dimarts, 13 de maig del 2008

El primer pas

La veia tots els dies darrera la barra, a l’hora d’esmorzar. El cabell negre, curt excepte per una cua al centre del clatell que li recorria l’esquena. Els ulls negres, profunds, suggeridors i el somriure constant. Esperava amb delir que les mans llargues de dits prims servissin la tassa per poder admira-les.

La somiava etèria, escorredissa entre les seves mans, inabastable, translúcida. La somiava xiuxiuejant, abraçant-lo un instant per després fugir sense ni tan sols trepitjar el terra. Es somiava ell perseguint-la entre rialles, en prats desconeguts, fins atrapar-la i abraçar-la.

Aquelles hores del matí des de que arribava a la feina fins que era l’hora de l’esmorzar es feien eternes. Després, al demanar-li el cafè, angoixat per l’espera i tractant de trobar un petit contacte amb els dits d’ella, quan li ho atansava.

Aquell dia ella el mirava insistentment, no somreia, quan li va demanar el cafè va deixar anar un – i res més? – No, res més, gràcies. – Li va servir el cafè sense donar-li temps a agafar-ho, remugant entre dents alguna cosa. Ell es prengué el cafè i acotà el cap, l’havia fet sentir-se malament, s’havia acabat.

Al matí següent la rutina el va portar de nou a la cafeteria, de nou a demanar un cafè, sense mirar-la, sense intentar tocar els seus dits quan li apropava el cafè. Ni es va adonar de la mirada d’ella, no va saber veure que la tassa va romandre a l’aire mes temps que no calia, no va sentir un sospir ofegat quan ella s’anava.

Va pagar el cafè i es va aixecar, estava a punt de travessar la porta que una mà li agafà el braç. – Espera. – Era ella. – A quina hora acabes? – Ell va envermellir. - A ... a les cinc. – Quina porta? – eh? – Que en quina porteria t’espero? – Ah ... la C. – Allà seré. – Li va plantar un petó als llavis i se’n va tornar darrera la barra.

Quan es va trobar davant la taula de la feina no recordava haver fet el camí de tornada. Algú va fer conya amb la cara de babau que portava, ell no s’immutava, el seu cap estava a la porta a les cinc.

Els darrers minuts es feien eterns, semblava com si totes les agulles dels rellotges s’haguessin entrebancat a les quatre cinquanta-nou. Al final, el gran rellotge de l’oficina va saltar de minut. Va apagar l’ordinador, entaforà els papers al calaix i agafà la jaqueta mentre saltava de la cadira. Amb prou feines va dir adéu.

La gent s’amuntegava davant l’ascensor, va enfilar les escales, baixant-les com mai no ho hauria fet, amb prou feines no havia arribat a eixir que la va veure, radiant, somrient. Per un moment s’espantà. Què li diria? Què havia de fer?

Ella, al veure’l, se li atansà es penjà del seu coll i li va fer un petó llarg i profund. – Me’n dic Anna. I tu? – Pe pe Pere. – Pe pe Pere? O sols Pere? – va dir ella rient. – Sols Pere. – Anem? – Sí ... on? – No ho sé, per variar podries fer alguna cosa tu, com decidir on anem. – Ja ... a prendre alguna cosa? – Per començar està bé, però a la cafeteria no, que la tinc molt vista.

Van agafar el bus cap al centre i es van perdre pels carrers de la ciutat abraçats, parlant, petonejant-se, somiant-se l’un a l’altre, fins que la nit els va desdibuixar.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt maco aquest conte. El trobo molt proper. Quan poguis espero instruccions. Salutacions

Juan Duque Oliva ha dit...

el traducto esta un poquillo estropeado lo he intentado ayer y hoy, ya se solucionara, pero es que estoy ya intrigado

Josep B. ha dit...

Plugim: Has d'elegir uns quants blocs per donar-li el premi, usualment s'agafen cinc, però pden ser més, per costum no se li dona el premi a qui te l'ha donat.

Llavors fas un article explicant una mica del motiu pel que els hi dones.

Per fer els articles jo faig servir l'editor (word per exemple) i tens una opció per posar els enllaços.

La imatge del premi la pots afegir desprès.

Luz de gas: Efectivamente hay algún problema con el traductor, normalmente lo solucionan tan rápido como pueden. Tendremos paciencia, si para el próximo artículo no lo han solucionado te enviaré la traducción de propia mano.

Anònim ha dit...

qui no ha somiat amb un encontre d'aquests :D Llastima que la gent no sigui tan llençada...

Anònim ha dit...

Un es llença i l'altre s'ofega si no li toca les mans, això passa a la vida eh... ostres m'agrada llegir-te! em recordes a històries meves.

Juan Duque Oliva ha dit...

Ya funciona perfectamente.
La historia me ha gustado mucho, vaya sopresa que se llevó, la he sentido en mis propias carnes.

Te sigo leyendo

Unknown ha dit...

ui que això acabarà a l'altre blog....

Sergi ha dit...

Aquestes coses no em passen a mi. A tu se't tiren a sobre les cambreres dels locals? Crees uns personatges molt afortunats.

Anònim ha dit...

Crec el mateix que el XeXu! Quina gent més valenta i més llançada que crees! I també molta sort! He donat el primer pas quatre vegades i les quatre me les he fotut de morros!! Prò està bé llegir històries breus com aquestes de tant en tant perquè t'animen l'esperit i et fan dir «Segur que la propera sortirà bé!»

Una abraçada o un petó o un copet a l'espatlla o una encaixada de mans! ;)

Josep B. ha dit...

All cuits: Tots tenim una cambrera (o un cambrer) a la nostra vida.

Cesc: Diuen que la màgia es fer semblar real l'irreal, crec que els contes són això màgia i molt bon part d'ella és als ulls del lector.

Luz de gas: Me alegro que vuelva a funcionar, lo estamos pagando entre todos.

Lant: No, pel moment no. Però ...

Xexu: No, no se'm tiren a sobre, però oi que ens agradaria? ;)

Núr: Les quatre vegades et van donar carbasses? Em costa de creure-ho. Altra cosa és que a la llarga no cuallés, però això no és fotre's de morros.

Amb el petò i l'abraçada ja va bé.
Un petó a tu també.

Gem ha dit...

Podría ser real i això és el que més m'agrada! Segur que li ha passat a més d'un/a... :-D

Juan Duque Oliva ha dit...

Nos imaginamos tantas cosas de ersonas que nos encontramos, no queremos atrevernos a dar el primer paso no vayams a meter la pata, pero alguans veces es más posible de lo que podemos pensar.
Alguien te pide un cicarro, se vuelve y te pide fuego, no deja de mirarte mientras se va.
¿Que hago?

fada ha dit...

I ens deixaràs amb el primer capítol? No siguis dolent i continua que la cosa sembla interessant... Com que és la primera vegada que t'escric i sóc tímida no et deixaré cap petó, només salutacions;-)

Anònim ha dit...

Sí, que passa!! Em van donar carbasses les 4 vegades!!! Prò ja ho he superat! Va molt temps... coses d'adolescents!

Josep B. ha dit...

Gem: La possibilitat sempre existeix.

Luz de gas: a veces hay que lanzarse al vacio.

Fada: La darrera vegada que vaig seguir una història per solicitud popular ... Has llegit tot el que hi ha de l'Ada? doncs era, com aquest sols un conte.

Una abraçada doncs.

Núr: Ho sento, de veritat. Segur que no et mereixien. Un petó maca.