El llarg camí de tornada (5é lliurament)

Al final del túnel s’obria la gran volta que cobria l’Ariane, fora de vuit tècnics que s’afanyaven a revisar la nau, tots els altres havien desaparegut. – I on hem d’anar ara? – Vaig preguntar. – La noia, va somriure. – Per aquí. – i seguí caminant cap a una porta com si hagués estat abans allà.

La porta donava accés a una sala plena de monitors amb una pantalla central com si fos un cine. – On som? – vaig preguntar. – A la sala de control. – Em va respondre el cap dels tècnics. Vaig deixar la caixa a terra, em trobava descol·locat. – Com és que saben on som, on és tot? - Vaig preguntar al cap. - Portem anys estudiant aquestes instal·lacions, anys somiant amb aquesta possibilitat. - desconcertat i a l'hora encoratjat vaig pensar en dedicar-me a la seguretat. - Algú sabria dir-me on para el Mika? – Estan fora vigilant. – Va respondre algú.

Vaig sortir de la sala, s’escoltaven els motors de les grans portes però encara no s’obrien. Vaig veure els dos astronautes, amb els vestits ja posats. M’hi vaig apropar, potser no els tornaria a veure. No vaig poder dir res. – Senyor, gràcies per portar-nos. – I ara! Voldria desitjar-vos sort, és molt arriscat el que fareu. – Més arriscat ho és per tots vostès, nosaltres allà a dalt serem a raser.

Els vaig deixar i continuà fins trobar els soldats. Havien capturat el soldat de l’entrada, li havien tret l’uniforme i un se l’havia posat. Era un noi jove, el tenien en un racó, emmordassat i amb un trau al cap que li curava una de les soldats. – Perdona el cop, nen, però no podia deixar que em disparessis. – Li deia somrient.

En Mika se’m va apropar. - Està tot en calma m’he pres la llibertat de posar-hi dos punts de vigilància. Però no sembla que s’hagi produït cap alarma. – Vaig mirar el rellotge. – Si no ha canviat el costum tenim quatre hores de marge pel canvi de guàrdia, Anem a assegurar-nos.

Li vaig indicar al Mika que portessin el presoner a dins, vaig buscar una sala on hi haguessin cadires. Ens vam seure. – deslligueu-li la mordassa. – El noi estava espantat. Vaig recordar els interrogatoris que fèiem. No m’estranyava gens que tingués pànic.

Vaig fer un posat dur. – Mira, soldat, tenim poc temps i poques ganes de perdre’l, sols necessitem una cosa de tu, si ens la dius acabarem ràpid i ningú no patirà. – La cara d’en Mika va canviar per moments, li vaig fer un gest indicant-li que no s’esverés.

Vaig tornar a mirar al noi. – Digues, quan toca el canvi de guàrdia? – A les dotze, senyor, abans d’anar a dinar. Em va dir amb veu tremolosa. – No m’enganyes oi? – Saps que si apareix el canvi de guàrdia abans hi haurà problemes? – A les dotze, senyor, li ho juro. – Em va respondre plorant. – Et crec.

Vaig deixar el noi, en Mika, en veu baixa em va dir – Quins problemes pot tenir el noi? – El canvi de guàrdia és un grup de vint soldats, tots tindrem problemes si ens enxampen, i si passa això ell pot donar-se per mort, el mataran per traïció. – Mentre parlaven les portes es van començar a obrir, quan l’espai era el suficient va fer el seu recorregut l’Ariane.

Era impressionant veure aquella massa de metall avançar per les vies fins al punt de llançament, però molt més enlluernador va ser com la posaven dreta, vertical, apuntant al cel. Els tècnics van córrer cap a nosaltres. – Ens hem de posar a raser, si tot va bé hi haurà una fumarada impressionant. – Va dir un d’ells. – I si va malament? – Vaig preguntar. – Llavors no tindrem de que preocupar-nos.

Vam entrar tots, inclosos els soldats que estaven vigilant. Les portes es tancaren darrera nostre. Vam agafar el presoner i ens vam ficar tots a la sala de control. A la pantalla principal es veia alternativament l’Ariane i la cabina amb els astronautes.

El cap tècnic, ordenà l’engegada de motors, una fumarada negra va sortir per sota la nau, les respiracions havien quedat suspeses, poc a poc el fum es va tornar blanc i la tensió va baixar. – Cinquanta segons per l’enlairament. – Va dir algú. – Per què tant de temps? – vaig preguntar al Mika. – No sé què d’una finestra o alguna cosa així. – Ah! - Vaig respondre, assumint que no ho sabríem fins desprès d’enlairar-se.

Van ser els cinquanta segons més llargs de la meva vida, l’Ariane restava immòbil, jo patia per si algú decidia fer una volta. Afortunadament un parell de monitors mostraven els extrems de la carretera. Vaig sentir una mà que fregava la meva, no sé perquè la vaig agafar, al mirar era la noia del túnel, em mirava envermellida i els seus ulls espurnejaven.

De sobte és va fer el silenci. –Desprès vinc. – Va dir deixant anar la mà, se’n va anar al seu lloc de treball. – Inici del compte enrere. Deu, nou, vuit, set, sis, cinc, quatre, tres, dos, un. Enlairament! .- El terra va tremolar sota els nostres peus, la torre que sostenia l’Ariane va caure de costat i una fumarada blanca va cobrir la imatge de la nau.

Per un moment vaig pensar que havíem fracassat. Vaig sortir de l’error quan tots van començar a aplaudir. L’Ariane es separava de terra i iniciava un majestuós enlairament, amb una acceleració progressiva, deixant enrere el núvol blanc.

Uns minuts desprès l’Ariane solcava l’atmosfera camí de la I.S.S. Un tècnic va encendre un monitor on apareixia en emissió de televisió. Era el president de la Unió. Anunciava que l’Ariane havia estat enlairat i que en unes hores arribaria a l’Estació espacial.

Vaig demanar un altre monitor per sintonitzar la televisió pontifícia. Pensava que veuria sa santedat fent una arenga demonitzant el fet. La meva sorpresa va ser veure el més moderat dels presentadors del noticiaris, celebrant el fet i cridant a la desobediència civil.

També vam veure com el travessava una ràfega de bales. L’Emissió es va tallar un moment, al cap d’una estona, una noia, visiblement ferida en una espatlla llegia un comunicat on informava que l’exèrcit havia estat derrotat a la Televisió.

Vam fer una recerca de totes les emissores, tant de televisió com de ràdio. Informacions confuses i noticies contradictòries. Era impossible saber que estava passant allà fora, però fos el que fos el caos s’havia fet amb tot el territori.

Un altre comunicat de la televisió pública de la Unió, informava que s’havia iniciat una incursió en totes les fronteres i que s’estava trobant molt poca resistència, fora de les ciutats sagrades, Roma, Jerusalem i la Meca i alguns nuclis menors.

Vaig sentir un braç a sobre les meves espatlles, al girar-me m’hi vaig torbar la seva cara, els ulls li espurnejaven, no em va donar temps a reaccionar que vaig sentir els seus llavis als meus. Davant el somriure còmplice del Mika ens vam petonejar i abraçar, em sentia transportat, per moments m’oblidava d’on érem. – Potser si deixem les celebracions per mes tard. – Va dir el Mika rient. – Alguns no tenim la parella aquí. – Perdoneu, sí, tens raó. – Vaig respondre tractant de tornar a la realitat.

El recorregut per les diferents emissores de ràdio i televisió feia pensar en aldarulls en tot l'imperi pontifici. Una emissora de ràdio donava una llista de noms d'agents de la Congregació. Una televisió mostrava el Vaticà, seu de la Congregació, en flames. - I tot l'art que hi havia allà? - Es va preguntar en Mika en veu alta. - Art? Aquell edifici de parets nues, art? - I les pintures de Miquel Àngel? - Vaig recordar. - Van ser destruïdes farà uns quaranta anys. Van ser considerades pornogràfiques.- La cara d'en Mika es va enfosquir. - No sabem el que hem perdut. - va dir.

La feina dels tècnics va acabar quan, un bon grapat d’hores desprès, l’Ariane s’enganxava a la I.S.S.. Van passar el control a un altre centre de control i vam començar a recollir per fer el camí de tornada.