No em va donar temps d’arribar a la meva sala que ja la tenia al darrera. La seva mirada cremava. – Soldat! Te l’estàs buscant grossa! – No sóc soldat, maca! – Li vaig dir amb tota la mala llet que vaig poder. – Tinent! Sóc tinent! – Estava tota fora de sí, i a més no portava l’uniforme sinó que anava amb un barnús que li deixava pràcticament al descobert un pit, i per sota mostrava unes cames llargues i brillants.
Va deixar la targeta de nou a sobre la taula donant una palmellada al fer-ho mentre em mirava. – No la vull. Si no és per feina no vull saber res de tu. – La seva cara va canviar. – Això ja ho veurem. – Va respondre reptant-me. – Està vist. – Li vaig dir. És va arreglar una mica el barnús i va desaparèixer per la porta.
Durant uns dies va regnar la calma. Com que disposava de temps em vaig dedicar a estudiar les instal·lacions, comparant-les amb d’altres centrals. No sabia que era però alguna cosa no quadrava.
Bàsicament em sobtava que el passadís fos rectangular, vull dir que no girava a l’entorn del nucli, a més aquest és podia veure des d’un vitrall enorme quan a les altres centrals hi és tancat dins un cofre de formigó.
En una de les passejades vaig obrir l’armari on havien de ser els vestits per entrar al nucli, em va costar doncs no llegia la meva targeta, vaig fer servir l’altra i les portes es van obrir per a mi, la imatge em va fer riure, era perfectament buit, per no haver-hi, ni penjadors. Em vaig tornar rient com feia dies que no em passava.
Com deia, vaig fruir de calma durant uns dies, la tinent es va mantenir dins les seves instal·lacions sense donar senyals de vida. Al final va tornar aparèixer. – Bona tarda, bwana. – Va saludar amb ironia. – Bona tarda, tinent, per si no s’havia adonat, cosa que dubto, lo de bwana era un sarcasme. – Ah! Ja m’estranyava a mi que els teus pares t’odiessin tant. – Què vol tinent? – Li vaig preguntar amb idea que em digués el que fos i em deixés en pau. – El teu nom, primer de tot. – Que no te la meva fitxa? – Estic tractant de fer les paus! – Doncs no se’n surt.
Em va llençar una mirada assassina, va romandre callada un moment i tornà. – Jo em dic Alícia, i tu? – Va dir estenent la mà, sense apartar la vista de l’ordinador ni atansar-li la mà li vaig respondre. – Jaume. Alguna cosa més? – Contrariada, va retirar la mà. – No ... jo ... sols ... volia invitar-te a un cafè ... si vols.
M’hi vaig girar cap a ella fent un posat displicent, vaig mirar l’hora al rellotge de polsera de manera ostensible. – Massa tard per un cafè, no podria dormir, potser un altre dia. – vaig tornar la mirada cap a l’ordinador, ella es va quedar un moment palplantada i, al final se’n va anar remugant alguna cosa que no vaig entendre i caminant ràpid.
Fora ja es feia de nit, rebé un correu intern, era ella. “Hem de revisar la planificació de la setmana vinent, vingui al meu despatx.” Merda, em farà utilitzar la targeta del pebrots. La vaig agafar, me n’anà a la seva porta, obrí i entrà.
La porta es tancà darrera meu, no hi havia gaire llum al passadís, la justa per no donar-se amb les parets, hi havia una porta oberta amb llum d’espelmes, vaig mirar encuriosit, hi havia una taula parada, amb dos espelmes i vaixella i coberts per a dos comensals.
Escoltà la seva veu al meu darrera. – Ja pots passar, posa’t còmode. – No havíem de revisar no sé què? – Vaig dir sense girar-me – Això farem, però anem a sopar primer. – El meu cap començà a discutir amb ... sí, amb el meu segon cap, que si allò ensumava a clau, que no puc deixar que ella se’n surti amb la seva, que fa temps que no mulles, tiu. Que no!
Em vaig girar, estava espectacular, el cabell deslligat, un escot que més que ser atrevit era directament escandalós. Una faldilla tan extremadament curta que no podia deixar de pensar en el moment que s’assegués, i sabates de taló alt, molt alt. Definitivament s’havia posat l’uniforme de batalla.
Desprès d’una nova discussió amb el meu segon cap vaig ser capaç de dir la primera bajanada que se’m va acudir. – És que tinc pasta fresca per sopar i demà ja no ho serà de fresca. – Ella em va mirar fent una ganyota, es va creuar de braços, estintolant-se al marc de la porta. – O sigui que prefereixes uns macarrons a mi. – Va deixar anar.
Vaig preferir no respondre, em posà en camí cap a la porta dient – Potser un altre dia, bona nit. – Crec haver sentit un “Vés a pastar” però no podria assegurar-ho. Mentre feia camí cap a la meva cambra la discussió entre els meus caps es feia insuportable. Com collons havia deixat passar una oportunitat així!
Desprès d’un sopar de merda, més sol que un mussol, (Sí, ja sé que està molt vist lo del mussol.) vaig adormir-me mentre escoltava a no sé qui a la ràdio que parlava de no sé què i els dos caps continuaven llençan-se els trastos al cap.
Al matí següent vaig seguir amb les meves indagacions, ja tenia clar que aquella “central” era, si més no, molt estranya. Vaig entrar al registre d’instal·lacions nuclears, malgrat fos de l’exèrcit havia d’estar registrada, el número, el nom i la propietat, la resta de dades podien estar sota el terme “secret”.
No la vaig trobar de cap de les maneres. Fent rodar el cap se’m va acudir que podria identificar-la pel registre de la propietat, vaig accedir-hi, ficà l’adreça i “voilà” Una instal·lació particular, res de central nuclear, res de central elèctrica. Era un habitatge! Una casa particular! Vaig mirar les dades de la propietat, en Ramon Gonzàlez Sert, l’empresari més ric del país.
Llavors vaig començar a lligar caps, allò era la casa d’Alícia Gonzàlez, “la nena”, i jo la seva joguina nova. Les coses s’aclarien, ara entenia perquè no em va parlar el meu antecessor, perquè aquell posat ofès i trist; i ara ja sabia que havia de fer per treure benefici d’aquella situació.
Cap al mig dia va arribar, amb l’uniforme militar, els cabells recollits i el maquillatge just. – Bon dia. Ahir em va fer un lleig vostè. – Em va fer gràcia que em parlés de vostè, segur que venia a moure brega. – Així et va saber greu que no em quedés a sopar amb tu, nena? – Li vaig dir amb tota la mala llet possible. – Sóc tinent! Digui’m tinent! – I ara! No ho ets pas de tinent, ni tan sols has estat a l’exèrcit.
Es va quedar sobtada. –Que dius gamarús? – El que sents, carinyo, ets la filla de Ramon Gonzàlez Sert, això, tot això és a nom del teu pare i tu el fas servir per jugar al que t’agrada. Oi?
Ella es va quedar callada, els seus ulls mostraven, per primera vegada, una mirada d’angúnia, de certa por. – Ja ho sap, el papà, que tens muntat aquest circ? – Parla amb respecte del meu pare. – Em va dir amb mitja veu. – Sí que ho sap. Bé, llavors que farem ara? – Vaig riure – Que què farem? Doncs mira, em ve de gust un sopar com el que vas preparar ahir, total la pasta fresca ja me la he menjada ... –
El comentari la va alleugerir. – També voldria saber, per curiositat, com és que vas muntar aquest sarau.- Ella es va seure, i va començar una explicació de lo més esbojarrada. –Estava avorrida de borinots, nens bé que l’únic que tenen de bo és la fortuna dels seus pares, i com que al pare l’importa un rave si em caso o no em caso i el que faci amb la meva vida ...
Va somriure, per un moment vaig estar temptat de reduir l’abast de les meves accions, sobretot, quan mentre parlava es deslligava el cabell i es descordava el primer botó de la camisa. – I el programari? – Els ordinadors? Va ser el Màrio, un noi encantador, estava enamoradíssim de mi. Quan va acabar de posar-ho tot en marxa el vaig engegar.
Allò em va fer retornar al meu pla inicial, filla de la grandíssima puta! Vaig deixar que es relaxés. – N’has tingut molts? – Ets el cinquè, comptant el Màrio. Em canso aviat quan s’enamoren, de fet m’he allitat sols amb dos. – Està bé, suposo que el Màrio ... – No, la veritat és que no, estava mal del bolet deia que és mataria si el deixava. De fet ho va fer. – Aquella darrera frase em va fer perdre tot possible rastre de compassió.
Me la vaig mirar. – Així ens veiem aquesta nit? – Li vaig preguntar. – I tant, tindràs el teu sopar. – es va girar i anava a sortir al passadís quan li vaig dir – També vull que vagis vestida com ahir. – Es va girar somrient i em va llençar un petó. – No va tenir temps de sortir – I vull un talo amb un número entre un i nou amb molts zeros a continuació. Sorprèn-me! – Què dius! – El que has sentit!.
Es va apropar de nou a mi, feta una fura. – Ja t’he dit que el pare ho sap, no en trauràs res així! – Ja m’ho imagino, però si tot això arriba a la premsa escombraria el papà tindrà un problema, i tu, de retruc, també. – Ets un cabró! Quants zeros? – Sorprèn-me. – Va enfilar la porta i encara li vaig deixar anar una altra. – No tinc condons! Mes val que en tinguis, uns quants! – La vaig sentir com sortia remugant, trepitjant el terra com si matés paneroles.
S’apropava la nit, em vaig dutxar i empolainar, també vaig fer la maleta, sabia que al matí hauria de sortir per la porta tant si com no. Vaig agafar la targeta i me’n vaig anar cap a la seva sala. La taula era parada, ella no hi era, un sobre a la taula portava el meu nom. El vaig obrir, quatre-cents mil euros! Mai no havia tingut una quantitat així! Me’l vaig ficar a la butxaca i vaig esperar-la.
Ella arribava en aquell moment. – T’he sorprès? – Em podies haver sorprès més ... però no vull abusar. – Ella va fer un somriure nerviós. – Sopem? – Sí, si, si us plau! – Vam seure i vam fer un sopar francament deliciós. - Tens un excel·lent cuiner, o cuinera, li transmetràs les meves felicitacions? – L’he fet jo el sopar. – De debò? Qui ho hauria de dir.
Després, en acabar vam passar a una sala on hi havia una cafetera fumejant, vam seure al sofà, vam prendre el cafè, xerràvem de bajanades, fent una mica d’ambient i, per no avorrir-vos, vam fer servir els condons.
Al matí vaig agafar la meva maleta i vaig enfilar la porta de sortida, ella no va aparèixer, tampoc no calia. Així que vaig trobar un banc vaig ingressar el meu talonet i cap casa a descansar uns dies i fer plans de futur. Per cert, aquell sofà era molt incòmode per cardar, no us el recomano pas.
Va deixar la targeta de nou a sobre la taula donant una palmellada al fer-ho mentre em mirava. – No la vull. Si no és per feina no vull saber res de tu. – La seva cara va canviar. – Això ja ho veurem. – Va respondre reptant-me. – Està vist. – Li vaig dir. És va arreglar una mica el barnús i va desaparèixer per la porta.
Durant uns dies va regnar la calma. Com que disposava de temps em vaig dedicar a estudiar les instal·lacions, comparant-les amb d’altres centrals. No sabia que era però alguna cosa no quadrava.
Bàsicament em sobtava que el passadís fos rectangular, vull dir que no girava a l’entorn del nucli, a més aquest és podia veure des d’un vitrall enorme quan a les altres centrals hi és tancat dins un cofre de formigó.
En una de les passejades vaig obrir l’armari on havien de ser els vestits per entrar al nucli, em va costar doncs no llegia la meva targeta, vaig fer servir l’altra i les portes es van obrir per a mi, la imatge em va fer riure, era perfectament buit, per no haver-hi, ni penjadors. Em vaig tornar rient com feia dies que no em passava.
Com deia, vaig fruir de calma durant uns dies, la tinent es va mantenir dins les seves instal·lacions sense donar senyals de vida. Al final va tornar aparèixer. – Bona tarda, bwana. – Va saludar amb ironia. – Bona tarda, tinent, per si no s’havia adonat, cosa que dubto, lo de bwana era un sarcasme. – Ah! Ja m’estranyava a mi que els teus pares t’odiessin tant. – Què vol tinent? – Li vaig preguntar amb idea que em digués el que fos i em deixés en pau. – El teu nom, primer de tot. – Que no te la meva fitxa? – Estic tractant de fer les paus! – Doncs no se’n surt.
Em va llençar una mirada assassina, va romandre callada un moment i tornà. – Jo em dic Alícia, i tu? – Va dir estenent la mà, sense apartar la vista de l’ordinador ni atansar-li la mà li vaig respondre. – Jaume. Alguna cosa més? – Contrariada, va retirar la mà. – No ... jo ... sols ... volia invitar-te a un cafè ... si vols.
M’hi vaig girar cap a ella fent un posat displicent, vaig mirar l’hora al rellotge de polsera de manera ostensible. – Massa tard per un cafè, no podria dormir, potser un altre dia. – vaig tornar la mirada cap a l’ordinador, ella es va quedar un moment palplantada i, al final se’n va anar remugant alguna cosa que no vaig entendre i caminant ràpid.
Fora ja es feia de nit, rebé un correu intern, era ella. “Hem de revisar la planificació de la setmana vinent, vingui al meu despatx.” Merda, em farà utilitzar la targeta del pebrots. La vaig agafar, me n’anà a la seva porta, obrí i entrà.
La porta es tancà darrera meu, no hi havia gaire llum al passadís, la justa per no donar-se amb les parets, hi havia una porta oberta amb llum d’espelmes, vaig mirar encuriosit, hi havia una taula parada, amb dos espelmes i vaixella i coberts per a dos comensals.
Escoltà la seva veu al meu darrera. – Ja pots passar, posa’t còmode. – No havíem de revisar no sé què? – Vaig dir sense girar-me – Això farem, però anem a sopar primer. – El meu cap començà a discutir amb ... sí, amb el meu segon cap, que si allò ensumava a clau, que no puc deixar que ella se’n surti amb la seva, que fa temps que no mulles, tiu. Que no!
Em vaig girar, estava espectacular, el cabell deslligat, un escot que més que ser atrevit era directament escandalós. Una faldilla tan extremadament curta que no podia deixar de pensar en el moment que s’assegués, i sabates de taló alt, molt alt. Definitivament s’havia posat l’uniforme de batalla.
Desprès d’una nova discussió amb el meu segon cap vaig ser capaç de dir la primera bajanada que se’m va acudir. – És que tinc pasta fresca per sopar i demà ja no ho serà de fresca. – Ella em va mirar fent una ganyota, es va creuar de braços, estintolant-se al marc de la porta. – O sigui que prefereixes uns macarrons a mi. – Va deixar anar.
Vaig preferir no respondre, em posà en camí cap a la porta dient – Potser un altre dia, bona nit. – Crec haver sentit un “Vés a pastar” però no podria assegurar-ho. Mentre feia camí cap a la meva cambra la discussió entre els meus caps es feia insuportable. Com collons havia deixat passar una oportunitat així!
Desprès d’un sopar de merda, més sol que un mussol, (Sí, ja sé que està molt vist lo del mussol.) vaig adormir-me mentre escoltava a no sé qui a la ràdio que parlava de no sé què i els dos caps continuaven llençan-se els trastos al cap.
Al matí següent vaig seguir amb les meves indagacions, ja tenia clar que aquella “central” era, si més no, molt estranya. Vaig entrar al registre d’instal·lacions nuclears, malgrat fos de l’exèrcit havia d’estar registrada, el número, el nom i la propietat, la resta de dades podien estar sota el terme “secret”.
No la vaig trobar de cap de les maneres. Fent rodar el cap se’m va acudir que podria identificar-la pel registre de la propietat, vaig accedir-hi, ficà l’adreça i “voilà” Una instal·lació particular, res de central nuclear, res de central elèctrica. Era un habitatge! Una casa particular! Vaig mirar les dades de la propietat, en Ramon Gonzàlez Sert, l’empresari més ric del país.
Llavors vaig començar a lligar caps, allò era la casa d’Alícia Gonzàlez, “la nena”, i jo la seva joguina nova. Les coses s’aclarien, ara entenia perquè no em va parlar el meu antecessor, perquè aquell posat ofès i trist; i ara ja sabia que havia de fer per treure benefici d’aquella situació.
Cap al mig dia va arribar, amb l’uniforme militar, els cabells recollits i el maquillatge just. – Bon dia. Ahir em va fer un lleig vostè. – Em va fer gràcia que em parlés de vostè, segur que venia a moure brega. – Així et va saber greu que no em quedés a sopar amb tu, nena? – Li vaig dir amb tota la mala llet possible. – Sóc tinent! Digui’m tinent! – I ara! No ho ets pas de tinent, ni tan sols has estat a l’exèrcit.
Es va quedar sobtada. –Que dius gamarús? – El que sents, carinyo, ets la filla de Ramon Gonzàlez Sert, això, tot això és a nom del teu pare i tu el fas servir per jugar al que t’agrada. Oi?
Ella es va quedar callada, els seus ulls mostraven, per primera vegada, una mirada d’angúnia, de certa por. – Ja ho sap, el papà, que tens muntat aquest circ? – Parla amb respecte del meu pare. – Em va dir amb mitja veu. – Sí que ho sap. Bé, llavors que farem ara? – Vaig riure – Que què farem? Doncs mira, em ve de gust un sopar com el que vas preparar ahir, total la pasta fresca ja me la he menjada ... –
El comentari la va alleugerir. – També voldria saber, per curiositat, com és que vas muntar aquest sarau.- Ella es va seure, i va començar una explicació de lo més esbojarrada. –Estava avorrida de borinots, nens bé que l’únic que tenen de bo és la fortuna dels seus pares, i com que al pare l’importa un rave si em caso o no em caso i el que faci amb la meva vida ...
Va somriure, per un moment vaig estar temptat de reduir l’abast de les meves accions, sobretot, quan mentre parlava es deslligava el cabell i es descordava el primer botó de la camisa. – I el programari? – Els ordinadors? Va ser el Màrio, un noi encantador, estava enamoradíssim de mi. Quan va acabar de posar-ho tot en marxa el vaig engegar.
Allò em va fer retornar al meu pla inicial, filla de la grandíssima puta! Vaig deixar que es relaxés. – N’has tingut molts? – Ets el cinquè, comptant el Màrio. Em canso aviat quan s’enamoren, de fet m’he allitat sols amb dos. – Està bé, suposo que el Màrio ... – No, la veritat és que no, estava mal del bolet deia que és mataria si el deixava. De fet ho va fer. – Aquella darrera frase em va fer perdre tot possible rastre de compassió.
Me la vaig mirar. – Així ens veiem aquesta nit? – Li vaig preguntar. – I tant, tindràs el teu sopar. – es va girar i anava a sortir al passadís quan li vaig dir – També vull que vagis vestida com ahir. – Es va girar somrient i em va llençar un petó. – No va tenir temps de sortir – I vull un talo amb un número entre un i nou amb molts zeros a continuació. Sorprèn-me! – Què dius! – El que has sentit!.
Es va apropar de nou a mi, feta una fura. – Ja t’he dit que el pare ho sap, no en trauràs res així! – Ja m’ho imagino, però si tot això arriba a la premsa escombraria el papà tindrà un problema, i tu, de retruc, també. – Ets un cabró! Quants zeros? – Sorprèn-me. – Va enfilar la porta i encara li vaig deixar anar una altra. – No tinc condons! Mes val que en tinguis, uns quants! – La vaig sentir com sortia remugant, trepitjant el terra com si matés paneroles.
S’apropava la nit, em vaig dutxar i empolainar, també vaig fer la maleta, sabia que al matí hauria de sortir per la porta tant si com no. Vaig agafar la targeta i me’n vaig anar cap a la seva sala. La taula era parada, ella no hi era, un sobre a la taula portava el meu nom. El vaig obrir, quatre-cents mil euros! Mai no havia tingut una quantitat així! Me’l vaig ficar a la butxaca i vaig esperar-la.
Ella arribava en aquell moment. – T’he sorprès? – Em podies haver sorprès més ... però no vull abusar. – Ella va fer un somriure nerviós. – Sopem? – Sí, si, si us plau! – Vam seure i vam fer un sopar francament deliciós. - Tens un excel·lent cuiner, o cuinera, li transmetràs les meves felicitacions? – L’he fet jo el sopar. – De debò? Qui ho hauria de dir.
Després, en acabar vam passar a una sala on hi havia una cafetera fumejant, vam seure al sofà, vam prendre el cafè, xerràvem de bajanades, fent una mica d’ambient i, per no avorrir-vos, vam fer servir els condons.
Al matí vaig agafar la meva maleta i vaig enfilar la porta de sortida, ella no va aparèixer, tampoc no calia. Així que vaig trobar un banc vaig ingressar el meu talonet i cap casa a descansar uns dies i fer plans de futur. Per cert, aquell sofà era molt incòmode per cardar, no us el recomano pas.
5 comentaris:
Bé, ja he tornat dels meus deures estudiantils (ja´us diré la nota quan la sàpiga)
Ara em toca posar-me al dia i llegir els vostres contes de relats conjunts que he deixat marcats.
uff, com s´ha anat desencadenant la història, noi!! bueno.. en va treure profit si més no, no. això vol dir que tothom te un preu¿? mmm, no se.. bon relat.
aina
Ole nano! no m'esperava pas aquesta història!
B R U T A L :)
quina canya això de canviar de feina, i amb un bon final.
Que bons que som els informàtics :)
Com sempre agraït pels comentaris.
Aina: En aquest cas no crec que es tract de tenir un preu, mes aviat es una batalla d'espavilats, ella que aprofita la seva potència econòmica i la seva bellessa física i ell que remou les escombraries a veure que troba; però no hi ha el component "necessito el cèntims i passo per l'adreçador" la frase clqu és "ja sé com treure'n profit."
Cesc: Jo tampoc, però ves per on les coses es disparen.
Lant: I tant que som bons els informàtics, i quan som dolents encara som millors.
Publica un comentari a l'entrada