El llarg camí de tornada (3er lliurament)

Uns dies desprès de la xerrada a la biblioteca, quan tornava de la feina, em va sortir al pas un individu. – Bona tarda. Sóc del departament d’intel·ligència, voldríem parlar amb vostè. – Una esgarrifança em va recórrer l’espinada, a l’altre bàndol això significava desaparèixer per sempre més.

L’home m’atansava una targeta, amb la mà tremolosa la hi vaig agafar. Hi havia el seu nom, el seu número d’identificació i uns números de telèfon. – I si no vull anar? – Estem molt interessats en parlar amb vostè, però no podem obligar-lo.

Altra resposta que venia a fer saltar pels aires idees preconcebudes, no podien obligar-me! Vaig accedir, m’obrí la porta del cotxe que ens esperava, ell entrà per la del conductor. El camí no va ser massa llarg però l’home s’afanyava en parlar de nimietats. Suposo que no volia sentir-se en un silenci tens.

Vam arribar a un edifici oficial, perfectament identificat, Direcció de defensa, departament d’intel·ligència. Una vegada aparcat el cotxe vam caminar cap a l’edifici. – Són militars? – Alguns, jo treballo a l'administració. – Ja, i de què es suposa que hem de parlar? – Ja li ho diran, jo sols havia d’anar a buscar-lo. – I com puc estar segur que tornaré a dormir a casa? – L’home em va mirar sorprès. - No sé quant durarà la reunió, però no pateixi que li portaran.

Em va acompanyar a una mena de sala d’espera i es va acomiadar. Una senyora va entrar poc desprès, portava un terminal, em va demanar la targeta d’identificació, la va passar pel terminal i aquest va escopir un paperet. La dona va posar el paper dins d’una funda amb una pinça. – Pengi’s això a la solapa, si us plau. Ara vindran a buscar-ho.

En pocs moments entrava un home d’uniforme, un capità pels galons. Em va saludar. – Bona tarda, m’acompanya? – Si, es clar. – Vam entrar a una sala on hi havien varies persones, una d’elles era la dona de la biblioteca. Desprès de fer les presentacions i demanar-me que m’assegués, la dona va començar l’explicació. - L’altre dia em va sorprendre la informació que ens va donar a la biblioteca, voldríem fer-li unes quantes preguntes al respecte. – Tot el que sigui capaç de respondre.

– Fa quant que va veure l’Ariane? – uns tres anys. – Ens podria descriure l’estat de conservació? – No puc donar-li detalls tècnics, els desconec, però l’aspecte semblava bo, era dins d’un edifici tancat, no massa net però no es veia corrosió.
El capità em preguntà. – Quines defenses te l’edifici? – Defenses? Tot el complex està rodejat per un filat de filferro amb punxes, una única entrada vigilada per un soldat i ja està. La gent no s’apropa si no és per obligació, allò està marcat com un temple del mal. – La dona torna a preguntar. – Sabria dir-me si hi han els ordinadors? – No li puc assegurar, però ens van dir que no s’havia tocat res.

El capità va començar a parlar de la possibilitat d’enlairar l’Ariane. – Seria un cop d’efecte brutal. Ell ho va dir, era l’arma per matar Déu, si l’Ariane s’enlaira Déu serà mort per ells. – un home, que m’havien presentat com cap tècnic del projecte, li responia – No ho veig tan clar, Per enlairar-lo fa falta un equip de trenta persones mínim, incloent els dos astronautes.

La discussió es va allargar, semblava que s’havien oblidat de mi. En un moment en el que semblava que quasi tot estava decidit – Sols queda una nimietat- - Va dir el capità en un to que volia ser irònic. - Portar la gent, els nostres transports poden arribar a pocs quilòmetres del lloc, si fos una batalla no dubtaria, però es tracta d’arribar-hi tots, necessitem algú que es sàpiga moure en el terreny.

Les mirades es van girar cap a mi. – Vostè seria capaç de fer-ho? De portar trenta persones fins a l’Ariane sense que les interceptessin? – Alguna cosa es va estrènyer al meu interior, vaig rumiar una estona. – És difícil, potser amb uns quants soldats ... quatre o cinc que ens cobrissin ... Si, és possible portar-los, però no puc assegurar la tornada, haureu de considerar-ho una missió suïcida.

Es va fer un silenci dens, les mirades caigueren cap a les taules. El cap del projecte preguntà. – En un càlcul optimista, quanta gent podria tornar? – Se’m va encongir el cor per la pregunta. – Suposant que enlairem l’Ariane, suposant que l’enlairament faci l’efecte que esperen ... tres, quatre, cinc persones com a molt.

El capità mirà el cap de projecte. – Quants voluntaris podem tenir? – No ho sé. Segurament tots, la meva gent està cansada d’aquesta guerra, faran el que els hi demanem. – No conec ningú que no estigui cansat. – Digué el capità, tombà cap a mi. – Ha dit cinc soldats. Necessita més? – No. – Vaig respondre. - No cal arriscar més de l'imprescindible.

Gent civil disposada a donar la vida a canvi d’una possibilitat remota d’aturar una guerra, sense adoctrinament, sense promeses d’un paradís després de la mort, sols l’esperança de posar un punt i final. – He passat molts anys lluitant, crec que els hi puc preguntar. Saben el que estan fent?

La dona de la biblioteca em va respondre. – Jo he conegut la pau, no era un paradís però podíem fer alguna cosa, tenir projectes de futur, jo tenia onze anys. La guerra ens ho va treure tot, vaig passar deu anys de la meva vida en un camp de refugiats. Vull que això acabi, l’única raó per la que jo no aniré és perquè seria una càrrega, tinc cent dos anys i el meu cos està lligat a una cadira de rodes. No sap el que donaria per poder anar.

Els hi vaig demanar uns dies per pensar-m’ho, portar un grup de gent a una mort segura començava a ser un càrrega molt pesada. Aquesta idea em feia riure amargament, fa uns anys hauria enviat cent persones a llençar-se a un precipici sense dubtar, i ara se m’encongia el cor per portar trenta-cinc.

Al dia següent, abans de sortir cap a la feina, vaig rebre una trucada, era el meu cap, em va donar el dia lliure, que el necessitaria per pensar, em deia. – Què li han dit? – Dir-me? Qui? Jo no sé res. – No vaig insistir, li vaig agrair, ell em va respondre amb un – A tu. – diàfan.

Vaig decidir donar una volta, prendre un cafè a la plaça, i rumiar. – Bon dia. – Era el mossèn. – Com et trobes fill? – Atabalat pare, però m’haurà de perdonar, no li puc explicar. – No cal. – Per un moment se’m va acudir que ell també hi era al corrent. - Què és el que sap, pare? – No res, fill, ningú no sap res. – Pare, dir mentides ha deixat de ser pecat? – Vaig preguntar amb ironia.

El mossèn va riure. – Això, en tot cas serà el meu problema. Fill. El que has de fer és bo. – És molta gent la que no tornarà. – Algú anirà sense saber el que li espera? – Ningú. – Llavors? – I la meva responsabilitat, pare? – La teva responsabilitat és portar-los a fer la seva feina, desprès ell proveirà. – Vostè no sap el que anem a fer! – Trencar una mentida.

Però com podia ser? No es suposava que era un secret? – Pare, jo he perdut la fe, però m’agradaria que pregués per mi. – Ja ho pensàvem fer. – Vaig riure. – Perdó, pare, és que se m’ha acudit la beneiteria de pensar que ja ho sap tothom el que he de fer. – El mossèn va somriure – Tothom és amb vosaltres. Adéu – És va aixecar i se’n va anar. No recordo haver vist que el mossèn fes cap senyal als dependents de la cafeteria, però quan vaig voler pagar em va dir que ja estava pagat.