Veles i rems

 Relats conjunts: LAS TRES VELAS, Joaquin Sorolla 1903

S’aixecà de matinada, quan encara el Sol no il·luminava el mar. Era el seu primer dia de feina, aniria amb el pare, amb ell aprendria l’ofici, faria pujar les veles, portaria el timó, aprendria a cercar i distingir els bancs d’arengades, de sardines, de seitons ...

Aprendria a pescar el pop, les sípies i els calamars. Entendria el llenguatge del mar quan avisa tempesta, aprendria a lluitar contra les onades embravides, i a gaudir dels dies clars i calms.

Arribà al port, on la barca esperava, no el sorprengué la pudor de peix, a la fi el pare en feia sempre, sobretot en tornar de la feina, fins i tot després d’haver-se rentat es podia sentir com un rerefons aquella olor a peix.

Pujà amb el pare i el Ramon, aquest agafà un rem i el cridà. – Au! Nen agafa’t l’altre que hem de treure la Mariona de port. – Sí, home! – replicà el pare. – Fes que el nen tiri dels rems sense ensenyar-li abans. – Bé que haurà d’aprendre! – Però en aigües obertes, no aquí que ens estavellarà. – També en tens raó, au nen, seu, que sortim i no cal que caiguis a l’aigua, no fos cas que t’ofeguessis. – No em dic nen, em dic Manel i sé nedar. – Respongué ufanós.

El Ramon, tot rient l’actitud del Manel, agafà els rems i tragué la barca del moll, una llarga estona després sortien per la bocana a mar obert, el Sol encara no havia nascut i els llums de les barques del davant eren l’única referència en la negra nit.

El pare, que fins al moment havia estat preparant el utillatge, substituí al Ramon. – Vols ajudar al pare? – Digué. – El Manel s’aixecà amb ganes i segué al costat del pare abraonant-se sobre el rem de babord. – Ara ballarem la samba. – Digué rient el Ramon. El Manel aixecà el rem a l’hora que el tirà endavant, el deixà caure sobre l’aigua i l’empenyé amb totes les forces.

La barca girà lleugerament mentre el Manel es sobtava. El pare rigué. – No, fill, no és així, mira’m i fes el que jo. – El pare aixecà el rem empenyent-lo avall endavant, el Manel l’imità, el pare deixà caure el rem a l’aigua i tirà enrere, el Manel feu el mateix i la barca avançà mar endins. Una hora després el Manel amb el pare movien la barca amb ritme, li feia mal tot el cos però a l’hora es sentia feliç, immensament feliç.

Arribaren on altres dues barques ja es preparaven per la feina, d’una d’elles, a crits, saludaren. – Bon dia i bona mar! Què teniu aquí, un grumet o un polissó? – El meu fill que aprendrà l’ofici! – Respongué el pare. – Ja és bo, ja que sàpiguen guanyar-se la vida! No pas com alguns que no fan més que tocar-se els collons tot el dia.

El pare li feu un senyal i ell s’aixecà per mirar el que li explicava. – Veus aquesta roda, si donem a la maneta la xarxa anirà caient a l’aigua, el Ramon i jo remarem i tu la vas estirant, no la deixis anar tota no fos que la perdem. – El pare el deixà allà i agafà el rem, ell agafà la maneta amb les dues mans tot tirant d’ella, la roda va girar lentament oferint la màxima resistència i deixant la xarxa sobre l’aigua. – Amb força marrec! – Li cridaren des d’una altra barca. – Quanta més hi desis anar més peixos cauran! – Tragué forces d’on no havia tingut mai i feu rodar la xarxa, la veia enfonsar-se a l’aigua a mida que la llençava, i es sentia cofoi de la seva feina.

Quan acabà de llençar-la cridà el pare. – Ja està, pare, què faig? – Ara toca recollir-la. Gira al revés la maneta. – Va comprovar que li costava més, molt més recollir que no pas llençar, deixant-se la vida mogué la roda i feu que la xarxa entrés de nou a la barca amarada d’aigua i peixos que es movien neguitosos tractant de lliurar-se’n.

Li tocà la feina de treure els peixos de la xarxa, un a un, sentint els cossos bellugadissos i relliscosos, llençant-los un a un a la bodega, tornar a tirar la xarxa, tornar a collir, tornar a treure peixos, escoltar el pare i el Ramon. – Això és un seitó, aquests llença’ls a l’aigua, ningú no els vol. Mira això! Una gamba, aquesta segur que anava a ser el menjar d’un d’aquests, llença-la, per una sola no en paguen res.

El Sol estava a dalt de tot i la bodega era plena, el Ramon desplegà la vela. – Per la tornada que ens porti el vent, que ja hem fet molta feina. – No s’havia adonat però tenia la pell bullint pel Sol, la sal i el vent. Al poc ja hi eren a la bocana del port i una estona després tocaven el moll i lligaven la barca.

El Ramon portà les capses i tots tres començaren a omplir-les. – Els seitons en aquesta i la resta en aquesta altra. – Li digué el pare. Buida la bodega i les caixes camí de la llotja el pare li preguntà. – Vols anar a casa o vens a la llotja a mirar la subhasta? – Si cal ajut. – No pas, i et veig cansat, aquella caixa és per casa, porta-li a la mare, avui menjarem una bona sopa. – Si, pare. - Esgotat, amb la pell cremada i un somriure d’orella a orella, creuant el poble camí de casa.

Mineria, preludi

Dia -2:

Tres mesos, tres llargs i tediosos mesos bloquejats en aquesta estació a l'espera que ens concedissin la llicència per a l'explotació minera de l'asteroide 3145-R5. Tres mesos amb la maquinària apilonada en un dels magatzems i els proveïdors trucant-nos cada dia. Sort que ja saben de que va la història i esperen a que la maquinària burocràtica es posi en marxa.

De fet el sistema és molt ràpid quan et deneguen els permisos, el problema apareix en aprovar-ho, primer la llicència provisional, llavors es passa al comitè d'incompatibilitats, aquest comitè sols emet un informe en contra si algú ha estat prèviament en un càrrec polític, herència del segle XXI pel que sembla. Amb l'informe de compatibilitat s'entra a una llista d'espera fins que s'allibera un asteroide.

Mentre vaig cap al moll per supervisar la càrrega de la maquinària li faig una ullada al dossier, s'ha extret ferro, or, coure ... i ara ens toca a nosaltres, segons el dossier hi ha una traces importants de protoactini, un material radioactiu menyspreat en el passat i que ara era un dels més demanats al ser el combustible de les naus extra-solars.

Al moll ja hi eren els meus companys, Jean, John, Giovanni i jo Joan. Sí, semblava un acudit, quatre persones de diferents països i el mateix nom, però més divertit era saber que John era japonès, Giovanni mexicà, Jean sud-africà i jo europeu, alsacià per ser més exactes. I com és que hi havia aquest garbuix de noms? Molt senzill, les modes, a Mèxic estaven de moda els noms italians, al Japó els noms anglesos, a Sud-Africa els noms francesos i a Alsàcia els noms d'un petit país del mediterrani anomenat Catalunya.

Tots quatre ens havíem conegut a la Universitat, de fet compartíem tres assignatures i les poques ganes d'estudiar-les, a la fi eren d'aquelles assignatures que no acabes de tenir clar que fan al currículum però què hi són, el fet és que un dia John ens va comentar la possibilitat d'aconseguir una llicència d'explotació minera al cinturó d'asteroides, tots ens vam entusiasmar i vam agafar el primer transbordador a la MSS, l'Estació Espacial de Mart.

Afortunadament ahir va arribar la llicència, i ens hem posat de valent a enllestir el viatge, d'aquí a tres dies sortirà la nostra llançadora i podrem començar a extreure protoactini, si tot va bé en uns deu anys terrestres haurem acumulat un benefici de tres bilions d'Ums (unitats monetàries solars) i ens podrem retirar i viure sense pegar un pal a l'aigua.

L'asteroide 3145-R5 és, segons l'informe que ens han lliurat, una roca d'uns dos-cents quilòmetres de diàmetre de forma irregular, sense atmosfera, sense aigua, sense res que pugui permetre la vida, si més no tal com la coneixem.

El nostre equip es composa d'una plataforma d'extracció que s'ancorarà a la superfície, una llançadora amb la que portarem els materials i l'avituallament, un dipòsit per al protoactini i un habitatge, que s'ancoraran a la plataforma. La recollida del protoactini la realitza una transport especial i cada visita suposarà un increment en el nostre compte corrent.

Dia 0:

Tot és a dins la llançadora, hem repassat tot el material i hem acabat de perfilar les responsabilitats, la meva funció principal serà la seguretat de la instal·lació, una fuita del dipòsit cap a les zones de trànsit o habitables seria catastròfic, també m'he d'encarregar de les operacions d'acoblament i desacoblament del transport i la llançadora.

Giovanni S'encarregarà de la llançadora, i per tant de l'avituallament, sembla una feina lleugera, però implica anar i tornar constantment de casa a la MSS, depenem d'ell per menjar i beure. John és el nostre tècnic d'extracció, es passarà els dies mirant els resultats de les anàlisis de la prospecció, primer per trobar una veta, després per controlar quan s'acaba.

Jean és el nostre xef i administrador, tota la burocràcia passarà per les seves mans i el menjar també, afortunadament hem pogut comprovar les seves virtuts en ambdós camps, mai no hauria pensat que es pogués fer un plat deliciós a partir de menjar dessecat i conserves.

Aquesta nit dormirem a la llançadora, demà sortirem a primera hora cap a 3145-R5, demà comença la nostra aventura.

El drac (relats conjunts)

 Relats conjunts: Drac del Parc Güell, Antoni Gaudí, 1922

Quan em vaig fer càrrec d'aquell magatzem em van deixar clar que, fora de les feines rutinàries de recompte anyal, ningú no vindria a buscar res enllà, tot allò havia estat retirat i emmagatzemat amb la idea de fer-ho oblidar.

Les caixes estaven marcades amb codis de barres que sols eren útils si es disposava del corresponent lector i la base de dades que guardava la informació del seu contingut.

Cada matí repassava l'immens dipòsit assegut en aquella màquina que feia el mateix recorregut cada dia, carrer a carrer, de nord a sud, d'est a oest, entre tots els tons del marró, llegint tots i cadascun dels codis, amb l'impertinent bip a cada lectura. Tot s'acabava amb el bip final, un só llarg i continuu indicant que l'inventari era correcte.

Sempre em preguntava què hi havia en aquelles caixes, què volien amagar dels ulls de la gent, però no em vaig plantejar mai d'obrir-ne una, a la fi no m'importava, o això creia.

Aquell dia va ser diferent, l'alarma trenca el tedi del que havia de ser un dia més. Esverat pels nervis desenfundà la pistola i sortí de la garita amb la por al cos, la pistola bandejava a la meva mà tremolosa mentre anava on m'indicava la pantalla del terminal.

Una ombra manegava una de les caixes, semblava intentar obrir-la amb una pota de cabra, les meves ordres eren clares: identificar, apuntar, disparar; i així ho vaig fer.

El cos caigué a terra, m'apropà, encara bellugava, li vaig treure el passamuntanyes. - Què buscaves, babau? - El drac. - Quin drac? - l'home va treure's una fotografia de la butxaca, una mena de llangardaix de pedra. - I això està aquí? - Sí. - I per què el busques? - Recuperar l'art. - Digué abans de fer el darrer alè.

Em guardà la fotografia, revisà la caixa, encara no era oberta, i cercà per on havia entrat mentre esperava l'arribada dels cossos de seguretat. Quan arribaren els hi explicà tot, excepte l'existència de la fotografia. - Aquest terroristes són uns eixelebrats. - Digué el caporal. - Estan entestats en tornar als temps del caos, quan les entitats oficials dedicaven recursos a les bajanades dels anomenats artistes.

No va ser fins al dia següent, quan ja no quedava ningú i el silenci tornava a cobrir el dipòsit que vaig tornar a la caixa on remenava el babau. Obrí la caixa i per sorpresa meva allà hi era, una figura de prop de dos metres de llargada, amb bocins de rajoles de colors, o quelcom semblant, simulant la pell d'un drac.

Vaig obrir la caixa del costat, i hi vaig trobar un altre més, en una altra caixa vag torbar una mena de cercles estriats que semblaven formar part d'alguna mena de columna. Al cap del dia havia identificat diferents tipus de continguts, escultures, quadres, columnes ...

Mai no havia pensat en la bondat de la meva feina, del que custodiava, de l'objectiu de mantenir-ho tot tancat, lluny dels ulls de la gent. Què importava si la gent veia allò? Què significava aquell animal de pedra?

Vaig assegurar-me que totes les caixes fossin tancades a fi que ningú no s'assabentés de la meva malifeta. Vaig passar la fotografia per la destructora de documents i vaig emmagatzemar en la part més fosca de la meva memòria el que havia vist. Si algú havia decidit que allò era dolent per a la moral havia de tenir bones raons.

365 Contes: Més enllà del turó fosc

365 contes, de 365 paraules màxim,

com 365 dies té un any

Continua aquest repte, que des del 01.06.2009, ens ofereix un conte diari al blog http://365contes.blogspot.com/ on cada dia podem trobar nous relats.

(Això d'abans m'ho he copiat de Xarel-10)

Havien pujat dalt del turó fosc, sabien que si els enxampaven rebrien un càstig contundent però quan les explicacions no són satisfactòries s'encén l'espurna de la curiositat i ni totes les històries de por ni totes les amenaces no poden evitar que algú acabi transgredint les normes.

Els hi havien explicat que més enllà del turó fosc s'estenia un bosc fosc i perillós poblat per monstres, en especial el iaiquí, capaç d'empassar-se d'una mossegada un cos sencer. El poc detall de la forma del iaiquí els hi feia desitjar encara més veure'n un, per això aquella nit s'havien esmunyit dels llaços i havien pujat en un silenci relatiu fins dalt del turó.

A l'altra banda tan sols van veure foscor, les formes fantasmagòriques de la primera línia d'arbres a les que s'afegien tots els sorolls que en sortien. Hi havia lluna plena, però la seva llum no arribava a il·luminar més enllà d'unes cent passes. Havien imaginat el iaiquí fent guàrdia al davant del bosc però fora que fos invisible no varen poder veure res.

La nit s'allargà fins que el tedi ajudà la son a dormir-los. Foren els primers raigs de llum els que els despertaren per poder veure allò que tant desitjaven, un iaiquí, un enorme iaiquí menjant l'herba del terra. Ells haurien esperat una fera però l'aspecte d'aquell animal, fora de voluminós semblava més aviat inofensiu.

Un parell d'ells baixaren a l'encontre amb la bèstia sense fer cas dels crits dels seus companys, s'aproparen a l'animal i arribaren a tocar-lo al llom, el iaiquí ni tan sols es va immutar, la noia s'apropà al cap de l'animal i acaronà les quatre banyes sense que l'animal fes el més mínim intent d'impedir-ho. Els companys baixaren amb ells, la por ja havia passat.

De sobte l'animal aixecà el cap i feu un bram abans de sortir corrents, ells van mirar espantats arreu, no entenien que passava, no el van entendre fins que una fletxa creuà el cos d'un d'ells, guerrers pintats llençaren sobre ells una pluja de fletxes que acabaren amb les seves vides. Dalt del turó el bruixot mirava en silenci, era la llei, ningú no podia trepitjar l'altra banda del turó fosc.

El dia de la palma

Ens havíem d'aixecar d'hora, el meu palmó i les palmes de les meves germanes esperaven al rebedor l'hora de sortida i mentre la mare ens deixava ben empolainats jo sols pensava que volia menjar-me els caramels que hi havia a les palmes de les meves germanes, caramels que sovint no arribava a tastar, tot sigui dit.

Mai no vaig entendre perquè elles portaven una obra de filigranes amb dolços penjant i jo portava un pal que es desfeia per sobre. - Aquest és de nens i tu ets un nen, no voldràs que pensin que ets una nena. - No ho volia, es clar, perquè no ho era, però no l'entenia, de fet avui sé que no hi ha res a entendre, però a un nen de cinc, sis, set, vuit, nou anys no li pots explicar segons quines històries.

Ja empolainats, amb sabates noves, d'aquelles de xarol, que no sé perquè sempre oprimien els peus, amb llaços de cordills que es des-feien per a desesperació del pare i també pròpia que eren els meus peus els que patien la falta de referències a l'hora d'estrènyer els maleïts cordills ... fa anys, des del setze em penso, que sols porto mocassins, els cordills per un altre.

Del carrer Maresme, que era on vivíem aleshores, fins al carrer Rosers on vivien els avis anàvem en taxi, un dels pocs dia de l'any que anàvem en taxi que no fos de la família, l'avi i l'oncle eren taxistes, el pare era comptable. Però el recorregut no acabava pas a casa els avis sinó que ens trobàvem l'àvia esperant-nos al paral·lel per anar a corre-cuita a l'església, no em feu dir el carrer, dos o tres carrers cap a plaça Espanya, em penso.

Una eternitat corrents de la mà del pare o de l'àvia carregant amb un pal que es desfeia per amunt i que es desequilibrava a la mà d'una criatura com no podeu imaginar. Tanmateix allò d'anar a l'església és una petita fal·làcia, el recorregut acabava davant la porta d'un temple atapeït de gent i “escoltaven” missa des de fora.

He posat escoltaven entre cometes perquè jo no vaig sentir mai ni una sola paraula intel·ligible, suposo que era problema de la megafonia de l'època, tampoc no parava atenció, sols pensava el temps que estava allà dempeus, sense entendre que hi feia, sentin mal als peus, preguntant a tort i dret si ja estava, si ens podíem anar, rebent un “xisss” com a resposta.

Llavors, sense saber ni perquè ni com, tothom colpejava aquells pals contra el terra fent que es desfés la punta bona, jo no l'entenia i em deien que piqués a terra i sols se m'acudia un tímid – Per què? - i acabava sent un dels adults qui picava per mi el meu palmó fins aconseguir que es pelés una mica.

Després tornàvem, acompanyàvem l'àvia fins al carrer rosers i ens acomiadàvem, una estona després arribàvem a casa on m'alliberava de les maleïdes sabates i registrava les palmes de les meves germanes a la recerca d'algun caramel que, lògicament, ja no hi eren, sols algun que la mare m'havia reservat acabava a la meva boca.

Amb els temps els costums es relaxen, amb nou anys vam venir a L'Hospitalet, al barri de Bellvitge, batejat feia poc per unes inundacions més que previsibles excepte per als inútils de l'ajuntament, crec que va ser quan vam deixar d'anar al Paral·lel per beneir la palma, potser algun any vam anar a parar a l'ermita a fer el número, però jo ja tenia deu anys i allò ja no me l'empassava.

Mai més vaig anar a colpejar un pal contra terra un diumenge al matí, llavors no entenia perquè el feia, ara sí, tot i que la resposta és per a res, es tractava d'una celebració d'adults adaptada per fer creure que era per nens, però quan les coses es fan pels nens i els nens no en gaudeixen passa el que passa, preguntes sense resposta, respostes incorrectes, tràngols i més tràngols.

I així va ser que quan l'àvia em va dir – No cal que facis festa pel bateig, el portes al cura i que el bategi. - Iaia, és que la festa la farem, però el nen no es bateja, no en som catòlics. - Sé que l'àvia no ho va entendre, a la mare li va costar, fins i tot tenia desada la robeta de bateig, però el tràngol de dir la veritat a la llarga és menys feixuc que mantenir un munt de mentides.

La meva pedra

Heus aquí que són murmuris, què l'evidència no és més que la maledicència dels dolents. Heus aquí que hem de perdonar els pobres pecadors. Heus aquí que em d'acotar el cap i oblidar l'ofensa amagada voluntàriament per tots ells des de fa temps. El Papa diu que no es faci cas als que mormolen, però resulta que no és la remor de fons, són les proves, les evidències, és el secret a veus, és la veritat trepitjant fort.

Ara els legionaris demanen perdó pel mal que va fer el seu fundador, però l'ordre no es dissol, simplement davant de la impossibilitat de fer recaure les culpes en els acusadors accepten i segueixen, d'aquí a un temps saltarà la merda que s'amaga a l'Opus i tota la que s'està generant en altres grupúsculs fanàtics.

Però estem acostumats, d'aquí a uns dos-cents o tres-cents anys hi haurà un Papa que sortirà a la balconada de Sant Pere i demanarà perdó pels pecats comesos, com van fer amb, per exemple, Galileu, sí, van demanar perdó, però no va haver-hi més que una anul·lació, i no ja Urbà VIII sinó cap dels jutges va ser degudament condemnat, se'ls hi havia de perdonar, pobrets pecadors. Així doncs dins d'un llarg temps sortirà un Papa demanat perdó, però oblidarà condemnar Benet XVI ni cap dels seus bisbes del moment, se'ls perdonarà, pobres pecadors.

Aquest Papa està preocupat per la corrupció de l'església, per això va acabar amb tots aquells que van voler canviar les coses sota l'aixoplug del Concili Vaticà II, concili que estem a punt de veure condemnat, fins i tot apostaria per una excomunió per a Joan XXIII; però en la seva lluita contra la corrupció de l'església i de la societat no pensa en els que s'aprofiten dels seus hàbits, no posa ordre a casa seva i als altres ens recorda allò de no tirar la pedra si no s'és lliure de culpa.

Doncs, senyor Ratzinguer, alias Benet XVI, sortit de la foscor del sant ofici, no ens vingui amb històries, no ens demani el perdó, no hi ha perdó, hi han pedres, senyor fosc, aquelles pedres que ens reclama no llençar, pedres que no van al cap d'una trista prostituta, pedres que van contra vostès, pedres morals que s'estavellen contra tos vostès enfonsant-los més i més en la brutícia sobre la que heu construït la vostra església.

Faci's la seva voluntat

No va plorar, de fet ningú no es va molestar en donar-li el copet al cul amb que es rep a tothom en aquest món, Sor Misericòrdia va deixar-ho a sobre la taula. - Un nou àngel per Nostre Senyor. - Va dir en veu alta sense importar-li que la mare ho sentís. - Però si belluga! - Va dir ella amb la veu ofegada per l'angúnia i l'esgotament.

Sor Misericòrdia es va girar cap a ella, i amb una condescendència ofensiva li respongué. - Però filla, no veus que és millor per a tots així? Imagina't passejant pel carrer amb un mongòlic, a més mare soltera, totes les mirades aniran a tu i al nen, acabareu per tancar-vos a casa, per amagar-vos. Filla és millor que no vegi la llum d'un nou dia, per a ell, per a tu.

Dit això, sense parar atenció en el plor de la dona, girà cua i sortí de la sala, hores després un metge confirmava la mort del nadó. - Com és que no se m'ha cridat abans? - Preguntà a la jove infermera. - La monja, ella digué que no hi havia res a fer i que no el molestéssim a vostè. - Mala puta! - Doctor! - No, vostè no, disculpi'm. Si us plau, mai, mai més faci cas d'aquella bruixa, m'entén?

La infermera, trasbalsada, respongué. - Doctor, em van dir que ella manava. - Mano jo, i després vostè, aquest nen estaria viu hores d'ara. Encarregui's que la mare el pugui tenir una estona. - La destrossarà. - Està ja destrossada, si més no que pugui dir adéu al seu fill. - El metge deixà la sala, la infermera agafà el cos del nadó i li portà a la mare que l'abraçà com si intentés tornar-lo dins seu.

El metge obrí la porta de la capella d'un cop. - Qui s'ha cregut què és vostè? - Sor Misericòrdia es persignà i s'aixecà. - Si us plau, Doctor, això és la casa de Nostre Senyor. - M'importa un rave! No vull ... Escolti'm bé ... no vull que torni a intervenir en cap part, vostè no està qualificada ... - Fins ara ho fèiem nosaltres i ho fèiem bé. - Com avui? Ha matat un nadó! - Ha nascut mort, l'informe l'especifica clarament.

El doctor sortí tancant la porta d'un cop, una creu caigué a terra i Sor Misericòrdia la recollí i la posà dempeus. - Ai senyor! Quins temps! Ja no hi ha respecte. - Sor Misericòrdia tornà a les seves pregàries segura que havia fet la voluntat de Déu.

Van passar trenta anys, Sor Misericòrdia després d'arreglar-se l'hàbit agafà el bastó que l'ajuda a caminar, aquell dia era especial, aniria a una manifestació. Qui li hauria de dir que faria manifestacions com els rojos anys enrere, com havien canviat els temps. - Una monja més jove entrà a cercar-la. - Ja està preparada? - Sí Sor Hortènsia, quan vulgui. - S'agafà del braç de Sor Hortènsia i caminaren fins la propera plaça on començava la manifestació.

Pel camí les dues dones parlaven. - Filla, aquest país s'està perdent, on hem hagut d'arribar! Haver de manifestar-nos contra una llei criminal. - Si Sor Misericòrdia, te raó, jo no entenc com poden permetre-ho. - Permetre-ho! Si sols fos això! El promouen! Si Franco aixequés el cap!

Encara no havien arribat a la plaça quan una dona se li posà al davant. - Sor Misericòrdia? - Sí. - Vostè va treballar fa trenta anys a la maternitat? - Sí, filla, vaig ajudar a néixer el teu fill? Com està? - El va matar, el va deixar morir. - Filla! - No em digui filla! No ho sóc! - El só de la bufetada feu que alguns vianants giressin el cap, Sor Hortènsia s'interposà entre la dona i Sor Misericòrdia. - Què fa? S'ha tornat boja? - La dona, amb els ulls negats de llàgrimes s'anà sense dir res més.

Sor Hortènsia ajudà Sor Misericòrdia a aixecar-se. - De que parla aquesta dona? - I jo què sé filla, deu estar mal del cap. - Sor Misericòrdia, però, recordà el cos d'aquella criatura, perdent la vida davant els seus ulls, recordà el metge enfurismat, recordà els plors de la mare. - Els camins del senyor son inescrutables. - Sí, Sor Misericòrdia, però a que treu cap això ara? - Res, filla, cabòries meves.

Seguiren el camí fins a la manifestació esperant trobar un exèrcit de gent amb prou feines eren dues-centes o tres-centes persones. - Arribem d'hora? - Sor Hortènsia mirà el rellotge de polsera. - No, mitja hora que han començat. - Aquest país s'està podrint. - A pas lent es volgueren perdre dins la minsa manifestació, alienes al que trobarien en tornar al convent.

La presència de cotxes de policia al cap del carrer, davant la porta del convent va frenar el pas de Sor Hortènsia. - Què passa, filla? - No ho sé, però tinc un mal pressentiment. - Au! No em diràs que ara creus en aquestes coses? - Ai! No! Sor Misericòrdia, parlo de la sensació de veure allò. - Digué assenyalant el final del carrer. Una altra monja baixava el carrer a pas lleuger, No parà fins trobar-se amb les dues monges. - Sor Misericòrdia, si us plau, la venen a buscar.

Sor Misericòrdia la mirà espantada. - A mi? Per què? - Diuen no sé què d'uns assassinats de nadons. - Sor Misericòrdia! - Cridà Sor Hortènsia espantada. - Dos policies s'havien apropat i sense cap mirament li llegien els drets i la ficaven dins el cotxe. - Hores després sortia en llibertat condicional, l'edat la salvava de dormir a la presó i segons l'advocat malgrat una més que possible condemna, mai no aniria.

Sor Misericòrdia, sense hàbits, en un asil d'ancians acaba els seus dies en solitud. Els primers dies encara passava Sor Hortènsia, tot i que a mida que es feien públics els fets el tracte es feia més distant, la darrera visita va ser ja fa més d'un any. Sor Hortènsia, vestida de seglar, s'havia vingut a acomiadar, tenia ordres clares de no tornar a veure-la i sols li havien concedit el poder acomiadar-se.