dijous, 15 de maig de 2008

Escac i mat

Pilota, cuc, miserable, traïdor. Aquesta era l’opinió que en tenien els seus companys. Entestat en servir fidelment els seus amos realitzava les seves feines curosament. Portar la caixa, fer les entrades i sortides dels bancs, informar puntualment dels que arribaven tard i o s’anaven d’hora. Fer informes exhaustius del que lligaven en hores de feina.

La seva presència a la màquina de cafè provocava corredisses pels passadissos. Ja feia temps que no es parlava amb ningú, els caps tampoc no se l’estimaven, recordaven aquell que es tirava la recepcionista i com s’ho va fer per que l’informe arribés a dalt de tot.

Ningú no sabia com s’ho feia, però sabia tot el que passava a l’empresa. Res no escapava de la seva observació. Fins i tot va arribar a informar de les dones que feien servir tanga, cosa que al número ú, catòlic fonamentalista, no li feia gens ni mica de gràcia.

Aquell dia no va aparèixer. A primera hora tots van pensar que potser estava malalt, però ningú no va trucar fins que un dels caps, va ordenar que ho fessin. Les trucades van resultar infructuoses. Llavors, el cap en qüestió va demanar algú que fes una operació de pagament. Rera una llarga estona per recuperar les claus d’accés a l’ordinador, al programa del banc i a l’apartat de pagaments, el sistema va emetre una denegació per manca de saldo.

- Què collons m’està explicant! – Va escridassar el cap. – Aquest compte te una pòlissa d’un milió d’euros! I ahir hi havia saldo positiu! – El cap es va anar a l’ordinador, va entrar en el detall del compte, de sobte la cara li va canviar de color, primer vermell, desprès blanc. –Senyor, es troba malament? – un moviment indecís de la mà intentava dir que no.

Va apagar l’ordinador de cop amb l’interruptor, s’aixecà i entrà al seu despatx a corre cuita, al tancar la porta van tremolar tots els envans. Al cap d’una estona havien entrat al despatx tots els caps, del més petit fins al número ú. S’escoltaven crits inintel·ligibles. Llavor sortí un altre dels caps.

- Vostè! – va dir a un noiet que feia poc que havia entrat. – Surti cagant llets a casa d’aquest home, agafi un taxi si cal, vull saber si és a casa seva, ens truca tan bon punt arribi. Tingui. – li atansà un mòbil de darrera generació i un plec de bitllets de cinquanta i cent euros. Si fa no fa uns cinc-cents en total. – A que espera, Ja! Ja!

El noi va sortir corrents, no estava segur del que passava, però sentia tanta por que no es va adonar que no tenia l’adreça fins haver baixat a la porteria. Intel·ligentment, en comptes de pujar de nou va trucar a un dels companys per que li donés.

Al despatx esperaven amb ansietat la trucada. Les mirades ballaven entre el monitor i els Rolex, alguns imitacions barroeres. Al final va sonar el telèfon. – Sí? Com que no hi ha ningú? Què vol dir? Segur que no s’ha equivocat d’adreça? No, no pot ser! Està segur? D’acord. Torni’s, gràcies. – La cara de l’home era un poema. – Algú, alguna vegada, ha anat a casa d’aquest individu? – Ningú no va respondre.

– Senyors, ens ha ensarronat, aquest mal parit s’ha anat amb tots els cèntims de l’empresa. L’adreça, segons el noi que he enviat, és un edifici tapiat de dalt a baix, ha preguntat i fa més de deu anys que no hi viu ningú. Pel que hem vist fins ara se’ns ha rifat més de cent milions d’euros.

- Truquem a la Policia, l’enxamparan aviat. – Va dir un d’optimista. – Sí, truquem, però aquest bandarra ja deu estar a l’altra banda del món. Definitivament, senyors hem begut oli.

El noiet torna al despatx, un batibull de gent el rodeja. – Què passa? què has vist? – No res, no hi era, l’adreça és un edifici abandonat. – Algú des de darrera un monitor s’exclama. – Collons! – Tots es giren. - Què? Què? Què? Què? – Que s’ha portat la pasta! Quin mal parit! No queda un euro enlloc!.

Un silenci sepulcral envaeix la sala. De sobte una veueta gossa preguntar. – Però això vol dir que ens hem quedat sense feina? – Les cares de pànic és multipliquen. Una dona major arrenca a plorar. – Tinc 55 anys, on vaig ara?

El correu electrònic salta a totes les màquines. Tothom se’n va a mirar, el mateix correu per a tots, empleats o caps.

Senyor gran cap “jo me la casco al bany.”, senyors caps de departament “No sé fer res però algú altre ho farà.” Senyor empleats “Mentre pugui em tocaré al figa, o la polla, respectivament.”

M’he portat exactament 10.370.123,00 €. Hores d’ara serè, amb la morterada, a un país idíl·lic on penso viure sense fotre brot. Però, com que no sóc rancuniós, he deixat una declaració signada fent-me responsable d’aquest magnífic desfalc.

M’oblidava, no cal que em busquin, m’he canviat la identitat, i com que sóc molt moderat en les meves despeses no em detectaran.

Arriba l’hora dels comiats. Que us donin pel cul a tots!

El silenci regna en tots els racons, les cares compungides, les mirades perdudes, els ulls amarats de llàgrimes. El noiet recull les seves coses, es treu de la butxaca els cèntims que li ha donat el cap i el deixa sobre la taula. Els caps surten del despatx, en silenci, bandejant el cap. – Sisplau baixin tots a la nau. – Diu un d’ells.

A la nau tots els treballadors esperen escoltar el que ja saben. El número ú, agafa un micròfon d’un sistema de megafonia obsolet que encara rodava per l’empresa. – Amb la veu tallada, explica els fets i enllesteix amb una arenga, prometent l’impossible. – Amb l’ajut de tots sortirem d’aquesta. – Insuflant un optimisme injustificat. – Sols hem perdut el “cash” els actius de l’empresa son superiors, molt superiors al deute. – Mentint descaradament. – l’”Staff” seguirà al peu del canó fins al final.

Al dia següent el nombre de baixes era exactament igual a l’”staff”, cap dels caps no va tornar, els treballadors es miraven uns als altres sense saber que fer. El noiet s’adonà que els cèntims seguien a sobre la taula. Va fer una ullada al voltant i se’l va embutxacar. – Aquí no fem rés. Jo me’n vaig. Apa siau. – Va dir sense esperar resposta.

13 comentaris:

skorbuto ha dit...

M'imagino els comentaris que fareu, però és que portavaja uns quants relats ensucrats i al final pot resultar empalagós.

No sigueu molt durs amb mi, sispla! :)

Cesc ha dit...

Què durs??? m'encanta! m'enganxo als teus textos, coses que no em passarien pel cap! jeje el paio un crack eh! per un moment pensava que era jo fent-ho! i em veia com el Curro d'halcón!! genial Skorbuto :)

Lant ha dit...

Eps, un de molt diferent! si si molt bé molt bé.

Ara, un rato d'aquests quan tinguis un moment eh, escrius una altre història però amb més detalls, de com s'ho va fer i tal... i la publiques, o millor, me l'envies al mail ;)

Luz de Gas ha dit...

¿Que duro vamos a ser hombre? Está muy bien me has tenido intrigado, al principio pense que era el que se había ido con la mujer del bar, pero ya vi que no, no tiene que estar bien ahora el bicho por ahí con los millones

plugim constanta ha dit...

Que no li ha dit ningú al teu personatge que els diners no fan la felicitat? quina xifra ni la sé llegir expressada en euros, si fossin pessetes seria més fàcil. M'ha agradat molt. Salut!

Joana ha dit...

M'ha agradat molt, divertit i sorprenent desenllaç.

AINA ha dit...

m´ha agradat molt. un desenllaç que no imaginaba. jo que em pensaba que fotien fora el pilota de l´empresa... es nota que no suporto els pilotes, oi¿¿

bon relat

aina

fada ha dit...

Molt bé, home, no et disculpis. Genial, el pixatinters deixant-los a tots amb un pam de nas! Bona nit.

El tacte de les paraules ha dit...

M'ha agradat molt.

skorbuto ha dit...

A tots: Gràcies de veritat, però ...

(Mode conya on)
M'esteu malcriant entre tots, hauré de buscar algú que em baixi els fums, sinò acabarè sent "una diva" en el pitjor dels sentits.
(Mode conya off)

Lant: Tu creus que si jo sabés com es fa això m'estaria aixecant cada dia a les 6:30?

XeXu ha dit...

Quina tela d'història. Aquest si que era espavilat, però si era tan cràpula, era d'esperar que fes qualsevol cosa. Bona història, i com que els personatges són de ficció, i no patirà ningú, espero que no l'atrapin!

Xesca ha dit...

OSTIA!! (i perdona l'expressió) però es la canya aquest relat, la veritat, ja m'agradaria a mi acomiadar-me així....jajajajajaja
I més si sortís tan rodó com al protagonista.

Per cert, gràcies per visitar el meu blog.

Ens veiem!!!

skorbuto ha dit...

Xexu: Sort d'això, perquè sinó seria una gran putada.

Xesca: Benvinguda, ens anem llegint.