divendres, 23 de maig del 2008

El llarg camí de tornada (2on lliurament)

Durant el període de recuperació encara vaig rebre una visita inesperada – Bisbe! – No, ja no, fa temps que vaig deixar de fer-ho. – Vaig intentar besar la seva mà però no em va deixar. – Senyor, el donaven per mort. – Sí? Doncs quasi l’aconsegueixen. – Ells? Els ateus?

El bisbe, ex-bisbe, hauria de dir, va somriure benèvolament. – No, els nostres, els creients, els sants. Sento donar-te tan nefastes noticies, però, si hi a un cel, a tu i a mi ens costarà molt d’entrar. Hem comès molts crims en nom de Déu. – El que m’acabava de dir em va gelar la sang.

Vaig parlar amb ell durant hores, em va confessar tot el que ell, com a bisbe havia viscut, els bordells privats pels prelats, amb nens i nenes de menys de quinze anys. Les orgies sàdiques on es sacrificaven criatures desprès de sotmetre-les a turment sense cap motiu, l’atresorament de bens de primera necessitat ...

El cap em feia molt mal, i no era per la ferida. – Però això és el que suposa que fan aquí! – vaig exclamar en un moment. – No sé si algú s’atreveix, l’últim que se sàpiga que va tocar una nena petita encara resta a presó. Es perdona abans a algú que hagi robat que aquesta gent.

Desprès de rumiar vaig deixar anar. – Doncs hem de tornar per dir-ho! - Per què creus que ningú no torna? – Em va replicar compungit. – Si decideixes tornar ningú no t’ho impedirà, aquí, allà et mataran, però és la teva decisió. Si vols quedar-te digues-ho, vindrà un assessor, et buscaran una feina i un lloc on viure, els temps no estan per grans festes, però s’hi pot viure.

- I si vull combatre? – Què vols dir? – Sí, unir-me al seu exèrcit, lluitar contra els nos... contra els creients. – No, és l’únic que no et deixaran fer, l’odi que trauràs serà tan brutal que mataries innecessàriament. Volem guanyar per captures, no per morts. Volem guanyar la pau, no la guerra.

Quan vaig estar restablert vaig decidir quedar-me, van ser molts morts els que vaig veure arribar de la frontera. Em van facilitar una feina de comptable, sí, jo havia estat comptable en un temps, em va costar acostumar-me, tot havia canviat molt, però la paciència dels companys em va ajudar a posar-me al dia.

Un dia, en un passejada per la ciutat, vaig passar davant d’un temple catòlic. Feia molt de temps que no havia anat a missa. Per què? Vaig decidir a entrar, unes poques persones pregaven i un mossèn llegia l’evangeli. Vaig seure a escoltar.

Quan va acabar la missa el mossèn se’m va apropar. – Bona tarda, fill. – Bona tarda, pare. – No t’havia vist abans, ets de viatge? – No, no havia vingut abans. – Ja, et van ferir, no? – Com ho sap. – Sempre passa. Vols reconciliar-te amb les teves creences? – No ho sé, pare. – Entenc. Ets lliure de fer-ho, o no fer-ho. – Quan vulguis, si tens dubtes, em tens aquí, com a sacerdot o com amic, si és que no vols tornar a creure.

Em vaig quedar rumiant. – Pare, I les normes del Sant pare de Roma? – Fill, això, aquí ja és història, sí, hi ha un president per qüestions administratives. Però res més.

- Pare, no entenc res, tot el que em van ensenyar, aquí hauríem de caminar en carrers plens de meuques i lladres, orgies, violacions, perversió. Pare, fora de la falta de fe, tot el que veig de bo supera amb escreix el que vivíem allà, les cares sols s’enfosqueixen quan hi ha un atac o al parlar de la guerra. On és la trampa pare?.

El mossèn em va mirar amb una barreja de dol i compassió. – Allà, la trampa és allà, fill. Saps, jo allà no era mossèn, me’n vaig fer aquí. Vaig descobrir coses que allà no s’expliquen. T’han explicat què és el principi d’impossibilitat? – No, la veritat és que no. – Doncs és el que s’ha d’acceptar per inscriure’t en qualsevol creença, i diu textualment que qualsevol creença és respectable si no condemna als no creients, que no es pot demostrar que existeixi un ésser anomenat Déu i que creure o no creure és una opció personal.

Me’l vaig mirar incrèdul – Això vol dir que l’apostasia no és delicte? – Això vol dir que és delicte declarar apòstata a ningú. – Vam seguir parlant una llarga estona. Em va explicar que la gent havia acordat el respecte, que les religions havien perdut les seves estructures jeràrquiques i que per ser sacerdot, pastor, rabí o imam s’havia de passar per un tribunal que impedia qualsevol bri de fanatisme.

Em vaig acomiadar del mossèn. Al meu interior sentia com s’enfonsaven les meves darreres creences. Sense autoritat eclesial tot allò no tenia sentit, al menys per a mi. Fins i tot em rondava pel cap la idea que aquell a qui havia adorat potser no existia, sinó com es podia entendre que deixés que les forces del mal lluitessin en el seu nom?

Aquella idea se’m repetia al cap constantment. Vaig visitar temples catòlics, evangelistes, luterans, sinagogues, mesquites. Fins i tot vaig descobrir els budistes, sense un déu pròpiament dit, reconec que em van agradar ells, la seva pau interior. Però les seves creences no m’encaixaven.

Un dia, al anar a la biblioteca, vaig veure a la sala de discussions, un grup de gent que parlava de ciències, vaig seure a escoltar. Escoltava explicacions que, al meu passat, haurien constituït delicte d’heretgia.

Vaig perdre el sentit del temps mentre discutien sobre la possibilitat de viatjar a la Lluna, algú deia que ja s’havia fet, abans de la guerra, altre replicava que, amb la tecnologia actual era inviable. Llavors se’m va encendre una llumeta. – Què puc dir una cosa?

Tots es van girar cap a mi. – És clar. – Em perdonaran, no sóc científic, però recordo unes instal•lacions abandonades. Ens les van ensenyar com a temple del diable. – Es va sentir algun riure. – Calla. – Va renyar una dona major a un noiet. – Segueixi, si us plau. – Doncs hi havia grans cilindres, acabats en una mena de cons.

Algú em va preguntar – Quina llargada? – No ho sé, cent metres? Sóc molt dolent per les mides. El que sí recordo era que, segons ens explicaven era l’arma que els ateus havien fet per matar Déu.

Em van demanar un dibuix, amb la meva poca traça els hi vaig fer un gargot. – recordo que havia un anagrama: E.S.A., i un altre aquí. – Vaig dir assenyalant la punta de l’objecte. – I.S.S.T.

La dona es va portar les mans a la cara, plorava. Quan es va calmar, va dir. – Són les sigles de l’agència espacial europea, i de l’estació espacial internacional, la T segurament correspon a transport. Era l’Ariane 36. Havia de portar subministraments a la I.S.S., llavors va començar la guerra i l’Ariane va quedar en mans dels fanàtics. Dues-centes persones van morir a la I.S.S. Jo era una nena llavors.

Vaig sortir d’allà commocionat. si em faltava una peça per completar el trencaclosques ja l’havia trobada. Ara sé que no pot existir un ésser anomenat Déu, perquè d’existir sols pot tractar-se d’un ésser cruel, despòtic i egoista.

4 comentaris:

Juan Duque Oliva ha dit...

Enhorabuena, me está encantando.
Como los tenían engañados a los creyentes, es una ficción pero no puede estar mejor inspirado en la pura y dura realidad.

Este texto tenían que darlo en las escuelas, jejeje la que se liaría.

ME tienes ya enganchaito.

Y ahora la nave espacial, veremos a ver en que acaba esto

Muy bueno y además reivindicativo como a mi me gusta.

Besos

El tacte de les paraules ha dit...

En Pere li diu a nen Pau:

-Déu m'ha dit que sóc perfecte!

i en Pau:

-Calla, que jo no t'he dit res!

Ana ha dit...

3er lliurament! m'agrada la història, felicitats!

Josep B. ha dit...

Luz de gas: El Lunes sabrás un poco más.

El tacte de les paraules: Jo ho sabia amb bojos.

Ana: Dilluns la tercera.

A tots: Hores d'ara ja us puc dir que tindrà sis lliuraments, per un conte curt no és cap bestièsa, però el format bloc fa un efecte més dens i he preferit fer-ho així, els aniré penjant dos per setmana.