venir a sobre.
- En mig de la bogeria general en Salem, amb la nena en braços va cercar una sortida, era un pas creuat per una biga que amenaçava amb caure, Salem va deixar la Nàdia a terra, i va agafar un tros de biga per apuntalar-la, llavors un sotrac va fer baixar la biga inicial i sobre l’altra, inclinada contra Salem, la nena se li havia agafat a la cama i la gent passava al seu costat corrents, sense escoltar quan ell demanava que agafessin la nena. Ningú, ni tan sols jo.
Va callar una estona, la mirada se li perdia en el no res. Vaig fer el gest d’aixecar-me però va moure la mà per dir-me que seguia. – Havíem sortit tots quan va arribar un vehicle de socors, una bomber es va llençar a córrer cap a ells, va intentar agafar la Nàdia però en aquell moment es va venir tot avall. La nena i la bomber van morir, de Salem ja en saps com va quedar.
Li vaig agrair l’explicació i el vaig deixar, quedaven sols unes hores i necessitava dormir. L’endemà va ser molt rutinari fins arribar al punt de trobada, vam arribar abans que la SSF-0101, En Salem ens va convidar a veure com arribava. – Fixeu-vos en aquest punt d’aquí. – Va dir assenyalant una estrella a la finestra. – Aquesta llumeta és la SSF-0101, en cinc minuts deixarà de ser una llumeta.
Tal com havia dit als cinc minuts es veia un punt bastant més gran, a partir d’aquell moment es va anar engrandint a l’hora que començàvem a veure la seva silueta, una estructura central i dos estructures als costats. Ve girada 180 graus. – Va dir el caporal. – Cert, però el corregiran a mida que s’apropen. – Va respondre Salem.
Per moments la nau es veia créixer fins ocupar tot el nostre camp de visió, llavors va parar a l’hora que girava per posar-nos en el mateix sentit. Una vegada totalment parada en Salem va posar en marxa la nostra nau. Una veu va sonar al canal de comunicació. – ST-1437, bon dia. – Bon dia, SSF-0101. – Tenen obert el moll quatre, a estribord. – Gràcies, ens desplacem ara.
Salem va moure la nau cercant el costat d’estribord de la nau militar, quant més a prop menys nau vèiem, semblava que anéssim a ser engolits per aquella massa. Una obertura en el costat, que a mi em va semblar insignificant, era el moll quatre, la Bella Lola va entrar sense problemes, una vegada a dins els sistemes d’ancoratge del moll la van immobilitzar i Salem va parar tota la maquinària.
El presoner va sortir, escortat pel caporal. – Acomiadi’m del navegant i li dona les gràcies, si us plau. – Em va dir el caporal. – Així ho faré. Vaig enllestir la descàrrega del material i vaig tornar al pont. – Ja se n’ha anat, el caporal m’ha demanat que et donés les gràcies. – He estat poc diplomàtic amb el caporal, ell, a la fi, no en te cap culpa. He de sortir, he de fer una visita. Aprofita per visitar la nau, paga la pena.
La inspectora també se'n va anar, tota empolainada talment com si anés a veure un estimat. Jo vaig fer cas del Salem i vaig perdre el temps en veure les instal·lacions públiques de la SSF-0101.
En arribar a la base frontera del nostre sistema ja ens esperava una altra feina, el comandament de les S.F. ens feia portar un passatger especial a la nau insígnia, la SSF-0101, en altres paraules, l'exercit ens havia encolomat un presoner per portar-li al comandant en cap.
Ja d'entrada a Salem no li va fer gràcia, afortunadament van autoritzar que aprofitéssim el viatge amb un lliurament de material per a una colònia que quedava a prop del punt de trobada. Tot i que m'havia encarregat del emmagatzematge de la càrrega, encara no havia arribat el nostre convidat. M'hi vaig assegurar de prepara-li una cabina a ell i una altra a l'agent que l'havia d'escortar.
En arribar el presoner i l'escorta, un caporal, aquest segon va demanar de lliurar la documentació directament al navegant. - Tinc ordres explícites de fer-ho així. - El vaig acompanyar al pont i sense donar-me temps a res es va presentar. - Senyor Gòmez, sóc el caporal Karenski, de la SSF-0101. El comandant m'ha ordenat de lliurar-li la documentació a vostè, junt amb aquesta carta.
Salem va agafar la documentació, va obrir la carta i la va llegir, mentre ho feia la seva cara va canviar d'expressió. Llavors es va mirar la documentació del presoner. - Caporal, els hi han mostrat ja les seves cabines? - Encara no, senyor, el detingut espera a ser embarcat. - Quines ordres te respecte el ... detingut? - S'ha d'estar a la seva cabina tot el viatge, excepte per esmorzar, dinar i sopar si no hi ha servei d'habitacions.
Salem em va mirar. - Se li podria portar els menjars a la cabina? - Als dos? - Sols al presoner. - Suposo que sí. - Es va tornar cap al caporal. - Fiqui'l a la cabina i que no surti d'allà, no el vull veure en tot el viatge. - Així es farà, senyor. - El caporal va sortir, i jo darrera d'ell, l'havia d'explicar on eren les cabines. - Com veurà no són habitacions d'hotel però s'hi pot estar, aquesta, la set és la seva, la vuit és la del presoner.
El caporal es va mirar les cabines com qui fa una inspecció. – No hi ha finestres. – No, la paret del fons no dona a l’exterior, dona a la bodega. – On podria lligar el detingut si causa problemes? – La pregunta em va fer córrer esgarrifances. – L’estructura del llit es prou pesada. Serà necessari? – Esperem que no.
Per la ràdio va avisar que portessin el presoner, el portaven sense emmanillar, això acostuma a ser un senyal que el detingut no és conflictiu. Era un home relativament jove, trenta tants, malgrat el seu aspecte era molt descurat. – Que teniu? Capità? – Em va preguntar, vaig mirar al caporal per si no volia que en parlés amb ell però estava parlant amb els altres i no em va fer cap senyal. – Navegant. – Vaig respondre. – Com es diu? – Salem Gòmez. – el detingut va riure. – És curiós, li preguntava pel seu nom, senyora, però m’ha donat una informació molt important. – disculpi’m, Mariah, em dic Mariah. Però no l’entenc, quina informació?. – Ara entendrà. No em vol veure, hi seré tancat en aquesta cabina tot el viatge, i si per ell fos viatjaria lligat al casc, per la part de fora.
No sé perquè però em vaig sentir ofesa per les paraules d’aquell home. – És veritat que no el vol veure, però crec que el conec prou bé per saber que no li voldria cap mal. – L’home em va mirar amb un somriure. – Com sempre, Salem conquista els cors sense moure un dit. No, no el coneix prou, però no pateixi, jo en el seu lloc seria pitjor. – Que vol dir? – No li ha explicat res, oi? – Res de què? – Li ha parlat de la Nàdia? – No, qui és la Nàdia?
L’Home va seure al llit. – Suposo que la meva presència a la nau farà que li expliqui. Li pot portar un missatge de part meva? - No sé si voldrà escoltar-ho. – Segur que no, però si pot, li diu Peó, quatre, reina. – Com a sortida és una mica dolenta, no? – L’Home va riure. – Totes les meves sortides són dolentes. – Bé, li portaré el missatge. Aquí esmorzem a les set, dinem a les dotze i sopem a les sis. Jo li portaré mitja hora després. Voldrà tenir beguda a la cabina?
La veu del caporal va ressonar profunda i amenaçadora. – Res d’alcohol. Aigua o sucs de fruita, ni most ni cervesa. – L’home va encongir les espatlles. – Aigua anirà bé. – Em va dir, els vaig deixar allà, el caporal va tancar la porta de la cabina del presoner i jo me’n vaig anar a assegurar la porta de la nau i fer els controls rutinaris.
El viatge seria curt, unes vint hores, en acabar les feines vaig anar al pont. – Hola Salem, el detingut ... – Li dius que no. – Perdona’m però encara no he acabat de dir-te res. – Peó, quatre, reina. Oi? – Em vaig quedar parada, i una mica malament, em semblava estar en mig d’una batalla. – Potser m’hauries d’explicar alguna cosa més en comptes d’escridassar-me.
Salem es va girar. - Disculpa’m. Tens raó. Sisplau, et demano que no em portis cap missatge d’aquest indesitjable. Quan estigui una mica més tranquil t’explicaré més coses. A qui li toca cuinar avui? – A l’Isis, demà et toca a tu, així que farem dejuni. – Li vaig dir bromejant per apaivagar els ànims.
Salem va riure. – No sé de que et queixes, faig uns plats exquisits. – El problema no són els plats, és el contingut, que és immenjable. – Mira-la, com si ella cuinés tan bé, si cada vegada que cuines tu fas el mateix plat! – Això no és veritat! – li vaig dir mentre li donava una manotada al braç. – Apa ja t’has fet mal amb el ferro! – No és res.- Vaig dir mentre airejava la mà.
Ell es va girar i me la va agafar. –Deixa’m mirar. – Ja t’he dit que no és res. – Sols se t’ha envermellit una mica. Això et passa per voler pegar-me. – Em deia rient. En aquell moment entrava l’Isis. – Si molesto vinc després. – Em vaig acalorar una mica, en Salem va deixar anar la meva mà i va respondre-li. – No molesta inspectora, digui. – L’informe de la càrrega està enviat i en una hora hauré fet el sopar. – Gràcies inspectora. - L’Isis se’n va anar i jo vaig córrer darrera d’ella. – Isis, espera. – Sí? – El presoner soparà a la seva cabina, li portaré jo després que sopem. – Molt bé, alguna cosa més? – La pregunta anava amb segones. – Res, potser vols saber alguna cosa? – I ara, al meu germà també li agraden les estructures metàl·liques articulades.
En un altre moment li hauria fet menjar-se les seves paraules, però al sentir-la vaig sentir com se m’encongia l’estómac. L’Isis va seguir camí de la cuina i jo em vaig quedar allà palplantada, no puc explicar el perquè però vaig anar de dret a la meva cabina i em vaig tancar, volia plorar i no volia que ningú em veiés.
Per sort la presència del caporal va fer que el sopar no fos tan tens, malgrat tenia ganes d’agafar-la apart per dir-li quatre de fresques. A diferència de quan va arribar, el caporal xerrava pels descosits, explicava les darreres missions en les que havia estat i el que li havien impressionat els huggans, una espècie coneguda per la seva afició a les lluites.
En acabar li vaig portar el sopar al presoner, el caporal em va acompanyar per obrir-me la porta. – Caporal, hi ha cap problema que em quedi parlant amb ell? – Ja pot fer-ho, però seré a la porta. - Vaig entrar amb la safata i la hi vaig posar a la taula. – Si no l’importa voldria fer-li algunes preguntes mentre sopa. – No sé si li respondré totes, per cert, li va donar el missatge?. – Sí, o no, de fet no em va deixar, ell ja ho sabia.
Desprès de seure li vaig preguntar. – Per què? – Per què que? – Salem no és una persona que sembli rancuniosa. Què va passar? – Poca cosa, un valent va salvar la vida d’un munt de gent donant la seva vida i un covard no va salvar la vida d’una criatura quan no tenia res a perdre.
- M’ho podria explicar millor? – Sap? Hi ha una persona que m’odia més encara que Salem. Jo. – Potser no s’ho creurà però salem i jo érem molt amics, un parell de bandarres sense remei quan estudiàvem i quan vaig entrar a l’exèrcit ell va entrar al projecte de colonització de Mart. Es van ajuntar amb la meva germana, i van tenir una criatura. – La Nàdia. - Va assentir. – La Nàdia, el somriure més captivador de l’univers, el meu angelet.
Desprès d’un silenci va seguir. - Tot anava bé fins el dia de la catàstrofe. No sé explicar molt bé perquè però va haver un fort terratrèmol, tant que l’edifici on érem ens va caure a sobre, la meva germana era uns pisos amunt, era una dels enginyers, no van sobreviure, nosaltres vam quedar a la planta baixa, miraculosament el sostre va suportar el pes de la runa que se li va venir a sobre.
- En mig de la bogeria general en Salem, amb la nena en braços va cercar una sortida, era un pas creuat per una biga que amenaçava amb caure, Salem va deixar la Nàdia a terra, i va agafar un tros de biga per apuntalar-la, llavors un sotrac va fer baixar la biga inicial i sobre l’altra, inclinada contra Salem, la nena se li havia agafat a la cama i la gent passava al seu costat corrents, sense escoltar quan ell demanava que agafessin la nena. Ningú, ni tan sols jo.
Va callar una estona, la mirada se li perdia en el no res. Vaig fer el gest d’aixecar-me però va moure la mà per dir-me que seguia. – Havíem sortit tots quan va arribar un vehicle de socors, una bomber es va llençar a córrer cap a ells, va intentar agafar la Nàdia però en aquell moment es va venir tot avall. La nena i la bomber van morir, de Salem ja en saps com va quedar.
Li vaig agrair l’explicació i el vaig deixar, quedaven sols unes hores i necessitava dormir. L’endemà va ser molt rutinari fins arribar al punt de trobada, vam arribar abans que la SSF-0101, En Salem ens va convidar a veure com arribava. – Fixeu-vos en aquest punt d’aquí. – Va dir assenyalant una estrella a la finestra. – Aquesta llumeta és la SSF-0101, en cinc minuts deixarà de ser una llumeta.
Tal com havia dit als cinc minuts es veia un punt bastant més gran, a partir d’aquell moment es va anar engrandint a l’hora que començàvem a veure la seva silueta, una estructura central i dos estructures als costats. Ve girada 180 graus. – Va dir el caporal. – Cert, però el corregiran a mida que s’apropen. – Va respondre Salem.
Per moments la nau es veia créixer fins ocupar tot el nostre camp de visió, llavors va parar a l’hora que girava per posar-nos en el mateix sentit. Una vegada totalment parada en Salem va posar en marxa la nostra nau. Una veu va sonar al canal de comunicació. – ST-1437, bon dia. – Bon dia, SSF-0101. – Tenen obert el moll quatre, a estribord. – Gràcies, ens desplacem ara.
Salem va moure la nau cercant el costat d’estribord de la nau militar, quant més a prop menys nau vèiem, semblava que anéssim a ser engolits per aquella massa. Una obertura en el costat, que a mi em va semblar insignificant, era el moll quatre, la Bella Lola va entrar sense problemes, una vegada a dins els sistemes d’ancoratge del moll la van immobilitzar i Salem va parar tota la maquinària.
El presoner va sortir, escortat pel caporal. – Acomiadi’m del navegant i li dona les gràcies, si us plau. – Em va dir el caporal. – Així ho faré. Vaig enllestir la descàrrega del material i vaig tornar al pont. – Ja se n’ha anat, el caporal m’ha demanat que et donés les gràcies. – He estat poc diplomàtic amb el caporal, ell, a la fi, no en te cap culpa. He de sortir, he de fer una visita. Aprofita per visitar la nau, paga la pena.
La inspectora també se'n va anar, tota empolainada talment com si anés a veure un estimat. Jo vaig fer cas del Salem i vaig perdre el temps en veure les instal·lacions públiques de la SSF-0101.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada