La veia cada dia al sortir de la feina, els cabells negres esquena avall, els malucs arrodonits, el pas ferm que la portava cap a la parada de l’autobús.
La veia cada dia, sense poder seguir-la, (A qui se li acudeix d’anar a la feina en cotxe?) perdent-la de vista quan tombava cap al carrer on estava la parada. Era l’únic moment, instant fugaç, en que podia veure-la d’una altra manera en la llunyania.
Mai no vaig saber d’on sortia, semblava que estigués esperant a que jo sortís per començar la seva caminada. Mai no me la vaig trobar de front.
I un dia ja no hi era. Al sortir el carrer era buit, alguna cosa es va moure dins meu, però no vaig voler pensar, vaig obrir el cotxe i me’n vaig anar.
La vaig veure cada dia, sense fer un pas per saber més d’ella, ara ja no la veig mai, ara ja no cal fer cap pas.
La veia cada dia, sense poder seguir-la, (A qui se li acudeix d’anar a la feina en cotxe?) perdent-la de vista quan tombava cap al carrer on estava la parada. Era l’únic moment, instant fugaç, en que podia veure-la d’una altra manera en la llunyania.
Mai no vaig saber d’on sortia, semblava que estigués esperant a que jo sortís per començar la seva caminada. Mai no me la vaig trobar de front.
I un dia ja no hi era. Al sortir el carrer era buit, alguna cosa es va moure dins meu, però no vaig voler pensar, vaig obrir el cotxe i me’n vaig anar.
La vaig veure cada dia, sense fer un pas per saber més d’ella, ara ja no la veig mai, ara ja no cal fer cap pas.
7 comentaris:
De fet no ha marxat del tot, veig que la tens molt present...
A veure si torna i fas el pas...el pas endavant.
M'ha recordat al film "Lo que sé de Lola", així com a una lletra de Lenny Cravitz:
"All of my live where have you been?
I wonder if I ever see you again!"
oh! doncs potser en josep lluís té raó... :)
Espero que bufin vents favorables!
Un petó
Ostres això que expliques em sona, de vegades veus a algú que et crida l'atenció i te la mires i mires i un dia desapareix, però veure-la és aquell moment fugaç i màgic oi... bons records m'has dut al cap!
M'encanta trobar-me gent coneguda al metro. Quan vaig a treballar hi ha un noi súper primet que camina molt de pressa i sempre em passa al davant abans de "fitxar" el tiquet... Se'l veu un tipus estrany.
I a l'autobús hi ha tanta gent que cada dia és la mateixa... Ara pujo a la feina caminant...
Senyor, us demano si us plau que passeu per l'habitació dels mals endreços... Hi trobareu quelcom per a vós!
Suposo que si no fem el pas, tard o d'hora tot s'acaba esvaïnt.
Publica un comentari a l'entrada