Una història trista

La vaig veure a la Ronda Sant Antoni, en un primer moment no la vaig reconèixer, la seva cara ja no era la d’aquella noia darrera la que anàvem tots, fins i tot alguna noia.

La recordo amb la roba ajustada, marcant totes i cadascuna de les seves formes, passejant el seva bellesa davant dels nostres nassos, deixant que els nostres ulls la despullessin una i mil vegades, que es pot esperar d’uns adolescents.

Se’m va apropar oferint-me els seus serveis, no em va conèixer. No vaig gosar de dir-li que la coneixia, que la recordava de l’institut, sols vaig arribar a agrair-li i rebutjar els seus serveis.

M’anava quan em va cridar pel meu nom, el cor se’m va encongir, em vaig girar. “No te’n recordes de mi?”. “Es clar! Si que me’n recordo. Com estàs?” quina pregunta més estúpida, com ha d’estar una estrella quan és apagada?

“Quina sorpresa! Et ve de gust un cafè?”. Em va preguntar amb tota la naturalitat. “Com no, però no et faré perdre feina?”. “No pateixis, el dia és llarg i de clients no em falten.”

Vam parlar durant una estona dels temps passats, em preguntava per mi, pel que havia fet, si havia anat a la universitat, si em dedicava a escriure. Se’n recordava de mi molt millor que no pas pensava. Com podia ser? Jo no era ningú a l’institut.

Al final em vaig atrevir a preguntar-li “Perdona’m però com és que has acabat fent això?” Ella va somriure amb tristor. “és curiós no?, la tia més bona de l’institut, que podia elegir amb qui cardava, que és feia de pregar, acaba fent de meuca. Doncs, ja veus, vaig elegir, i vaig elegir el més maco, fornit i dur mascle que em vaig trobar. Ni tan sols anava a l’institut.”

S’havia embolicat amb ell, es va quedar prenyada i es van casar, desprès va aparèixer el cantó ocult, les borratxeres, les batusses, els cèntims que no arribaven. I el dia que és va presentar amb un desconegut a casa i li digué que havia de cardar amb ell, que havia pagat per ella.

El marit havia mort feia un parell d’anys d’una cirrosi i, ara, els cèntims que en treia eren per ella i pel seu fill. No sabia fer una altra cosa, deia, i, a la fi, l’alternativa era treballar en qualsevol taller per molts menys cèntims que no pas guanyava ara.

Desprès de la seva explicació, un silenci llarg que no sabia com tallar. “Així com és que et recordes tant de mi. Quasi be no vam tractar-nos a l’institut?” Li vaig preguntar. “Llavors no ho sabia, però m’agradaves, malgrat no ser el tipus que creia que m’agradava. Havia escoltat quan llegies algun dels teus poemes, eren molt bonics”

Va arribar el moment d’acomiadar-nos, un petó a la galta i ella va tornar a buscar clients, a oferir el seu cos per una estona a canvi d’un grapar d’euros. Vaig seguir el meu camí, amb una sensació d’haver perdut alguna cosa per sempre mai.