El llarg camí de tornada (1er lliurament)

Qui m’havia de dir que aquella seria la meva darrera batalla. Desprès de tant de temps lluitant i matant enemics, una tifa al terra em va fer relliscar i, del cop al cap, vaig quedar inconscient.

Quan vaig tornar en mi era a una sala de parets blanques, sol. Vaig intentar aixecar-me però el cap em ballava, a més tenia enguixada una cama. Algú, fora, va mirar per la porta – S’ha despertat, avisa al director. – Aquella frase em va fer saber que havia caigut en mans de l’enemic.

Com podia ser que no m’haguessin mort? Totes les informacions que teníem ens indicaven que ningú no tornava viu de les mans de l’enemic. Un home major d’uns seixanta anys entrà a la sala. – Com es troba? – I què importa, a la fi em mataran. No importa si em trobo bé o malament. – Ja, però abans del seu desitjat final, voldríem parlar amb vostè, i si no es troba bé ...

L’home feia un somriure sarcàstic mentre em deia allò. – Em fa mal el cap, molt mal. Però no esperin que els hi digui res d’important. – L’home em mirà el clatell. – No m’estranya, és viu de miracle. Provi d’aixecar-se, si us plau.

Em va sobtar la manera de parlar-me. Al nostre bàndol, si volíem interrogar algú no ens estàvem amb delicadeses. Una guerra no és una competició amistosa. Em vaig aixecar, el cap em ballava, però podia mantenir l’equilibri malgrat el guix. – Faci un parell de passes. – Vaig intentar un primer pas però perdia l’equilibri – Encara no pot caminar. Porteu una cadira!

Un altre home va entrar amb una cadira de rodes, m’agafà del braç i m’ajudà a seure. Llavors vaig adonar-me, portaven bates, no pas uniformes. – No són militars, vostès? No sóc un presoner? – Vaig preguntar. – Jo sí en tinc un càrrec militar, per culpa d’aquesta merda de guerra, però fora d’un petit grup de soldats que defensen l’edifici la resta som sanitaris, metges, infermers, auxiliars ... ah i un grup d’excel·lents cuiners.

Vaig deduir que estava en un hospital, la qual cosa encara em desconcertava més. – No entenc, no hauria d’estar en un camp de presoners? – I haver de vigilar-ho dia i nit? No, ja fa temps que vam decidir canviar les regles. Vostè s’estarà aquí fins que estigui en condicions, desprès, si vol, se’n tornarà.

Me’l vaig mirar. – Ningú no torna viu de mans de l’enemic. – Ja ho sabem, però no pas perquè nosaltres el matem. – Què vol dir? – L’home no va respondre, quasi sense adonar-me havíem sortit al jardí, en aquell moment arribava una ambulància. – Un retornat, Tant de bo podem salvar-ho.
Quan el van treure del vehicle el vaig reconèixer. – Hakim! – Vaig cridar. Ell es va girar – Senyor. – Va dir amb un fil de veu – Que t’han fet? – Els nostres senyor, els nostres. – Què vols dir? – Se’l van portar cap a dins. – Si es salva podrà parlar-ne.

Què havia volgut dir? No, no podia ser, l’enemic és terrible, són servidors del diable, nosaltres som els bons, adorem i servim a Déu, l’únic, des de la Gran Comunió del cristianisme i l’Islam i la guerra santa contra els ateus, la Gihad.

Els dies següents van ser un seguit d’explicacions, negaven Déu, els creients que quedaven havien d’acceptar l’article d’impossibilitat. Utilitzaven un sistema d’elecció de governants que al nostre bàndol es considerava satànic, elecció directa, a més hi havia una mena de conclau que fiscalitzava totes i cadascuna de les decisions dels governants.

A les meves oïdes tot sonava com un món diabòlic, on la voluntat divina havia estat totalment apartada, proscrita. Al mateix temps el contacte amb aquells homes, els que ja havien nascut en aquell sistema i els que havien estat “alliberats” del nostre bàndol em feia sentir un gran dol intern. Tots semblaven bones persones, ningú no volia la guerra.

Un dia, encara no estava prou restablert, vaig aixecar-me d’hora, em vaig vestir i vaig sortir de l’hospital, vaig passar per davant del soldat que vigilava l’eixida exterior. – Bon dia, a fer una volta? – em va preguntar. – Sí, vull caminar una mica. – Esperi un moment. – El soldat va entrar a la garita i va sortir amb un aparell. – Si es perd, o si no es troba amb forces per tornar, premi el botó, l’aniran a buscar.

Me’l vaig mirar incrèdul. – I si decideixo tornar-me, fugir? – Fugir? Vol dir si decideix no tornar! Cap problema, a la frontera hi ha tot de llocs de vigilància, els hi dona l’aparell, ells li diran per on pot passar sense que li disparem des d’aquesta banda. – No entenia res. Li estava dient que m’escapava i li era el mateix. – Perdoni, però entre els meus, si un soldat deixa escapar un presoner l’afusellem. – Ja, però vostè no és un presoner.

Vaig optar per no discutir. El camí se’m va fer dur, em creuava amb gent que ni tan sols es giraven a mirar-me. Fins que una dona se’m va apropar. – Es troba bé? – Per què? – La cama, va coixejant. – Si, no es preocupi, gràcies.

Havia de ser molt evident, doncs ara la gent sí em mirava i molts m’oferien ajuda. Vaig arribar a un punt de vigilància. – Soldat! – Vaig cridar treien forces d’on podia. – Queda molt per la frontera? – Sí senyor, però tal com va no arribarà, vol que cridi l’Hospital? Senyor? Senyor! – No sé si va ser el meu món que va acabar de caure i em va arrossegar o va ser la maleïda cama.

Vaig despertar de nou a l’hospital. Una cara em mirava des de la boira que envaïa la meva vista. – Bon dia senyor! – Era la veu de l’Hakim. – Què m’ha passat? – Ha perdut el coneixement i l’han portat de nou. – Merda! Quasi l’havia aconseguit! – No senyor, encara li quedava la meitat del camí. – Vaig recordar la conversa amb el darrer soldat, era cert, no havia arribat.

Estava clar que hauria d’esperar un temps més a guarir-me, però ara que estava amb l’Hakim podríem preparar la fugida. – Escolta’m el prepararem tot, així quan m’hagi recuperat tornarem. – No, senyor, jo no torno. – Què dius? – Senyor, no hi ha tornada, em van crivellar. – Per això mateix. Quan tornem ens venjarem del que t’han fet. – No l’entén senyor? Van ser els nos... els seus, senyor. No hi ha tornada, el mataran així el tinguin a tret.

Vaig mirar-lo als ulls. D’altre no m’hauria cregut un borrall però l’Hakim era la noblesa en persona. – No entenc res. – És molt fàcil, senyor. Estàvem al bàndol equivocat. A l’altra banda de la frontera regna el fanatisme. Potser el decebo, senyor, però el que no vaig voler veure amb les paraules l’he vist amb els fets.

Vaig riure histèricament. – I ara em diràs que aquí deixen anar a la gent a pregar! – Lliurement. – Au va! – Són adoradors del diable. – Si vostè ho diu. senyor ... – Aquella resposta em va gelar. – Senyor, demà em donen l’alta, m’han ofert una feina de manyà. Vostè sabia que jo era manyà? Quasi no el recordava. Sap, em van fer una prova ara fa dos dies i demà així que surti d’aquí començo.

De sobte em vaig enfurismar – I la guerra? No recordes que estem en guerra? – La puta guerra, com no oblidar-la, ahir van arrasar un poble sencer. Sap ni tan sols hi havia una garita, el centre militar més proper era a cent quilòmetres, cent! No va ser un error, va ser un crim. – I com saps tu això? – perquè hi vaig passar quan havia decidit tornar-hi. M’havia perdut, un home em va portar fins la frontera. Ara és mort. Era un bon home.

Al dia següent l’Hakim es va acomiadar, portava un vestit senzill però net, els ulls li espurnejaven. Era feliç. – Que tingui sort senyor. – Igualment Hakim. Segueixes creient en Déu, no? – El meu Déu va morir sota les bales l’altre dia. No, no puc.