És més difícil que no pas m’imaginava. Els problemes no acostumen a ser herbes superficials, que les arrenques i desapareixen. Tanmateix he après una cosa, no, he après dues, la primera cal dir el que sents, el que veus, el que et dol; el silenci sols porta al distanciament, més val una emprenyamenta momentània que un malestar continu.
La segona, demanar, explicar sense embuts que vols, que desitges, que somies; això sí, esperant un no per resposta, l’altre també pot dir el que vol i el que no, però això últim fa molts anys que ho sé.
I de que va tot això? Va de posar-se un dia preparant-te per donar-li a la persona que estimes allò que heu parlat. I de sobte et trobes amb un fantasma, una puta monja fastigosa que et bloqueja el pas a la teva estimada, la veus i ella no, busca excuses, apareix el temut “i no pot ser demà?”
Per moments te n’adones que tot es torça, les respostes deixen de ser si o no, per amagar un “au va acaba ja que vull dormir”, et sents com quan prepares una festa de disfresses i ets l’únic que va.
Llavors és quan surt la meva part dura, punyent, despectiva i orgullosa. Que ningú no es pensi en res dolent, ni maltractaments morals ni molt menys físics. Això sí, amb comentaris demolidors.
La discussió va ser dura, “de qui és la culpa? Quina culpa? És un problema. I no serà que el problema el tens tu? Definitivament no. Doncs no el veig com tu, que penses fer? No ho sé...” Francament pensava que a l’endemà hauria de fer la maleta, amb joguina inclosa, (disculpeu però es que estava pensant en que en faria d’allò jo sol i no puc evitar riure’m).
Vam dormir, un petit accident domèstic (a la petita se li va escapar el pipí), ens va fer despertar a les cinc de la matinada. Al tornar al llit se m’abraça, “Penso que tens raó, però m’has d’ajudar.” El que feia unes hores va ser un desastre es va tornar en un somni.
Bé, la primavera ja ho té això, una tempesta i desprès torna a sortir el sol. Ens queda un llarg camí, la puta monja tornarà a aparèixer, hi sé, però no podrà amb mi, ni amb ella.
La segona, demanar, explicar sense embuts que vols, que desitges, que somies; això sí, esperant un no per resposta, l’altre també pot dir el que vol i el que no, però això últim fa molts anys que ho sé.
I de que va tot això? Va de posar-se un dia preparant-te per donar-li a la persona que estimes allò que heu parlat. I de sobte et trobes amb un fantasma, una puta monja fastigosa que et bloqueja el pas a la teva estimada, la veus i ella no, busca excuses, apareix el temut “i no pot ser demà?”
Per moments te n’adones que tot es torça, les respostes deixen de ser si o no, per amagar un “au va acaba ja que vull dormir”, et sents com quan prepares una festa de disfresses i ets l’únic que va.
Llavors és quan surt la meva part dura, punyent, despectiva i orgullosa. Que ningú no es pensi en res dolent, ni maltractaments morals ni molt menys físics. Això sí, amb comentaris demolidors.
La discussió va ser dura, “de qui és la culpa? Quina culpa? És un problema. I no serà que el problema el tens tu? Definitivament no. Doncs no el veig com tu, que penses fer? No ho sé...” Francament pensava que a l’endemà hauria de fer la maleta, amb joguina inclosa, (disculpeu però es que estava pensant en que en faria d’allò jo sol i no puc evitar riure’m).
Vam dormir, un petit accident domèstic (a la petita se li va escapar el pipí), ens va fer despertar a les cinc de la matinada. Al tornar al llit se m’abraça, “Penso que tens raó, però m’has d’ajudar.” El que feia unes hores va ser un desastre es va tornar en un somni.
Bé, la primavera ja ho té això, una tempesta i desprès torna a sortir el sol. Ens queda un llarg camí, la puta monja tornarà a aparèixer, hi sé, però no podrà amb mi, ni amb ella.
7 comentaris:
No se que em recorda tot aixo...joa aprt tenia altres temes per el mitg que ho demolien tot i vam viure una primavera llarga que de repent es va saltar l´estiu i la tardo i va arribar el llarg ivern,ves en compte
Sí, Peperines, tens raó, sempre hi ha el risc que tot salti pels aires, Si més no, jo no tinc altres temes pel mig, ella coneix tots els meus defectes, físics i morals. (Sí, bé, de vegades em menjo un croisant sense que ella ho sàpiga ;) ).
I, a la fí, el que importa és que tots dos siguem feliços l'un amb l'altre,. I si un dia s'acaba vull que tots dos ho sabem i que siguem capaços de dir-nos adeu, sense rancunies.
I penses realment que si ara no fem l'esforç, no l'intentem no tindrà data de caducitat? Permet-me dubtar-ho.
Ostres, jo penso que si hi ha ganes de solucionar-ho, ja és molt...
Jo no ho sé, potser ara dic una tonteria, però heu provat de deixar la nena amb un cangur i sortir a sopar tots dos? Canviar d'escenari, posar-se guapa, que tu et posis guapo, etc. pot fer-li créixer les ganes crec jo... No ho sé, consell de dona!
Ai, ara no sé si se m'ha escrit el comentari!
No ha estat la nena el problema en aquest cas, mes aviat la taula de salvació; i sí ja ho hem pensat, i el volem fer, però ens queda convèncer el cangur (el gran, té 19 anys) que es quedi una nit sencera amb la seva germana.
Si teniu ganes de solucionar-ho segur que trobareu la forma. La paciència ha de ser el pilar de la vostra relació si us estimeu, però que no es converteixi en una arma de doble fulla... perquè de vegades la paciència s'acaba convertint en una excusa.
Bé, no sé, tampoc puc donar massa consells jo.. :(
Petons!
Ei!!
M'alegro que tot t'hagi sortit bé...
de moment. No abaixis la guàrdia, i si és el que realment vols, lluita!!
Bona sort.
Tòfol
Publica un comentari a l'entrada