El llarg camí de tornada (4t lliurament)

Vaig aprofitar per passejar pel parc, els nens havien sortit de l’escola i jugaven, mares, pares, avies, avis, potser tiets i tietes xerraven a prop d’ells. A l’altre bàndol no existien els parcs, havien estat abolits, eren centres de perdició. Veient el que veia em costava entendre on era la perdició.

El sol es ponia, i les famílies es recollien a casa seva, llavors apareixia el jovent, cridaner, esbojarrat, algunes parelles es perdien en la foscor. Sí em va sobtar que n’hi havia parelles d’homes i parelles de dones i parelles mixtes.

Sí, era el que em sospitava, potser era això el que perseguíem a l’altre bàndol, aquelles parelles haurien estat capturades i condemnades a la foguera, per sodomia unes, per fornicació les altres. Tot i que em xocava la imatge, no era capaç de veure el mal en allò. Tant havia canviat? En arribar a casa vaig fer la trucada al capità. – Quan? – Li vaig preguntar. – Nosaltres estem preparats. Demà? – Em va sobtar que tot estigués tan avançat. – Demà. – Vaig respondre.

Al matí em va venir a buscar un cotxe, em van portar ràpidament a l’aeroport. Enllà m’esperaven els trenta tècnics i científics de l’operació, entre ells el seu cap, el capità i quatre soldats. – Capità, m’havia dit que en serien cinc soldats. – Jo també vaig, senyor. – Em va sobtar tant la resposta com el tracte rebut. – Perdoni. – Li vaig dir en veu baixa. – Del soldats tres són dones. Anem a una operació d’alt risc. – Són els millors soldats, senyor. Em disculparà però no veig el problema. – Vaig rumiar. – Sí, el problema és al meu cap, disculpi’m, encara em queda molt per aprendre.

En aquell moment va arribar la dona de la biblioteca, acompanyada d’un parell d’ajudants. – Senyor, queda un tràmit. – Quan em vaig girar vaig veure que el capità s’havia tret els galons i me’ls oferia. – No entenc. – Vostè és ara el capità. – Però no és un càrrec oficial ser capità? – No senyor, és l’únic grau de l’exèrcit, i sempre és temporal.

La dona va dir. – Capità. – És a vostè, em va dir ell. – Una mica desorientat m’hi vaig dirigir a ella – Senyora? – Diguem Gea, fill. – Gea? Quin nom més estrany, però em resultava agradable, Gea. – Si us plau fill meu, fes el possible per portar-me’ls tots de tornada. – No li puc assegurar. – Ho sé, però sé que ho faràs.

La dona va aprofitar que li havia estes la mà per, estirant-me cap a ella, fer-me una abraçada i un munt de petons a la galta, allò em va fer recordar la mare el dia que se me’n van emportar a l’exèrcit. Poc desprès ella i el pare tenien un tràgic accident i morien. De sobte al meu cap se’m van acumular els records. Tots, absolutament tots els soldats havíem perdut la família de manera tràgica.

Vaig apartar aquell pensament del meu cap. No em volia carregar d’odi. Un grup de persones s’acomiadava de tots, vaig veure el capità, qui havia conegut com a capità, abraçat amb un home. Al veure’m el va agafar de la mà i me’l va presentar – És el meu company, Arnau. – Molt de gust. – Vaig respondre. – Me’l tornarà capità? – em va preguntar l’home amb llàgrimes a la cara. – Farem el que podrem, no li puc assegurar.

Vam pujar als helicòpters, durant el viatge la gent parlava i reia com si anessin a un excursió. No es feia cap comentari sobre el que havíem de fer. Mika, l’ex-capità, em va parlar. – M’ha sorprès vostè, pensava que es sentiria violent amb la meva parella. – Home, encara m’hi estic acostumant, però ja no m’espanto per res. Se m’han caigut tantes coses ja que lo seu és pura anècdota. - Tots dos vam riure.

Vaig aprofitar per preguntar-li per la dona de la biblioteca – digui’m, qui és Gea? Quin càrrec té? – Gea! És una de les investigadores més importants, a més té un caliu especial, tothom que l’ha tractada l’admira. De la seva història sé que va viure en un camp de refugiats, que va entrar a la universitat i en va fer no sé quantes carreres, Física, Matemàtiques, Història, Filologia. Jo l’he escoltada parlar en més de deu idiomes, casa seva és una immensa biblioteca i és admirada i respectada per tothom. Sap, molta gent li diuen mare, i és que quan ets amb ella t’hi sents com un nen als braços de la seva mare.

Els ulls d’en Mika espurnejaven. – Potser la consideren una deessa? – Ella no ho permetria, vol enteniment, vol diàleg, vol estimació, no vol adoració. Mai no ha permès que se li fes cap homenatge, ni tan sols al fer els cent anys. Cent anys! Se n'adona? L'esperança de vida són els seixanta anys.

Arribàvem al punt de destí, una clariana a la selva de l’antiga Guyana Francesa, el complex era a una hora de camí si no ens trobàvem cap escamot, cosa bastant improbable, la selva era molt temuda pels habitants de la zona, inclosos els militars.

Vam fer la marxa per un camí abandonat, encara apareixien parts de l’antic asfaltat que, hores d’ara, ens servien per saber que no ens apartàvem del camí. Una hora desprès ens trobàvem davant una antiga porta de les instal·lacions, sols empènyer-la amb la mà va caure estrepitosament.

Una vegada recuperats de l’ensurt vam entrar dins l’edifici que hi havia a l’entrada, ja hi contàvem que hi seria, el que no teníem tan clar era si els vehicles hi serien i si funcionarien. Hi eren, la majoria amb les rodes desinflades, vaig demanar que es comprovés quins s’engegaven. Cap ni un no funcionava.

Un dels tècnics, va sortir d’una sala cridant – L’he trobat! – Deia. – Què ha trobat? – El tren, senyor, el tren subterrani, i funciona! – El cap dels tècnics em va explicar. – No estàvem segurs que existís, no en teníem documentació, sols referències, però, si es confirma tot, ens portarà a l’Ariane directament.

L’aparell era un andròmina atrotinada que emetia un brunzit agut. – És un motor elèctric. – Em va dir el tècnic. Vam pujar tot el material i el personal a l’aparell, no anàvem gaire còmodes, però sempre seria millor que cobrir els deu quilòmetres a peu i carregats.

L’Andròmina avançava més ràpid del que esperava per aquells rails rovellats. En algun punt vam trobar aigua estancada que els cobria, però no va ser cap problema, el que més em preocupava eren els trams on no hi havia llum, tanmateix no vam tenir cap incidència fins a un punt on els rails havien estat arrencats.

Vaig mirar al tècnic. – No podem seguir, oi? – No, senyor. Ho sento. – Vaig demanar-li al Mika que s’avancessin per veure que hi havia més enllà. Va fer tornar una soldat, exultant. –Senyor, Hem arribat! – No vaig tenir temps d’ordenar que agafessin les coses, un riu de gent s’abocà a portar el material quasi a la carrera. Vaig pensar que ara ja no era la meva feina.

Una noia petita i prima, s’afanyava a portar parell de caixes que feien tres d’ella. – No podràs amb tanta cosa. – Li vaig dir. – L’he de portar, i no penso fer dos viatges. – Va respondre sense mirar-me. Li vaig agafar una de les caixes. I vam abandonar aquell tren.