dimecres, 12 de març de 2008

L'Heroi

La guerra havia acabat, la rendició de l’altre bàndol havia estat una sorpresa, però els polítics i militars no es van preguntar perquè, malgrat eren conscients que fins el dia anterior estaven perdent.

Era l’hora de les celebracions, i dins d’aquestes, la més gloriosa seria el lliurament de medalles a un tinent de progressió que, desprès d’haver liderat un escamot d’alt risc amb l’índex més petit de baixes, havia portat l’acta de rendició del bàndol contrari.

Cameres de televisió, una desfilada triomfal, i l’heroi, esperant amb el seu escamot, l’acte triomfal. Parlà el president, Celebrant la victòria, parlà el cap de l’exèrcit, glossant la figura del tinent, un tinent que havia començat per ser un soldat ras, a qui la seva modèstia li feia rebutjar els ascensos fins que no quedava més remei, un valent que s’enfrontava a la mort en cada batalla sense deixar que la por l’esglaiés.

Arriba el moment i el general posà la medalla al pit del tinent. Era el moment de fer el discurs, d’explicar l’orgullós que es sentia d’haver servit el seu país.

President, general en cap, generals, compatriotes. Suposo que el que tothom espera. Orgullós de servir el meu país? D’haver guanyat la guerra? Realment hem guanyat? Mireu al vostre entorn, la misèria se’ns menja, tots els que ara tornem no tindrem feina fins d’aquí a un temps. Quanta gent haurà de tornar demà a casa sabent que ja no existeix el seu lloc de treball? Quan temps trigarem a recuperar-nos?

Potser sí hem guanyat la guerra, però hem perdut la pau. I vostès, president i generals, em donen una medalla, una medalla al meu valor. Valor? Què importa si quan un fuig corre endavant o enrere? Tant se val, fuig, encara que al fer-ho dispari. O és que algú es creu que als nostres enemics els hi passava res de diferent?

Si al combat fóssim voluntàriament, convençuts no malgastaríem una sola bala, cap enemic no passaria mes enllà de nosaltres mentre no haguéssim mort. La realitat, la crua realitat és que al camp de batalla es creuen dos grups d’homes cridant i plorant de por, disparant a dojo sense sentit, creuant-se, avançant i retrocedint sense ordre ni concert.

La veritat és que no sóc un heroi, sols he fugit. Sols hem fugit companys, endavant potser, i potser hauríem estat herois si ens haguéssim girat contra l’autèntic enemic, vostès senyors generals, vostè senyor president són els enemics.

Mentre parla, l’heroi deixa caure la medalla, es treu la gorra, la jaqueta, ... poc a poc se’n desfà de l’uniforme.

Potser els altres han perdut la guerra, sí, però la guerra sols la guanyen quatre bandarres, la resat no l’hem guanyada, no hem guanyat res. I quan un no guanya perd. Oblideu-lo, hem perdut la guerra. Tornem a casa companys, tornem a casa.

L’heroi abandona l’escenari, travessa la multitud que des de fa estona guarda un silenci absolut, els seus companys el segueixen deslliurats de les vestidures militars. Poc a poc es difonen, es dissolen entre la gent, les banderes cauen a terra, el president tracta de dir alguna cosa, ningú ja no escolta, la gent se’n va.

I a l’escenari, amb cara de circumstàncies el president i els generals veuen com la gran esplanada queda buida de gent i encatifada amb les banderes caigudes i trepitjades.

2 comentaris:

Somiant la lluna... ha dit...

Molt bo el post, m'ha fet reflexionar. En tota guerra no hi ha vencedors ni vençuts, només hi ha odis i rancúnies. Enhorabona :)

LLuNa ha dit...

Les guerres no sempre són el que semblen... també hi ha històries d'amor durant la guerra... i no dic que cap mort sigui merescuda però hi ha gent que no sé si es mereix el que té.
Bon text, Skorbuto :)