dimarts, 29 de juny de 2010

Saturn devorant els seus fills


Sí, ja sé que penseu que sóc un monstre, devorant els meus fills un darrer l'altre, però vosaltres, estúpids humans no enteneu que fent això us estic fent un favor.

Sí, ja sé que semblo cruel, unes pobres criatures que a més surten del meu cap com si fossin butllofes, però jo sé veure totes les variants del futur, tots i cadascun dels desviaments, totes i cadascuna de les dreceres.

Sé que d'aquí a uns milers d'anys ja no us recordareu de nosaltres més que com mites, com fantasies d'un altre temps, però això passarà sols si aconsegueixo evitar que ell creixi i sé que sols menjant-me'l a ell i als seus germans podré fer-ho.

Sí, ara vivim en un període de pau entre déus i humans, no us enganyeu, a la majoria de déus els hi importeu una rave, per això no us fan el més mínim cas i viviu en pau. Jo sóc diferent, veig tot el vostre potencial veig el que fareu, si sobreviviu a ell, i també a vosaltres, que sovint feu algunes bestieses que n'hi ha per llogar-hi cadires.

I què farà ell que sigui tan greu? Primer em traurà a mi i als déus antics del mig, amb l'ajuda dels seus germans, després s'anirà desfent, un a un dels sues germans fins proclamar-se déu únic, exigirà dels humans la seva més cega fidelitat, això sí, us les farà passar magres una vegada i una altra, que estar sol és avorrit.

Més tard convencerà un babau dient-li que és el seu primogènit, i deixarà que se'l carreguin, després convencerà d'altre de crear una religió-estat, més tard anirà sembrant la discòrdia enfrontant les diferents fes donant a cadascuna el missatge de ser la veritable.

Cercarà fanàtics per portar la guerra arreu i acabarà per aconseguir que les religions monoteistes s'uneixin en una sola per combatre l'avanç inexorable de la raó. Per sort sols durarà un temps però en pagareu un preu molt car.

Per això me'ls menjo, un a l'altre a mida que surten entre els meus cabells, si puc mantenir aquest ritme el temps suficient perquè domineu la ciència de la raó, llavors ell ja no podrà fer res, i fins i tot nosaltres sobreviurem aquí a l'Olimp.

Sí, ja sé que vosaltres no reparareu en la nostra presència, però, com ja us he dit és el que volem, ser invisibles, deixar d'escoltar pregàries absurdes i poder jugar i cardar com ho hem fet sempre abans inclús que el món fos el que és ara.

Ara ja ho sabeu, ho faig per vosaltres, per nosaltres, potser fins i tot per ell, a la fi no deixa de ser un de nosaltres, i no patiu, per a ells no és més que donar voltes de la meva boca al meu estomac, del meu estomac al meu cap, del meu cap a la meva boca, o què pensàveu que me'ls menjava com mengeu vosaltres?

7 comentaris:

Carme ha dit...

Je, je, molt bo! Dramàtic! i a sobre resulta que ens fa un favor, el Saturn, aquest.

montse ha dit...

Fantàstic, amb aquest interrogant final.

Salut!

kweilan ha dit...

Molt bo!

Elvira FR ha dit...

N'has fet un relat genial!

Striper ha dit...

Hola son uns dies en els que estic força enfeinats passo nomes a saludar-te.
STRIPER.

La Meva Perdició ha dit...

Un comportament tan sorprenent i resulta que ho feia per instant paternal!
Tot i l'esforç, sembla que no s'en va sortir, pobre. ^_^

Josep B. ha dit...

Carme: Ja se sap que els déus d'amistat entre ells poca :)

Montse, Kweilan, Elvira: Gràcies.

Stiper: Ja saps que sempre ets benvingut.

La Meva Percició: Més aviat no, però sempre ens queda l'opció de passar del que queda.