És l’hora de plegar de la feina, l’Ada li pregunta a la Lídia si vol anar a fer un cafè. “Es clar que sí.” A la cafeteria l’Ada es perd dins el seu cafè amb llet. “Que et passa? estàs molt seriosa.” Li diu la Lídia. L’Ada aixeca el cap i la mira, te els ulls plorosos.
“Volia acomiadar-me de tu. No volia fer-ho amb els altres per això t’he demanat que vinguessis.” La Lídia se la mira. “Que n’has trobat una feina millor? Però això no significa que haguem de perdre el contacte, som amigues.”
“Deixa’m parlar sisplau. Sí som amigues, i hem tingut una experiència genial, però m’he enamorat i sé que no podrà ser i m’he d’anar.” La Lídia adopta una posició un mica defensiva. “Dona! Ja sé que el Joan es tot un homenot, que enlluerna les dones, però això es passa, no pateixis, per això no hem de trencar la nostra amistat.”
“No és el Joan, sí es molt maco i m’ho vaig passar molt be amb ell l’altra dia, encara que el cul em va fer mal un parell de dies.” L’Ada riu una mica. “No m’he enamorat del Joan, m’he enamorat de tu, ets tu la persona que viu als meus somnis, t’estimo, et desitjo, i sé que no pot ser, el vaig veure l’altre dia, les teves mirades eren pel Joan, els petons que et vaig robar no s’assemblaven gens als que li donaves a ell.”
L’Ada calla, les llàgrimes li mullen la cara. La Lídia està perplexa, mai no s’ho hauria imaginat. “Ho sento.” Diu mentre li salten les llàgrimes. “Si m’hagués imaginat això no ... no t’hauria proposat res. Però per què no m’ho vas dir? Per que no em vas dir que t’agradaven les dones?”
“No ho sabia, no sabia ni que m’enamoraria de tu. Ja ho sé, sóc tonta, podria dir-te que volia repetir l’experiència, i estaria amb tu, però no et vull compartir, i no vull fer-te mal ni a tu ni al Joan. Per això el millor és desaparèixer.”
“On te’n vas?” Li pregunta la Lídia. “A Alemanya, a un poblet al costat de Düsseldorf que no sé ni pronunciar” “Però si tu no saps alemany!” li replica la Lídia. L’Ada s’encongeix d’espatlles. “M’han ofert una feina allà, ja n’aprendré.” Diu l’Ada mentre remou a la bossa, d’on acaba traient un paper. “Aquí està se’n diu Rommerskirchen, m’han dit que és un lloc molt maco.”
“Però per què? Per què t’has d’anar per aquesta bestiesa, escolta’m és passatger, quatre dies i ja t’hauràs oblidat. Que em sembla molt be si t’agraden les dones, però que no vull perdre la meva amiga per això!” Li diu la Lídia amb els ulls envermellits.
“Ja l’he decidit Lídia, no puc estar al teu costat i mirar-te sols com la meva amiga.” L’Ada s’aixeca i agafa les seves coses, es mira la Lídia. “Et puc fer un darrer petó?” La Lídia assenteix, l’Ada posa els seus llavis sobre els de la Lídia. “Fins sempre.” Comença a caminar cap al metro i desapareix escales avall.
“Volia acomiadar-me de tu. No volia fer-ho amb els altres per això t’he demanat que vinguessis.” La Lídia se la mira. “Que n’has trobat una feina millor? Però això no significa que haguem de perdre el contacte, som amigues.”
“Deixa’m parlar sisplau. Sí som amigues, i hem tingut una experiència genial, però m’he enamorat i sé que no podrà ser i m’he d’anar.” La Lídia adopta una posició un mica defensiva. “Dona! Ja sé que el Joan es tot un homenot, que enlluerna les dones, però això es passa, no pateixis, per això no hem de trencar la nostra amistat.”
“No és el Joan, sí es molt maco i m’ho vaig passar molt be amb ell l’altra dia, encara que el cul em va fer mal un parell de dies.” L’Ada riu una mica. “No m’he enamorat del Joan, m’he enamorat de tu, ets tu la persona que viu als meus somnis, t’estimo, et desitjo, i sé que no pot ser, el vaig veure l’altre dia, les teves mirades eren pel Joan, els petons que et vaig robar no s’assemblaven gens als que li donaves a ell.”
L’Ada calla, les llàgrimes li mullen la cara. La Lídia està perplexa, mai no s’ho hauria imaginat. “Ho sento.” Diu mentre li salten les llàgrimes. “Si m’hagués imaginat això no ... no t’hauria proposat res. Però per què no m’ho vas dir? Per que no em vas dir que t’agradaven les dones?”
“No ho sabia, no sabia ni que m’enamoraria de tu. Ja ho sé, sóc tonta, podria dir-te que volia repetir l’experiència, i estaria amb tu, però no et vull compartir, i no vull fer-te mal ni a tu ni al Joan. Per això el millor és desaparèixer.”
“On te’n vas?” Li pregunta la Lídia. “A Alemanya, a un poblet al costat de Düsseldorf que no sé ni pronunciar” “Però si tu no saps alemany!” li replica la Lídia. L’Ada s’encongeix d’espatlles. “M’han ofert una feina allà, ja n’aprendré.” Diu l’Ada mentre remou a la bossa, d’on acaba traient un paper. “Aquí està se’n diu Rommerskirchen, m’han dit que és un lloc molt maco.”
“Però per què? Per què t’has d’anar per aquesta bestiesa, escolta’m és passatger, quatre dies i ja t’hauràs oblidat. Que em sembla molt be si t’agraden les dones, però que no vull perdre la meva amiga per això!” Li diu la Lídia amb els ulls envermellits.
“Ja l’he decidit Lídia, no puc estar al teu costat i mirar-te sols com la meva amiga.” L’Ada s’aixeca i agafa les seves coses, es mira la Lídia. “Et puc fer un darrer petó?” La Lídia assenteix, l’Ada posa els seus llavis sobre els de la Lídia. “Fins sempre.” Comença a caminar cap al metro i desapareix escales avall.
9 comentaris:
Alguns m'odiareu per això però és que les coses passen...
Doncs a mi m'ha agradat, és trist i íntim, però enganxa
Veus, ara si que t'has possat tendre i sentimental. M'ha agradat molt la continuació. Malgrat el títol espero que no sigui un final i ens sorprendràs amb una continuació. De vegades les coses canvien i el que pensaves que estava acabat resucita. Fa poc em va passar una cosa d'aquestes...Salutacions
Que trist!!! I aquí s'acaben les històries de l'Ada...? No oi...???
Per cert, jo conec un noi que és de Rommerskirchen, jajajajaaj, com és que has escollit aquest poble?
Me n'alegro que us agradi, sobretot a tu Plugim que et vas quedar malament a l'anterior.
M'has de reconeixer que es veia venir lo del "castell de focs", o no?.
En quant a la continuació em fa una mica de por, jo no he estat mai a Alemanya, i no tinc ni idea d'on he fotut la pobre Ada.
El poble existeix (Sant viamichelin m'ajuda), ara igual ara ve la Finestreta i ens diu que l'hem ficada a quelcom semblant a La Mina o pitjor.
No ho sé.
El que si que em sembla és que explicaré alguna cosa més de la Lídia i el Joan de vegades aquí, de vegades allà ;)
Finestreta: has posat el comentari abans que jo.
Doncs a base de viamichelin.
Es un bon poble?
Ostres és el primer cop que entro i he entrat a l'altre blog i he flipat, avui que estic avorrit llegiré no m'avorreixo perquè trobo que té tot sentit, històries de la vida oi, apa fins aviat!
Ostres! i jo que pensava que ja havies fet algun comentari alguna vegada!
Bé, espero que t'agradin els dos blocs, i sí avui és un dia molt avorrit.
No ho sé si el poble està bé o no, jo només en conec un noi, i la veritat és que està una mica tocat... Com tots siguin iguals pobre Ada...! Jajajajaja
Me la podries haver enviat a Stuttgart i jo te la integrava home!
Publica un comentari a l'entrada