Feia dies que ho deia, feia dies que ens demanava anar-hi, volia veure els lleons, les girafes, els elefants ... Entrada triomfal, per sort no hem de fer cua i només entrar l’estruç s’esporga les plomes. El Sol fa que els animals s’estiguin quiets, massa quiets, de vegades costa veure’ls.
No li acaben de cridar l’atenció els ocells, potser els galls d’indi, passejant pel mig i cridant de tant en tant. – Vull veure els lleons. – Sí, ara, vida. – Els lleons són lluny de la porta, veiem la porta de l’aquari, potser hauria de dir dels dofins, són els darrers habitants de la instal·lació, passarem després.
Veiem els goril·les, estan tranquils, segurament ofegats de calor com nosaltres, l’Esquena Platejada està estirat panxa enlaire, una mamà goril·la seu a prop del vidre amb una cria als braços, alletant-la. Amb una altra nena comencen una discussió filosòfica. – Està menjant llet de la teta. – La llet no es menja. – Si es menja. – Per menys hi ha hagut guerres.
Recordo fa anys una visita al Safari Park, el meu fill hauria de tenir uns set anys, vam apropar-nos a un edifici on hi havia un munt de gent, va ser l’espectacle més vergonyós que n’he vist mai. Dins l’edifici uns ximpanzés, fora despulles humanes colpejant el vidre i cridant irracionalment. Els pobres ximpanzés esvalotats, enfadats.
He de reconèixer que aquí la gent era gent, i els goril·les es movien tranquils, sense preocupar-se del que passava a l’altre costat del vidre. Potser vaig tenir la sort d’anar el dia reservat per humans evolucionats.
Els óssos, fora d’un estirat panxa enlaire, jo també m’hauria afegit, es remullaven a la seva bassa, més enllà hi eren les feres, els lleons fent la seva llarga i tediosa becaina, els tigres amagats a les plantes, panteres, lleopards, dormitant a l’ombra dels arbres.
Els ulls se li escapaven darrera el que veia, es debatia entre la por i la curiositat, més d’una vegada l’havia d’agafar per que pogués veure l’animal, posant-la a la meva alçada, fent que mirés cap a on jo mirava ajuntant les galtes.
Els animals de granja eren el primer gran l’èxit. Poder tocar la cabra que és a l’entrada esperant que l’amanyaguin, el cartell d’advertència, són manyacs i es deixen tocar però si no es deixen millor no seguir, si s’enfaden mosseguen.
Amb les cabretes petites va ser quan vam aprendre on era el límit, si l’animal s’està quiet i ella s’apropa en podem arribar lluny, si l’animal s’apropa s’acaba el bròquil. Per cert els hi agraden els pantalons texans, tan bon punt en veuen un el tasten.
Desprès de veure les girafes, l’elefant, els rinoceronts i els hipopòtams, l’aquari, una immensa cua per veure els dofins. – I ara hem de fer aquesta cua amb el Sol que fa? – Per sort estan entrant i ens afegim, el preu a pagar per no haver suportat el Sol és estar amunt de tot, però tampoc no és tant problema.
Aquí es barregen les ganes de mirar i les d’explicar el que veu. – Ara ens mullaran. – No, vida, aquí no arribarà l’aigua. – El dofins sempre han tingut un punt màgic, sigui veritat o mentida, sempre els considerem els més intel·ligents, malgrat l’espectacle no deixa de ser això, un espectacle amb animals ensinistrats, em va fer recordar el viatge a Menorca, amb els dofins corrents al costat del vaixell, saltant sobre les ones.
Al final, al sortir, plorant perquè en volia veure’ls, potser tocar-los? Sort vam tenir de poder anar a veure’ls a la piscina gran i mirar-los sota l’aigua, movent-se, jo diria que saberuts, al costat de les finestres, apareixent pel costat que no esperes, mentre intenten fer-los una foto.
Sis hores són moltes hores per una nena de tres anys, asseguda al cotxet se li tancaren els ulls i vam iniciar el camí de tornada. Demà al l’escola bressol explicarà ves a saber quines històries.
No li acaben de cridar l’atenció els ocells, potser els galls d’indi, passejant pel mig i cridant de tant en tant. – Vull veure els lleons. – Sí, ara, vida. – Els lleons són lluny de la porta, veiem la porta de l’aquari, potser hauria de dir dels dofins, són els darrers habitants de la instal·lació, passarem després.
Veiem els goril·les, estan tranquils, segurament ofegats de calor com nosaltres, l’Esquena Platejada està estirat panxa enlaire, una mamà goril·la seu a prop del vidre amb una cria als braços, alletant-la. Amb una altra nena comencen una discussió filosòfica. – Està menjant llet de la teta. – La llet no es menja. – Si es menja. – Per menys hi ha hagut guerres.
Recordo fa anys una visita al Safari Park, el meu fill hauria de tenir uns set anys, vam apropar-nos a un edifici on hi havia un munt de gent, va ser l’espectacle més vergonyós que n’he vist mai. Dins l’edifici uns ximpanzés, fora despulles humanes colpejant el vidre i cridant irracionalment. Els pobres ximpanzés esvalotats, enfadats.
He de reconèixer que aquí la gent era gent, i els goril·les es movien tranquils, sense preocupar-se del que passava a l’altre costat del vidre. Potser vaig tenir la sort d’anar el dia reservat per humans evolucionats.
Els óssos, fora d’un estirat panxa enlaire, jo també m’hauria afegit, es remullaven a la seva bassa, més enllà hi eren les feres, els lleons fent la seva llarga i tediosa becaina, els tigres amagats a les plantes, panteres, lleopards, dormitant a l’ombra dels arbres.
Els ulls se li escapaven darrera el que veia, es debatia entre la por i la curiositat, més d’una vegada l’havia d’agafar per que pogués veure l’animal, posant-la a la meva alçada, fent que mirés cap a on jo mirava ajuntant les galtes.
Els animals de granja eren el primer gran l’èxit. Poder tocar la cabra que és a l’entrada esperant que l’amanyaguin, el cartell d’advertència, són manyacs i es deixen tocar però si no es deixen millor no seguir, si s’enfaden mosseguen.
Amb les cabretes petites va ser quan vam aprendre on era el límit, si l’animal s’està quiet i ella s’apropa en podem arribar lluny, si l’animal s’apropa s’acaba el bròquil. Per cert els hi agraden els pantalons texans, tan bon punt en veuen un el tasten.
Desprès de veure les girafes, l’elefant, els rinoceronts i els hipopòtams, l’aquari, una immensa cua per veure els dofins. – I ara hem de fer aquesta cua amb el Sol que fa? – Per sort estan entrant i ens afegim, el preu a pagar per no haver suportat el Sol és estar amunt de tot, però tampoc no és tant problema.
Aquí es barregen les ganes de mirar i les d’explicar el que veu. – Ara ens mullaran. – No, vida, aquí no arribarà l’aigua. – El dofins sempre han tingut un punt màgic, sigui veritat o mentida, sempre els considerem els més intel·ligents, malgrat l’espectacle no deixa de ser això, un espectacle amb animals ensinistrats, em va fer recordar el viatge a Menorca, amb els dofins corrents al costat del vaixell, saltant sobre les ones.
Al final, al sortir, plorant perquè en volia veure’ls, potser tocar-los? Sort vam tenir de poder anar a veure’ls a la piscina gran i mirar-los sota l’aigua, movent-se, jo diria que saberuts, al costat de les finestres, apareixent pel costat que no esperes, mentre intenten fer-los una foto.
Sis hores són moltes hores per una nena de tres anys, asseguda al cotxet se li tancaren els ulls i vam iniciar el camí de tornada. Demà al l’escola bressol explicarà ves a saber quines històries.
13 comentaris:
ei, la canalla es fantàstica quan descobreix coses noves, eh! ara al zoo a l'estiu és un pal de calor...i sis hores! Ja l'has dut a l'aquari?
I de que seràs estudiant universitari? Tenen noms estranys les assignatures que has escollit? Aniràs amb la carpeta folrada per tu o amb la carpeta oficial de la universitat? Per cert, en quina universitat?. Cony! t'estic fent un tercer grau! Notes com et crema la bombeta a la cara?.
Bé, anem al tema. Al meu nebot gran que ara ja té 18 anys l'he portat dos cops al zoo, a petició pròpia, la primera molt petitó, era a l'hivern i la segona després de temps d'insistir deuria tenir 10 o 11 anys, recordo un 1 de juliol, llavors feia jornada intensiva al juliol i m'esperava a casa amb delit per anar, el zoo a les 4 de la tarda, com tu, totes les bèsties dormint. Ell, entussiasmat, volia que li fes foto a totes les bèsties, dos rodets en va ser el resultat. Les rapinyaires li van encantar, i l'èxtasi va arribar amb els goril.les i en Floquet de Neu, que encara era viu. És una passada, quan veus que els fa il.lusió i els agrada, la calor i l'esgotament tan fa. Nosaltres vam tancar el zoo aquell dia.
Menta: Sí, ja la he dut a l'aquari i ha vist els taurons i el Nemo (un peix d'un cm que hi era a dos metres d'alçada dins la peixera i a quatre metres de distància, el crit es va sentir a tot l'aquari.
Joana: I tant que és un tercer grau! :)
Sóc estudiant d'Enginyeria tècnica informàtica de gestió (ETIG).
Anglès I, àlgebra i Estructura d'ordinadors.
Estudiaré des de casa, no tindré carpeta.
A la UOC
Sí, la post apagar ja? ;)
A nosaltres se'ns va quedar dormideta, has de tenir en compte que sols te tres anyets. I sí, és genial veure com es queden bocabadats mirant les bèsties.
Disfruta ahora con ella y goza de cada minuto de su vida.
Besos
Perdona, però no m'he pogut estar de preguntar. Déu ni dó! Enginyeria. Em sorprén, pensava que seria alguna cosa més d'humanitats. M'agradaria, fer alguna altra cosa, però em fa molta mandra. Encara no tenen noms gaire estranys les assignatures. Conec gent que està fent diferents coses a l'UOC i estan molt contents.
Ostres! M'has recordat tant la nostra imatge familiar! És fantàstic redescobrir el món a través dels seus ulls de nen. Al zoo hi vaig anar fa molts anys amb el nebot (ara ja en té 23!) i després amb els meus fills. Té una màgia especial. Són uns quants anys, dels tres als set o vuit, ara ja comencen a voler Tibidabo i emocions més fortes. Cada etapa té el seu encant. Disfruta-la molt que els anys passen tan depressa... Un petó.
Que mona la teva nena eh... m'has recordat temps del zoo, i ara que hi penso pot ser un dia hi porto als meus fills, com passa el temps. A cuidar-se :)
Tens raó, el final del emu relat un pel xungu i el personatge de jesucist molt nyonyo deu ser la mania q li tinc!
Que guai Safari Park i el zoo, quins records!
Genial relat com sempre!
sempre m'han fet un xic de llàstima els animals del zoo. Però amb un nen o una nena és passar una bona estona.
Joana: No pateixis, ja m'agrada que em preguntin. Respecte a que sigui una enginyeria, diem que tinc dos amors, la literatura i l'informàtica, sóc programador des de fa molts anys, m'agrada i em dona de menjar a mi i a la meva família.
Fada: No ens portem a engany, la màgia no està en els animals del zoo, ni al parc d'atraccions, està als ulls dels nens.
Cesc: Gaudiràs com he gaudit jo si els portes.
Glam: També t'has ficat amb un personatge una mica difícil, t'haguera estat més fàcil amb el Papa per exemple.
Jordi: Benvingut, a mi també em fan de llàstima, però molts ja no en tindrien opcions a la vida salvatge.
El zoo.... que xuli!
La veritat és però que a mi no em cal anar al zoo per veure un grapat d'animals! ja,ja,ja
En veig cada dia! I no et pensis que treballo en cap veterinaria, eh???
;-)
Els meus fills, de molt petits, també van rebre de part meva la "putada" de dur-los al zoo, i em sembla que és el record més cansat que tenen, pobrets... Demà, que expliqui el que vulgui, visca la fantasia!
Ostres! M'ha semblat tan tendre... :)
Em sembla que només he anat dos cops al zoo de Barcelona: una amb el cole i l'altra amb mons pares. O potser només hi havia ma mare i era la mateixa excursió... La qüestió és que llavors encara hi havia el Floquet de Neu i l'Ulisses. Fa temps que penso que hi vull tornar, prò em fa un no-sé-què-què-sé-jo que em decebi, que potser prefereixo conservar-ne el record.
Un cop vaig anar a un altre zoo amb nens i nenes de 7 a 8 anys. Jo en tenia 18 i és ben cert que anar amb nens té una màgia especial perquè t'ajuda a gaudir-ne a través dels seus ulls, no dels teus...
Publica un comentari a l'entrada