Impresentables

M’agraden les rambles perquè són un poti-poti de gent singular, d’éssers estranys fora d’aquella riuada, i a cada element se li pot assignar una història més o menys encertada, i sense adonar-te acabes formant part del mosaic vivent, acabes sent un ésser més dins el batibull de colors i aspectes.

Però de vegades tota la poesia del lloc es perd. Es perdia quan alguns babaus s’entestaven a fer manifestacions i uns altres babaus vestits de gris s’entestaven a dissoldre-les, sense parar cura de la gran majoria que hi passejava, aliens a les pretensions d’uns i d’altres.

Me’ls vaig creuar tot passejant per les Rambles ja fa molts anys, jo era un adolescent llavors, però sols veure’ls vaig saber que allò no era el que semblava. Ell podia passar pel veí tros de pa que tots tenim, orgullós omplia el pit i somreia, ufà, li passava el braç per les sobre espatlles, sabia que ella no s’hi oposaria.

Ella podia ser la veïna que no coneixem, que no ens mira quan ens creuem, que acota el cap avergonyida. Ella somreia tremolosa, es minvava al costat d’ell, el braç sobre les espatlles es convertia en una càrrega feixuga que acceptava en silenci, la seva mirada sols deia una paraula i l’ull de vellut posava el crit ofegat.

La por als ulls d’ella se’m clavava produint-me una angunia insuportable. La impotència em feia prémer els punys fins a fer-me mal, hauria volgut tenir el do del càstig, fuetejar-lo amb la mirada, fer-li sentir el dolor i la por d’ella.

Però, en aquella època, més encara que ara, s’hi passejaven orgullosos del seu poder, de la seva impunitat, del seu menyspreu per l’ésser posseït, sí, posseït, no pas estimat. Gaudiria de veure’ls humiliats, acovardits, tremolosos.

Perquè, a la fi i com a home, ells no sols fan mal a la “seva” companya. Ens humilien a tots, ens avergonyeixen amb el seu orgull injustificat i barroer. Són una lacra que patim tots els que, humilment, volem ser estimats, no pas propietaris de ningú.

Enyoro els pronoms i adjectius, inexistents, de proximitat, directament enfrontats als possessius, poder dir la (meva) companya, i que quedi clar que no és la meva possessió sinó l’ésser que m’estimo, què és amb mi i sóc amb ella perquè ambdós volem, lliurement.

Sí, he desbarrat una mica, però oi que així, aquests babaus quedarien sempre en evidència?

M’Aixeco avui amb la noticia de l’assassinat d’una dona a mans del seu marit, aquí, a casa nostra. Potser no acabarà mai aquesta disbauxa?

Altres d’impresentables.

Veus per on avui toca partida doble d’impresentables, i és que ahir me’n vaig assabentar, demà és el “dia de l’orgull dels amants dels nens”. No es tracta d’una associació de mares i pares que es desviuen pels seus fills sinó d’una colla de pocavergonyes que ens volen fer combregar amb rodes de molí.

Segons aquestes paparres es poden tenir relacions sexuals respectuoses amb infants. Tenint en compte que, sobretot si es juga a determinats jocs, s’ha d’anar amb peus de plom en les relacions entre adults, com podem pensar que es pot establir una relació responsable amb una criatura?

Ells argumenten que els nens ja tenen una vida sexual, no sóc un especialista però segurament és cert, però el que tinc segur és que no té res a veure la sexualitat d’unes criatures en formació amb la sexualitat dels adults.

Aquests monstres s’entesten en comparar-se amb homosexuals i transsexuals, com si lo d’ells fos el mateix. Quan aprendran que les relacions home - dona, home – home, dona – dona, es basen, sempre en la igualtat i en la llibertat, i un nen mai no serà lliure en una relació de caire sexual.

A més hi ha la vessant d’atracció, jo em perdo amb una criatura als braços, però els sentiments que em produeixen no són, ni de lluny, sexuals. Francament fan amb mi el que volen, excepte quan decideixo que he d’exercir de pare, o quan sento que hi ha un perill per ells.

Però mai no han produït en mi un desig sexual com si em produeix una dona atractiva o com una imatge de sexe. De fet em repugnen fins i tot els concursos aquest de bellesa infantil que deixen fer a U.S.A. francament fan pudor a pederàstia.

I tornant al principi, el que més ràbia em fa és que els molt fills de la gran puta agafin el primer dia de l’estiu (24 de juny) per fer onejar la seva bandera.

La pederàstia és sempre un acte de dominació sobre un ser indefens, per tant un acte de violació. Els pederastes són i seran sempre uns delinqüents, una herència de les èpoques fosques de la nostra història, on el dret era diví i no humà.

Pederastes, us feu dir com us feu dir, no sou més que escòria, no volgueu orgull, no en teniu dret a ell, no esteu oprimits, sou opressors, no sou víctimes, sou botxins.