Mars Royale: Capítol 10 i final: Cloenda

L'eixam d'helicòpters omple d'ombres el terra i de soroll l'ambient. Les tres pistes d'aterratge no arriben a absorbir la plaga mecànica que se li ve a sobre. A la petita torre de control els tres controladors suen la cansalada mentre darrera les veus dels pilots s'escolten les veus dels executius, directors, presidents, vocals i estrelles invitades, tots convençuts de tenir dret a ser els primers a posar peu a terra.

El presentador, amb un gin-tònic a la ma i el membre dins la boca d'un noi de manteniment escolta cofoi el sarau que munten els seus invitats. Sap que l'hauria pogut evitar, com s'acostuma a fer, organitzant l'ordre d'arribada, però això no va amb ell, li agrada el merder, gaudeix veient, escoltant en aquest cas, patir controladors i pilots, com uns i altres tracten de mantenir una conversa raonable i tècnica amb una paparra mal educada a l'orella.

S'acaba la beguda quasi al temps que acaba amb el noi. - Ja t'hi pots anar. - El noi s'aixeca amb cara de fàstic i surt de la sala, ni tan sols tanca la porta i el presentador pot escoltar com vomita i no pot, ni vol, reprimir un somriure. S'aixeca pujant-se la cremallera, mira l'ordinador i prem el botó d'enviar missatge. A la torre de control reben l'ordre d'aterrada, en una hora l'eixam desapareix del cel i es crea una marabunta de vestits de festa que s'enfila cap a la casa-palau del presentador.

L'Elianor desperta els concursants. - És l'hora, s'han acabat les vacances. Tots tres s'aixequen mandrosos i es vesteixen. - Podem menjar alguna cosa? - Diu la Sakura. - Què sigui ràpid. - Respon l'Elianor. - La Sakura agafa un tros d'embotit del rebost i li clava una mossegada, el Sigfrid es fa un cafè i s'ho pren quasi d'una glopada. - I ... vosaltres, què fareu quan acabi això? - Escampar la boira. - Diu la Nereida mentre agafa una peça de xocolata. Tots tres van cap a la cuina-ascensor on espera l'Elianor. Pugen i van directes al vehicle, l'Elianor es posa al volant, engega el motor i fa sortir el blindat a tota velocitat. - Propera parada la gran cloenda de Mars Royale. - Diu l'Elianor. Tots es miren sorpresos però callen.

A la gran sala, un exèrcit de cambrers acompanya els invitats a les taules assignades, la mala maror de l'aterratge s'esvaeix a mida que les boques s'omplen de menjar i alcohol i l'aire de salutacions hipòcritament amicals. A l'escenari un presentador de tercera dóna pas a l'artista de moda, més famosa per la seva descontrolada vida que no pas per les seves virtuts musicals. Els que hi són a prop veuen els símptomes del juppie barrejat amb alcohol i Spinarol. - Qualsevol dia esclata com un globus. - Comenta un dels regidors.

El presentador, comandament en ma, va repassant l'elenc convidat. - Sí, mengeu, porcs, bandarres traïdors, d'aquí a una estona sereu un munt de carn picada. - Algú pica a la porta. - Endavant. - Quan vulgui, senyor, fa l'entrada. - Sí, per suposat. - El presentador es treu la roba i es vesteix els pantalons verds xarol, la camisa vermella i la jaqueta blanca, fa una ullada al mirall. - Avui estic molt moderat. - Es calça les sabates i surt de la sala. Pel camí una noia li posa una petaca i el micro lligat a la solapa. Un maquillador li treu la brillantor amb la brotxa plena de pols.

El vehicle para davant la porta i baixen els tres concursants i una Elianor. - No hi ha ningú a la porta. - Diu el Sigfrid. - Ja us he dit que el tinc tot sota control. Seguiu-me. - Els quatre entren a l'edifici, l'Elianor obre una porta dissimulada i accedeixen a una escala, arriben a una balconada que dóna sobre la sala. - Aquí abaix hi són tots els directius de la WWBB, a l'escenari hi és el presentador, dispareu sobre tothom. - I els cambrers i els tècnics, la gent que hi treballa? - No pateixis, sé que no t'agrada matar innocents, vas elegir els directius d'entre la colla de treballadors. - No va servir de massa, algú va fer baixar l'edifici. - I van morir tots. Ara toca passar la factura, deixeu parlar el Cesburloni, quan digui adéu, comenceu a disparar.

L'escenari i la sala són a les fosques, el presentador, situat al bell mig de l'escenari, es gira. Una veu omple l'aire de la sala. - Senyores, senyors, amb vostès el creador de Mars Royale, el programa amb més audiència dels darrers anys, el presentador estrella de la televisió actual. Amb vostès Carlo Cesburloni! - Sona la música del programa mentre un llum solitari il·lumina al presentador. Mentre es gira amb els braços oberts i un somriure el públic aplaudeix esperonats pels aplaudiments de llauna que també sonen.

El presentador comença a parlar: Senyors presidents, consellers, directius, cabrons, meuques, paparres i escòria varia. - una remor de desaprovació s'escolta a la sala. - Sí, escòria, no sou més que un batibull de traïdors que estàveu negociant amb el govern la immunitat. - El presentador calla, s'escolten crits entre el públic i a l'escenari arriben diferents objectes que no toquen al presentador, aquest fa el gest d'apaivagar-los amb les mans. - Espereu, encara no he acabat. Jo ... jo sóc més bon jan i he pensat. Com podríem fer-ho per què tothom es lliuri de la presó? Sí, sou uns traïdors i jo, jo que us he fet d'or, sóc el cap de turc. Però jo vull que aconseguiu la immunitat ... Sí

El presentador calla i es mou d'una banda a l'altra de l'escenari per seguir parlant a continuació. - Hem d'evitar que la policia pugui entrara aquí ... Ja està tancarem l'edifici. - En aquell moment sonaren les cortines d'acer caient davant les portes i finestres. A la sala s'escoltaven crits i gent que corria a colpejar les cortines. - Sí, tot un problema, ells no poden entrar però nosaltres no podem sortir, tot i així ... el govern cercarà la manera d'entrar i emmanillar-nos ... Com ho podríem solucionar? ... Difícil ... Bé, sempre podem esperar que entrin i dir-nos adéu. - Ara – Crida l'Elianor. - Els llums s'encenen i tots quatre disparen sense descans sobre la gent de la sala, el vermell de la sang s'estén pels vestits i pel terra, els cossos queden escampats a mida que les ràfegues els hi arriben.

El presentador riu sobre l'escenari, la Nereida deixa de disparar i apunta directament al seu cap. El tret sembla no haver trobat el seu objectiu. A la sala sols s'escolten les darreres raneres dels agonitzants. - La Sakura intenta millorar el tret de la Nereida però el presentador continua rient aliè als trets. - No hi és. - Diu el Sigfrid. - Què dius? - Replica la Nereida. - És un holograma. - Tots tres es giren cap a on era l'Elianor. - On s'ha ficat? - Pregunta la Sakura. - Recarregant-se. - Diu el presentador a l'escenari. - Heu estat molt hàbils però la gent vol sang i fetge i jo els hi vull donar. En aquest moment tenim un share del 98%. - Era vostè des del principi. - Es clar. Sabeu. Em vaig atipar de la meva dona i de la religió que li havia creat i els vaig eliminar, i em vaig auto-eliminar però no vaig saber fer-ho i tenia molts serralls penjant, serralls que avui he polit. - També s'ha cansat de ser Carlo Cesburloni? - Sí, la veritat és que sí, però ara tinc més experiència i vosaltres sou els serralls.

Un grup de cortines s'aixeca. - És l'últim programa, el vostre, l'Elianor us perseguirà per tot l'edifici fins acabar amb tots vosaltres ... ah!, Sí, que no us queda munició. - El presentador aixeca les espatlles. - Mala sort. - La imatge s'esvaeix de l'escenari. Tots miren els carregadors. - Ni per fer-li pessigolles. - Digué la Nereida. - Doncs la meva pell li sortirà cara, diu la Sakura mentre acarona un cinturó explosiu. El Sigfrid i la Nereida la segueixen, entren a la sala de servei i es troben els cossos dels cambrers i cuiners crivellats a terra. - S'ho ha pres seriosament lo dels serralls. - Diu la Nereida. - Sí. - Responen els altres. - Què fem? - Diu la Sakura. - Què us sembla morir? - És la veu de l'Elianor.

Tots tres li disparen però l'únic que aconsegueixen és acabar la munició, del tors de l'Elianor surt una flama que els envolta, entre les flames la ma de la Sakura arriba al detonador del cinturó. L'explosió fa que la flama es torni contra l'Elianor. al apagar-se el foc sols queden tres cossos carbonitzats a terra i les deixalles socarrimades de l'androide, s'obre la porta d'un armari i un cos cau a terra.

A l'aeroport de Sidney un home que recorda vagament el presentador llegeix al diari sobre la massacre a la WWBB,¡. No pot amagar un somriure al llegir que havien trobat el cos de Carlo Cesburloni entre les víctimes. L'Home plega el diari al sentir la crida pel vol a Barcelona, s'aixeca, agafa la petita maleta i treu la targeta d'embarcament. S'apropa a la porta on és l'hostessa i li atansa. - Que tingui bon viatge senyor Smith. - Li diu l'hostessa mentre comprova la targeta. - Això espero, senyoreta, això espero.

Petit

(Un altre que s'apunta al carro de l'Assumpta)

Doncs sí, aquest sóc jo de petit, i com podeu veure ja llavors no tenia problema en expressar la meva opinió d'una manera fefaent.

Si pregunteu tothom us dirà que jo era un bon nen, i sí, no acostumava a fer res que malmetés la meva fama, no pas perquè hi tingués un interès especial en mantenir-la sinó perquè el vuitanta per cent del temps estava als núvols.

Tanmateix, arribada l'hora era dels que les feien grosses, una vegada vaig guanyar al pilla-pilla a tots els més atlètics i ràpids nens del carrer, tota una proesa si considereu el fet que acostumaven a enxampar-me a la primera.

Però aquell dia havia plogut i els tolls cobrien una bina part del carrer i jo volia guanyar al preu que fos. El joc es va acabar amb tots els nens rodejant un toll d'aigua i jo en una petita illa al bell mig, moll i victoriós. La mare no ho va entendre així.

Mars Royale, Capítol 9: La darrera frontera

L'homenet suava mentre dirigia una mirada de xai al grup armat. - Jo sóc qui reparteix al feina en aquesta gent. - El Sigfrid se li apropà, el mirà als ulls i mirà als de la taula. - Sí, vostè és l'encarregat, però volem els que manen, i aquests tampoc. - Mirà una taula que restava una mica més apartada, els vestits de més qualitat, el servei da taula de roba, quatre persones en una taula de sis. - Vostès, amunt i cap a la porta.

El grup és mirà, un d'ells s'aixecà. - I per què pensa que som nosaltres els que manem? - N'he menjat amb molts com vostès. Au, passant. - Aquí no es mourà ningú. - respongué l'home. El Sigfrid feu un tret al sostre i apunta a la taula. - Deu, nou, vuit, ... - Un dels altres s'aixecà esverat. - Pari, pari, ja anem. - Indicà els altres que el seguissin i tots quatre sortiren per la porta acompanyats pels concursants. En Sigfrid, abans de sortir es dirigí a l'encarregat. - Hi ha sortida d'emergència? - L'home, tremolant agità el cap. - Sí. - I senyalà una porta a l'altre extrem. - Jo de vostès sortiria d'aquí a cinc minuts, no es facin els herois, no paga la pena.

Fora ja indicaren als presoners que es traguessin els vestits, ells feren el mateix, es posaren la roba dels caps i aquests els uniformes dels concursants. - Agafeu el vostre vehicle i escampeu la boira. - Digué la Nereida. - Però ... no ens podrem defensar ... - Vosaltres teniu comissió, oi? - Sí. - Sabíeu tot el passava. - ... Sí. - Doncs ara toca pagar. - Ens mataran. - Com ens anaven a matar a nosaltres, bé també podeu avisar que no som nosaltres, o no? - La Nereida rigué.

Un soroll inesperat els esverà a tots, l'edifici s'enfonsava sense previ avís. - Què collons passa? - Cridà el Sigfrid. - Han manat tancar l'edifici. - Digué un dels caps. - Moriran molts. - Per què? - Us volien aixafar a vosaltres. - Doncs mataran un munt d'innocents. - Digué la Sakura. - On porta la sortida d'emergència? - A un soterrani sota el turó, te una sortida a mig quilòmetre d'aquí, però no tindran temps de sortir tots de la sala. - es va fer un silenci sepulcral, dos minuts després el sostre era arran de terra. - Marxem. - Va dir la Nereida. - Sí, anem, aquí ja no fem res. - Afegí el Sigfrid.

Muntaren al blindat i esperaren que els caps fessin el mateix al seu vehicle, els deixaren anar i els seguiren deixant prou distància. Van poder veure com les Elianors els bloquejaven i mataven. Després van aprofitar per passar ells. Les Elianors, havent detectat la suposada mort dels quatre concursants, romangueren parades, totes menys una que els tallà el pas. - No dispareu. - Què vols? - Digué la Nereida sense baixar del vehicle. - La sortida està a vint quilòmetres entre aquells dos turons. - Som a la Terra? - A Austràlia, als estudis de la WWBB. - Qui ha volgut matar-nos? - El presentador. - Qui ets tu. - Ningú.

L'Elianor s'apartà i ells seguiren el camí que els hi havia indicat. A prop de fer els vint quilòmetres van poder distingir una paret mig caiguda quins extrems es perdien a una i altra banda. Van para just en l'esquerda, havien caigut prop de vint metres d'ample i fins uns quinze d'alçada. - Això el conec ... - Va dir la Martha. - ... Sí, i tant! Ho va fer, va construir la Cúpula, el Paradís ... - De què parles? - Preguntà la Nereida. - Hummard va dir que crearia una cúpula on els seus seguidors hi serien a raser de l'ira de Déu. - Els seus? No ets una d'ells? - Preguntà el Sigfrid. La Martha envermellí, callà una estona i al final respongué. - Era el meu paper ...

La Nereida li clavà la mirada. - Ets de l'organització? - No! Sóc una actriu, teòricament si perdíem ens havien de salvar abans els concursants reals no ens matéssiu. - I quants es van salvar? - Cap. - I per què seguies fent el paper? - Preguntà la Sakura. - I tu m'ho preguntes? M'hauríeu mort. - Segurament. - Asseverà la Nereida. - De totes maneres, et dius Martha? - Sí, això sí. Bé, ara ja ets morta, de fet hi som tots morts, si més no de cara al públic. - Però no crec que ens deixin sortir d'aquí així com així.

Un grup d'Elianors aparegué al camí, prou lluny encara el Sigfrid mirà a l'entorn, va veure un petit coll pedregós que semblava un bon amagatall. - Anem allà. - tots quatre corregueren cap al coll i s'ajupiren darrera els rocs. - No dispareu mentre no vinguin cap a nosaltres. - Digué la Nereida. El grup d'Elianors seiguí el camí fins arribar a l'escletxa, llavors formaren una línia tallant el pas. - Merda, ens esperen. - Va dir la Sakura. - Sí, hauriem hagut de sortir abans en comptes de perdre el temps xerrant. - Va dir el Sigfrid. - Un plaer haver-vos conegut.

No s'havien adonat però la Martha corria cap a la línia d'Elianors. Aquestes, en detectar moviment començaren a disparar, la Martha seguí corrents fins caure als peus dels androides. Les Elianors deixaren de disparar. La Martha saludà amb la mà quasi sense forces. L'explosió feu caure pràcticament totes les Elianors, algunes començaren a disparar anàrquicament fent blanc en les seves companyes. Al cap d'una estona parà el tiroteig i el núvol de pols començà a disipar-se.

El grup baixà fins l'escletxa, no quedava cap Elianor sencera i el cos de la Martha s'havia volatilitzat. En silenci miraren a l'altre costat, a uns centenars de metres es veia un grup d'edificis. - Deuen ser els edificis de la productora. - Digué el Sigfrid. - Crec que hauríem d'anar a presentar-los els nostres respectes. - No encara. - La veu era d'una Elianor. Es giraren cercant l'Elianor activa però l'únic que van trobar va ser un tors sense cap que els hi parlava. - Els edificis que veieu són el complexe on viu el presentador, d'aquí a uns dies farà una festa de cloenda, llavors serà el moment de fer el que vulgueu.

La Nereida aixecà el tors cercant alguna càmera però no va trobar res. - Hi ha un edifici de manteniment a tres quilòmetres d'aquí, seguint el camí, hi ha menjar i armes de reserva, aneu allà, us esperaré. - Com sabem que no ens trairàs. - Preguntà la Sakura. - Com sempre, no ho sabeu. - Queden més Elianors? - Una, la controlo jo. - Qui ets? - Arribat el moment em presentaré. - El tors feu una lleugera fumarada i deixà de parlar. - És la primera vegada que parlo amb uns pits. - Digué el Sigfrid. - No t'escarrassis, que els homes ho feu sempre això. - Respongué la Nereida.

El grup agafà el vehicle i retornaren al camí. Després de tres quilòmetres arribaren a un edifici d'una planta que es sostenia en peu més per voluntat pròpia que pel seu manteniment. Un vell i atrotinat garatge buit va servir per amagar el vehicle. Dins l'edifici un munt de mobles vells amb la pols de tota la història reberen els tres ex-concursants. - I això qui el netejarà? - Preguntà la Sakura fent cara de fàstic. - Podem limitar-nos a una sola sala. - Digué en Sigfrid. La Nereida mirava el que es suposava que era el dormitori. - Hauríem de parlar-ho amb els habitants actuals. - Quins? - Preguntaren els altres dos. - Puces, paneroles, ratolins ... Busquem el menjar i dormim al vehicle.

Entraren a la cuina, no hi havia rastre del menjar fora d'una llauna prou oxidada com per estar segurs que l'interior no era recomanable. - Ens han aixecat la camisa. - Digué la Nereida. - O ens hem equivocat de lloc. - Digué la Sakura. - Com deia l'ànec Duffy hauríem hagut de girar cua a Alburquerque. - Qui? - Duffy ... No heu vist mai els dibuixos animats del segle XX? Bugs Bunny? Porky? - Les dues noies el miraven amb cara de poker. Sigfrid feu un gest amb la ma. - Deixeu-lo, no sabeu el que us heu perdut. Mirà al sostre, una bombeta solitària penjava del sostre. - Sembla nova, si més no més nova que no pas la resta.

Mirà cap a les parets. - Què busques? - Preguntà Sakura. - Un interruptor. Aquí. - Sigfrid va prémer l'interruptor de la paret i la bombeta s'encengué. - Si més no hi ha llum. - De sobte el terra començà a descendir fins parar davant d'una porta. Obriren la porta, havien trobat l'amagatall. Un armari amb armes, una sala amb lliteres, i un rebost ple a vessar. Tots recordaren que amb prou feines havien menjat i s'abocaren desesperats a menjar tot el que trobaven. - Que us aprofiti. - La veu sonà per tota la sala. - Qui ets? - Preguntà la Sakura. - El mateix d'abans. Mengeu el que voleu i gaudiu de l'estada. La Nereida, cercant la càmera, preguntà. - I què voldràs fer el darrer Show de Carlo Cesburloni, fins a les hores mengeu i dormiu.

Mars Royale, Capítol 8: La banca guanya

Mentre sona la música de caràtula del programa, a la pantalla central es pot veure l'exèrcit d'Elianors avançant pel desert suposadament marcià i a un costat es retalla la silueta estàtica del presentador. Desapareix la música i la imatge s'esvaeix mentre s'il·lumina el plató.

La càmera es centra en la cara somrient del presentador. - Bona nit, estimada audiència! Bona nit, bona nit. - El presentador camina pensatiu, portant-se una mà al mentó mentre la càmera el segueix. - Què es pot fer quan algú es salta les normes? - El presentador guarda silenci fins que arriba a l'altre extrem de l'escenari. - Què s'ha de fer amb els infractors? Hem de ser condescendents? ... A la fi són allà, sols, lluitant per la seva vida ... però una cosa és això i altra fer un cau on no podem veure'ls, on no podem gaudir amb el seu patiment.

Murmuris en conserva omplen l'aire mentre el presentador simula apaivagar-los amb la mà. - Sí, sí, no ens enganyem, ells van signar per mostrar-nos la seva vida i la seva mort, les seves alegries, el seu dolor, les seves misèries ... però han decidit convertir el vehicle en el que van fugir en un forat negre per a nosaltres ... I això no el permetrem!. - Aplaudiments sense públic. - Heu vist l'exèrcit, el nostre exèrcit privat d'Elianors, elles seran les que s'encarreguin i ja us dic que hi haurà una sorpresa. De totes maneres haurem d'esperar al final del programa.

El presentador s'en va a l'altra banda del plató on, en penombra li espera algú. - Bona nit. - Bona nit. - La veu de l'invitat sona distorsionada. - Vostè és un funcionari de l'estat? - Pregunta el presentador mentre seu davant el convidat que segueix sota l'ombra. - Qui hi ha darrera la llei que volen aprovar? - Mala gent, enemics del mercat lliure, comunistes a la fi. -Ja, però hi ha noms importants que han donat suport a la moció. - Degenerats, drogoaddictes, enemics de la llibertat. - Alguns parlen de drets humans ... - Sí, clar, d'alguna manera han de fer-ho perquè la gent els hi faci cas. - Gràcies, seguim parlant.

El presentador s'aixeca i la càmera l'enfoca en primer pla. - Hem vist les Elianors, però no hem vist on son els concursants. Podem veure'ls? Sí? Doncs endavant. - Al monitor apareix el vehicle parat i es veu la Sakura que surt corrents, i s'ajup mentre s'abaixa els pantalons, el pixelat li cobreix lleugerament el cul però es veu perfectament la resta. - Vaja! Sembla que tenim una urgència. - Mentre els riures enllaunats omplen l'espai el presentador fa una ganyota tapant-se el nas. - Què hi farem! Això a les Elianors no els hi passa. - Més riures.

El presentador calla un moment mentre escolta algun comentari de control. - Sí, entenc ... - La imatge s'esvaeix. - Em diuen que els hi hem preparat un parany, un bonic parany. Un edifici i un munt de vehicles en una vall al costat d'on són ara. Tan bon punt entrin a l'edifici aquest s'enfonsarà i acabarà tot. Els vehicles són altra alternativa, porten, a més de càmeres un bonic sistema de detecció que atraurà totes les Elianors, siguin actives o no, a més no es tracta de vehicles blindats. Resumint, han begut oli. - Sonen riures i aplaudiments. - Ens veiem després d'uns anuncis.

El regidor dóna la veu, ja no són a l'aire. - Merda! - Crida esverat el presentador. - Quan collons han vist el menjador dels treballadors? - Fa una hora. - Hi són a dins? - Sí – plegueu el menjador! - Senyor, hi són els treballadors a dins. - He dit que els aixafeu! A tots! - Els papers de guió surten volant uns metres més enllà. - Comunistes! Com se t'acudeix dir comunistes a tu? - El convidat, en realitat un dels col·laboradors habituals, s'excusa. - M'havies dit que desbarrés com un fatxa, què vols? - Com un fatxenda! Havies de tractar-los de curts, de babaus! Ara tenim una part de la població en contra! Tothom pot renegar del govern i dels polítics, però posicionar-se! ... Inútil!

El presentador s'apropa al regidor. - Com anem de temps? - Dos minuts. - Perfecte. - A veure! Vull que no es vegi un sol treballador quan baixi el sostre! - és una mica difícil això. - Diu un dels tècnics. - Què dius? - És que ja han sortit de l'edifici. - Merda! Per què no els heu aixafat? - No ha donat temps, quan l'ha dit ja sortien. - Menys indemnitzacions per a les famílies dels treballadors. - Em temo que s'hauran de pagar. - Què? - Quan ha donat l'ordre l'hem executat, però ja havien sortit, ells i quatre empleats, hores d'ara s'estan canviant la roba.

El presentador calla un moment. - Quina repercussió tindrà això? - Les Elianors aniran darrera els vestits. - Re-programeu-les. - No podem des d'aquí. - Collons! Què he fet jo per què tot se'm giri en contra! - Idees! Vull idees! Ja!. - El silenci es fa amo i senyor del plató. El presentador mira un a un tots els presents, ningú para boca. Tots abaixen la mirada. - He d'entendre que estem perduts? Què aquells cabrons se'n sortiran? Què el mon sabrà que hem mort no concursants? - No te perquè. - Diu una veu al darrera el presentador. - Explica't. - Respon el presentador donant-se la volta.

Qui ha respòs, una hostessa, raona. - Si agafen un dels vehicles sols cal seguir-ho, les Elianors s'encarregaran, els treballadors aniran en el blindat, si ho tanquen tot sols hauran d'esperar que acabi la batussa. - I si s'en van en el blindat? - Podem recarregar les imatges dels treballadors amb les dels concursants. - El presentador somriu i mira al seu entorn. Amb el dit apunta la noia. - Això ... això, senyors, és una solució. - Es torna cap a la noia i li diu. - Quan acabi el programa passa per personal, et donaran una gratificació. - alhora li lliura una targeta amb una nota.

El presentador, després de mirar-se el rellotge dóna una palmada. - Au! Vull veure com els rosteixen. - Senyor ... - Crida un dels guionistes. - Sí? - Hauria de quedar un. - El presentador somriu malèvol. - M'han fallat, ningú no guanyarà el concurs. Els vull tots morts. Anem per feina! - Tothom torna al seu lloc, el regidor marca l'entrada a l'aire.

El presentador, assegut a la seva butaca, quasi estès, amb les cames creuades i el papers a la mà, somriu a càmera. - Què hauran fet els nostres amics? Hauran entrat a la casa? Hauran agafat un dels vehicles? O s'hauran anat en un dels vehicles-trampa? - El presentador fa una pausa, manté la posició en silenci, sense cap moviment. De sobte s'incorpora. - Això ho sabrem d'aquí a una estona, en rigorós directe ... bé amb el petit desfase de les comunicacions amb Mart, un segons. - Per l'auricular l'informen que les Elianors han cercat el vehicle amb els treballadors i han començat a disparar.

El presentador no mostra cap emoció. S'apropa al convidat en l'ombra i seu al seu costat. - Em deia que hi havia grups de pressió amb interessos obscurs. - Sí, grups que volen minvar la llibertat individual, que desitgen crear un govern mundial dictatorial, on la gent no pugui fer el seu lliure albir. - Ja, però és que parlem d'una llei que, a la Terra ja s'aplica, des de sempre. - Però va sent hora de canviar-ho; no hauria de ser una modificació sobre les lleis de nous hàbitats, com ara Mart, sinó la derogació d'una llei obsoleta aquí, a la Terra. - Queda clar el que pensa. L'aprovaran? - Esperem que no, pel bé de l'humanitat. - Gràcies. - A vostè.

El presentador s'aixeca i mira a càmera. - Ja ho veuen si canvien la llei, aquest programa serà il·legal. Hauríem de cessar en l'activitat i, probablement respondre davant un tribunal per fets que, avui per avui, són perfectament lícits. Recordo ... recordo quan vam començar, el casting va ser llarg, prop de mig milió de persones volien entrar al programa, i era clar que dels que entressin sols sobreviuria un. Molt pocs, prop d'uns dos-cents no van passar la primera advertència. - El presentador es porta la mà a l'orella. - Em diuen que ja podem veure el que passa a Mart. Endavant imatges.

El presentador es gira cap al monitor, s'abaixen els llums el plató i s'encén la pantalla. Un vehicle de transport es para en mig del desert marcià, surten els quatre concursant agitant els braços, criden alguna cosa inintel·ligible. Les Elianors que els rodegen comencen a disparar, són poc més de vint segons, els concursants miren de fugir però cauen sota la pluja de bales. Quan les Elianors deixen de disparar la càmera enfoca els quatre cossos ensangonats, estesos a terra, inertes. - Au revoir! Good bye! Arrivaderci! Adéu! - Diu el presentador girant-se mentre s'encenen els llums. - Han perdut, però nosaltres encara ens veurem a la gala de cloenda. Els espero! Sóc Carlo Cesburloni i això ha estat Mars Royale!

Mars Royale, Capítol 7: Xafarranxo de combat

El Sigfrid agafà el cos del Romeu per sota les espatlles i l'estirà fora del vehicle, la Sakura intentà ajudar-lo agafant els peus, però la ferida li ho impedí. - L'haurem d'enterrar, no? Preguntà ella. - Fins ara no hem enterrat ningú, El recolliran les Elianors ... o quedarà aquí enmig. - Digué la Nereida. - Hauríem de seguir, ja és de nit i tinc la sensació que no es conformaran amb el Romeu.

Deixaren el cos del Romeu estès i tornaren al vehicle, en Sigfrid s'assegué al volant i engegà el motor, aixecà els protectors de les rodes i inicià el camí. La Nereida puja a la torrera. - Penses que ens atacaran ara. - Preguntà la Sakura. - No, però no ens trobaran de nou dormint, cosa que hauries de fer tu ara per substituir el Sigfrid. - I a tu qui et substituirà. - La Martha. Oi Martha? O esperes que el teu Hummard et faci la feina? - No blasfemis! - Replicà la Martha. - No blasfemo, per blasfemar s'ha de creure, i en Hummard era un tarat, no un déu. - respecta les meves creences! - Respectes tu als adoradors de la Gran Carbassa? No, es clar! Com pot ser seriós creure en un vegetal quan pots creure en un caníbal!

La Martha, vermella d'ira, callà i s'encaixonà entre dos seients. La Sakura, en veu baixa, li digué a la Nereida. - No siguis tan dura, no és culpa d'ella. - Ella és lliure d'elegir, ella és responsable de la seva elecció, a més no parlem d'un personatge de fa quatre mil anys, parlem d'algú que fa cinc anys va matar la seva dona davant les càmeres, d'algú que, després de donar esperances a un exèrcit de crèduls va voler cruspir-se un cos humà. I resulta que els crèduls van seguir sent-ho i les hi hem de respectar les seves creences ... O sigui, si tu creus que els seients tenen vida i tothom veu clarament que són objectes inanimats t'hem de respectar la teva creença ...

La Sakura replicà mentre s'acomodava per dormir. - Jo el vaig conèixer, el que explicava era maco, el que va fer després no, però saps? La meva mare era un ésser trist fins que ell va arribar, durant els tres anys que el va seguir va ser feliç. Després va morir ... va morir creient en ell ... sí, ell era un malparit, però la gent que el seguia ... la majoria necessitaven quelcom per ser feliços ... encara que fos una mentida. Bona nit.

El vehicle es movia en una nit plena d'estels sota la mirada atenta d'una Elianor palplantada en un coll, el cap de l'Elianor es seguí el vehicle fins que surt del seu abast visual, sols llavors inicià la marxa cap a la plataforma que la traslladaria, junt a les seves germanes, al punt de combat.

Passades les hores en la monotonia del camí la Nereida baixà de la torreta. - Para aquí, despertarem les belles dorments perquè ens substitueixin. - El Sigfrid va detenir el vehicle i esperà a que la Nereida despertés les altres dues dones. - Au maques! És l'hora! - La Martha girà el cap a l'altre costat i seguí dormint. - La Sakura Saltà literalment posant-se dempeus, encar mig dormida va dir. - He ... he de sortir ... - A? - Quasi xiuxiuejant va respondre. - A fer un pipí.

La Nereida assentí. - Sí, tots haurem de sortir, però d'un en un. - La nereida puja a la torreta per vigilar mentre la Sakura sortí. Des del visor no s'apreciava res anormal a la nit falsament marciana, el monitor del radar seguia amb el seu monòton bip. La Sakura entrà i sortí la Martha, llavors va ser quan als monitors van començar a aparèixer punts de llum rodejant el vehicle i el bip del radar va abandonar la seva monotonia per semblar haver-se tornat boig. - Martha! A dins! - Va cridar la Nereida.

No va donar temps, el so dels projectils impactant en el blindatge impedia fins i tot escoltar el que es deia. Sigfrid va abaixar els protectors de les rodes pregant perquè la Martha no fos sota un d'ells. La Sakura va tancar la porta tan ràpid com va sentir el primer tret però tot i així la planxa oposada del vehicle va rebre més de deu impactes. La Nereida disparava contra l'eixam d'Elianors sense saber si n'havia fet blanc en alguna.

De sobte es va fer el silenci. Els trets havien parat sense una raó aparent. Uns cops a la porta i els crits de la Martha van tranquil·litzar tothom durant una estona. La Martha va entrar amb la roba descomposta però sana i estàlvia. - M'ho hauria fet a sobre! - Va dir encara espantada. - Estàs bé. - Preguntà la Nereida. - Sí. - Doncs tanqueu la porta que seguirem disparant. - tancada.

Sense cap mirament Nereida cercà una per una totes les Elianors que tenia al seu camp de visió i una per una les va crivellar fins veure com queien. Quan va netejar una zona prou ampla va cridar. - Treu-nos d'aquí, Sigfrid! - el vehicle va arrencar mentre s'aixecaven els protectors de les rodes, aixecant una polseguera al seu pas. Les Elianors caminaren cap al vehicle tractant de recuperar la distància. Pel front la Nereida veié un front d'Elianors, a l'esquerra es dibuixava un coll massa alt per poder fugir. - A dreta! - Va dir mentre disparava sobre la línia d'Elianors que encara no responien l'atac.

Al cap d'una estona, havet perdut de vista les Elianors la Nereida baixà de la torreta. - No paris encara, de seguida les tindrem a sobre. - Miraré de recuperar el nostre camí. - respongué el Sigfrid. - La Sakura pujà a la torreta, comprovà el nivell de munició i feu una ullada a l'exterior. A l'horitzó una petita claror indicava l'inici del dia. - Què és millor per disparar, la nit o el dia? - Preguntà. - El dia, si més no si dispares contra robots. - Respongué Sigfrid. - Doncs així m'ha tocat el torn bo. - El Sigfrid parà momentàniament el vehicle perquè la Martha el substituís. - Us diria que ens aviseu quan comenci la festa, però crec que no farà falta. - Digué abans d'estirar-se per intentar dormir.

La Martha seguí el camí prefixat tot i que no sabien a quina distància s'havia produït el que fos que feu l'onada. Alguna cosa es dibuixava a l'horitzó nocturn, quelcom massa regular com per ser res natural. La Sakura alternava mirades al radar amb altres cap a l'exterior, les ombres dels rocs sovint la confonien i creia veure les siluetes de una o vàries Elianors assetjant-los, l'ensurt s'esvaïa en veure al poc com la silueta canviava de forma convertint-se en un munt de pedres.

Van passar les hores i el dia es feu complert, amb la claror la Nereida i el Sigfrid s'aixecaren. - Hauríem de parar. - Va dir el Sigfrid. - Què tens pipí? - Va dir la Nereida amb sorna. - M'hi podria aguantar una mica més, però em preocupa més l'estat del vehicle, a més el dipòsit deu ser quasi buit. - Tens raó. - Sortiu tots, jo ja em quedo vigilant. - Digué la Sakura. - Després et substitueixo. - Respongué la Nereida.

Fora, mentre el Sigfrid revisava el vehicle i la Martha s'agenollava per fer les seves oracions, la Nereida pujà a un coll proper, a l'altra banda va poder divisar una columna de vehicles que s'apropava a tota velocitat. - Merda! - Va dir en un primer moment pensant que eren transports d'Elianors, llavors va veure que paraven i baixaven un munt de gent dels vehicles, algú manipulava alguna cosa i sortia una mena d'edifici de sota la sorra.

Baixa a la carrera i quan arribà al costat del Sigfrid digué xiuxiuejant. - Hi ha un centre de treballadors en aquesta banda, estan entrant ara, tenen vehicles i, suposo, avituallament. - Què penses? - Entrem i ens fem amb tot el que faci falta, fins i tot podem mirar de canviar de vehicle. - I els treballadors? - Són part del show. - Collons! No! - Tu mateix, creus que no oposaran resistència? - El Sigfrid rondinà – Sempre hi haurà un babau que ho farà ... però podem mirar de no ... si més no el mínim dany possible. - N'ets un sentimental. D'acord, els que no posin resistència seguiran vius.

Tots entraren al vehicle i iniciaren la marxa rodejant el turó, van parar enmig dels vehicles de transport, carregaren les armes i sortiren del vehicle. Ningú no vigilava a l'exterior, la porta de l'edifici, més petit que no pas li havia semblat a la Nereida, era perfectament accessible, un batibull de converses informals i riures ressonava al pis de baix. Baixaren a la carrera, la Sakura disparà una ràfega a l'aire. - Tothom quiet! - Cridà el Sigfrid. - Qui és el cap? - Un homenet panxut i amb cara de bon jan, s'aixecà tremolós. - Sóc l'encarregat.

Mars Royale, Capítol 6: Quan els somnis es fan malsons

L'hostessa pica a la porta. - Endavant. - Respira profundament i la obre. Dins el presentador lleu al sofà desmanegat, nu de cintura cap avall. - Senyor, l'advocat Riera és al seu despatx i l'espera. - Què collons voldrà ara aquest home! Passam els pantalons. - L'hostessa mira pel terra fins identificar un manyoc de roba de vermella, l'agafa i li apropa mentre hi cauen uns calçotets tipus slip. - Això també, nena. - Ella se'ls mira amb fàstic, corre la brama que pot passar més d'una setmana amb els mateixos, els agafa amb la punta dels dits i els deixa caure a sobre el sofà, dissimuladament es frega els dits contra la faldilla.

El presentador se la menja amb la mirada. - Podies haver vingut abans, tu també, Saps? Bé, anirem a veure que vol aquella paparra. - El presentador s'aixeca després de posar-se la roba i les sandàlies, li grapeja un pit a l'hostessa i surt del despatx, la noia respira alleugerida, sap que allò és el menys dolent que li podia passar, espera que el presentador desaparegui per sortir de la sala, avui ha estat de sort.

El presentador arriba al despatx, l'advocat remena papers i no se n'adona, o fa veure, que el presentador ha entrat fins que aquest s'asseu a la seva cadira. - Ah! Ja hi ets. Pensava que et tiraries la noia que portava el missatge. - Per avui ja estic servit. Què vols? - les meves fonts m'han confirmat que el projecte de llei està enllestit, en quatre dies estarem a l'altre costat de la línia. - Ho sé, ho sé, per això vam canviar les normes, sols queden cinc, aquesta nit quedaran quatre, tres dies més i tindrem un campió. - Tres dies ... tres dies ... - Remuga l'advocat remenant papers. - Sí, val. Altra cosa, la concursant aquesta ...

El presentador es mira l'advocat arquejant la cella. - Quina? - La que diu que no son a Mart. - Què passa amb ella? - No, amb ella no, amb nosaltres ... Són a Mart oi? - I si no hi fossin. - L'advocat canvia l'expressió, amb prou feines articula un principi de frase. - No ... No fotis! - El presentador riu. - Com t'has acollonit! - No és broma, que podem anar tots a presó, els concursants, tu, jo ... fins l'equip de neteja. - El presentador s'aixeca rient mentre l'indica la sortida – No has de patir per aquest detalls, confia amb mi. - No, si ja hi confio, però és que les veig a venir. - Au va! Ens veiem, que tinguis un bon dia. - Diu el presentador tancant-li la porta gairebé als nassos i sense escoltar la salutació de l'advocat. - Pobre imbècil.

El presentador s'asseu a la seva cadira, prem un botó i es desplega una pantalla de televisió de seixanta quatre polsades. - He de dir que em posin una de més gran. - Prem un altre botó i apareix una imatge del vehicle dels concursants. - Però què collons és això! - Crid esverat mentre marca un número al telèfon. - Senyor? - Respon una veu a l'altra banda. - Per què estem veient un cotxe parat? - Fa hores que no es mouen, senyor. - Bé, i per això ensenyem que no es mouen ... Vosaltres sabeu què és el share? - Sí, senyor. - Doncs estic veient el d'ara i el d'ahir a aquesta hora. - Ja, senyor. - Una merda ja! Estem perdent audiència! Vull imatges de l'interior ja. - No podem, han anul·lat càmeres i micròfons. - Merda!

El presentador surt esperitat del despatx, travessa els passadissos sense mirar enlloc, sense saludar, remugant, envermellit fins arribar a la sala dels guionistes, dóna una puntada de peu a la porta. - Què vol dir que han anul·lat les càmeres? - Un dels guionistes s'aixeca. - I els micròfons, s'han aïllat, senyor. La Nereida ... - Aquesta puta! Vull un atac ja! Vull veure aquest colló de cotxe fet un gruyère! - És blindat, caldria un míssil de l'exèrcit. - I on el podem aconseguir, aquest míssil? - A l'exèrcit ... però no crec que ens ho donin. - El presentador es mira el guionista fixament. - Així què ets un graciós.

Sense dir res més s'apropa al guionista i li clava un cop de puny a l'estomac, el guionista es plega de dolor i el presentador li agafa pel cap i el llença contra la paret. El guionista cau rodó mentre sagna. - Algú més vol fer broma? - Vull que aquesta nit hi hagi un castell de focs, envieu totes les Elianors disponibles, totes. - Senyor. - Diu un altre guionista al que li tremolen les mans. - És possible que algú mori abans de l'atac ... - Qui? - Romeu. - Per a mi és el mort d'ahir. Vull un altre aquesta nit.

Sense dir res més el presentador abandona la sala i se'n va a la seva cambra, en arribar es troba algú assegut al seu sofà. - Qui t'ha deixat entrar? - Així saludes els amics? La teva mare no et va ensenyar a dir hola? No, clar, la teva mare et va ensenyar a dir cinc-cents el complert. - Sempre tan graciós, hauries d'haver vist que li he fet a un paiaso a la sala de guionistes. - Vinga Ronald, que tu i jo vam fer moltes coses junts. - Ronald Hummard és mort, jo sóc en Carlo Cesburloni. - Sí, es clar, jo vaig metrallar a Ronald Hummard desprès de fotre-li una queixalada al cor de la seva dona.

L'home s'aixeca i s'encar amb el presentador. - Però tu i jo sabem quina és la veritat, i no et convé que ho sàpiga ningú més. - Un dia d'aquests tindràs un accident. - Això tampoc no et convé, ja saps, algú ho va gravar tot i ara hi han un munt de còpies amagades ... imagina-t'ho ... o millor no, jo segueixo viu i tu segueixes lliure. - Què vols? Ja reps una pasta cada mes, no et donaré un sol eurodolar més. - No cal, però haurem de pensar com surts d'aquesta, saps, amb la pasta que em dónes no em cal treballar i això em permet assabentar-me de coses.

L'home obre el moble bar i es serveix un got del millor bourbon mentre el presentador el mira palplantat. - T'estan traint, el govern prepara la llei amb efectes retroactius. - Això és il·legal. - Potser però està pactant amb els teus amics a canvi d'immunitat. Hi ha molta gent que et vol a la cambra de deshidratació ... ja saps, et tanquen, comença a pujar la calor, sues, puja més, sues més, puja, sues, puja, sues, et crema tot, sents un ofec insuportable, les parets cremen, el terra crema ... Sí, ja sé, si no ets tu el que és a dins te la treus i te'n fas una. - Diu l'home mentre puja i baixa el puny rítmicament. - Però seràs tu qui es converteixi en carn bullida.

El presentador seu al sofà. - Dos preguntes. Qui? Noms. I Què vols? - L'home riu. - No, jo no vull res, sols vull protegir la meva inversió. ... respecte als noms ... Tots, el president de la cadena, els seus socis, el seu staff ... i el teu, el teu advocat, fins i tot la teva dona, l'actual, l'altra ja sabem que no pot parar boca. - L'home es beu el got de bourbon d'un glop. - Una cosa sí em podries donar, estic tip de cardar amb meuques, em dones una de les teves hostesses? - es clar, quan surtis et busques una i li dones aquesta targeta. - El presentador escriu alguna cosa en una de les seves targetes i li lliura, l'home l'agafa i la llegeix. - Gràcies, pel bourbon i per la noia. - Si has de tornar truca'm primer, a la targeta hi ha el meu mòbil. - Sí, i que em relacionin amb tu, segur que te l'han punxat tant que ja no troben vena.

Dit això l'home surt de la cambra fent una salutació desganada i un somriure. - Cuida't. - Tu també. - Li respon el presentador sense acabar de creure-s'ho. El presentador agafa el telefon i marca un número. - Departament d'atenció personal, bon dia. - Sóc jo, després del programa vull un dels nois aquests que teniu disposat a fer-me feliç. - D'acord senyor. - El presentador penja el telefon, obre l'armari on te els llampants vestits del programa, després de mirar agafa una jaqueta de quadres vermells, blaus i grocs i un pantaló verd.

Ja s'ha canviat la vestimenta quan entra el regidor. - Senyor l'atac és a punt de començar. - Magnífic, doneu l'ordre i preparem-ho tot per entrar en antena tan bon punt acabi. - El problema és que les constants vitals de Romeu indiquen que ja és pràcticament mort, i les Elianors pararan l'atac. - Doncs quan parin se'ls hi envia ordre d'atacar. - Això implica mitja hora d'inactivitat. - Mitja hora! ... Quantes hi intervenen? - Vint. - Que s'afegeixen altres tantes. - Trigaran en arribar. - Ho sé i podran substituir les baixes.

El regidor surt de la cambra, el presentador omple un got Bourbon. - Avui caurà aquella puta. Avui em lliuraré d'ella per sempre mai. - Pensa el presentador. - I als meus estimats traïdors els invitarem a una bonica festa de comiat. - El presentador aixeca el telèfon. - Departament d'atenció personal, bon dia. - Feu una invitació general, d'aqui a tres nits, a casa meva. Que no falti de res. - D'acord senyor. - El presentador penja el telèfon. - Us agradarà el castell de focs final, cabrons.

T'enyoro (relats conjunts)

Relats conjunts: NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659

Estimada llunyana:

Fa molt de temps que et veig darrera la finestra, molt de temps que el meu cap intenta, sense sort, esbrinar els teus pensaments, que els meus ulls cerquen la teva mirada fugissera, que els meus llavis desitgen trobar els teus en un càlid petó.

No puc evitar parar-me davant els vidres cada vegada que hi passo esperant, desitjant veure ni que sols sigui la teva silueta movent-se com una ombra més enllà dels teus vidres.

Fa temps, però, que sols endevino la teva presència, si és que encara casa teva és casa teva, si és que encara l’omples amb la teva calor.

T’enyoro, enyoro el teu perfil retallat en la penombra, enyoro el teu pas davant la finestrada, enyoro els teus ulls llunyans.

Sé que ets un somni, inabastable, eteri, fictici. Sé que potser ni tan sols m’has vist, ni has sentit la meva mirada cercant-te neguitosa a l’altra banda del cristall.

Però ets el meu somni, la meva quimera, la meva ficció irresoluble.

Mai no intentaré arribar a tu, però desitjava que sabessis de mi, per això t’he escrit aquestes quatre paraules mal filades, aquest batibull de sentiments sense solta ni volta.

Atentament.