Veles i rems

 Relats conjunts: LAS TRES VELAS, Joaquin Sorolla 1903

S’aixecà de matinada, quan encara el Sol no il·luminava el mar. Era el seu primer dia de feina, aniria amb el pare, amb ell aprendria l’ofici, faria pujar les veles, portaria el timó, aprendria a cercar i distingir els bancs d’arengades, de sardines, de seitons ...

Aprendria a pescar el pop, les sípies i els calamars. Entendria el llenguatge del mar quan avisa tempesta, aprendria a lluitar contra les onades embravides, i a gaudir dels dies clars i calms.

Arribà al port, on la barca esperava, no el sorprengué la pudor de peix, a la fi el pare en feia sempre, sobretot en tornar de la feina, fins i tot després d’haver-se rentat es podia sentir com un rerefons aquella olor a peix.

Pujà amb el pare i el Ramon, aquest agafà un rem i el cridà. – Au! Nen agafa’t l’altre que hem de treure la Mariona de port. – Sí, home! – replicà el pare. – Fes que el nen tiri dels rems sense ensenyar-li abans. – Bé que haurà d’aprendre! – Però en aigües obertes, no aquí que ens estavellarà. – També en tens raó, au nen, seu, que sortim i no cal que caiguis a l’aigua, no fos cas que t’ofeguessis. – No em dic nen, em dic Manel i sé nedar. – Respongué ufanós.

El Ramon, tot rient l’actitud del Manel, agafà els rems i tragué la barca del moll, una llarga estona després sortien per la bocana a mar obert, el Sol encara no havia nascut i els llums de les barques del davant eren l’única referència en la negra nit.

El pare, que fins al moment havia estat preparant el utillatge, substituí al Ramon. – Vols ajudar al pare? – Digué. – El Manel s’aixecà amb ganes i segué al costat del pare abraonant-se sobre el rem de babord. – Ara ballarem la samba. – Digué rient el Ramon. El Manel aixecà el rem a l’hora que el tirà endavant, el deixà caure sobre l’aigua i l’empenyé amb totes les forces.

La barca girà lleugerament mentre el Manel es sobtava. El pare rigué. – No, fill, no és així, mira’m i fes el que jo. – El pare aixecà el rem empenyent-lo avall endavant, el Manel l’imità, el pare deixà caure el rem a l’aigua i tirà enrere, el Manel feu el mateix i la barca avançà mar endins. Una hora després el Manel amb el pare movien la barca amb ritme, li feia mal tot el cos però a l’hora es sentia feliç, immensament feliç.

Arribaren on altres dues barques ja es preparaven per la feina, d’una d’elles, a crits, saludaren. – Bon dia i bona mar! Què teniu aquí, un grumet o un polissó? – El meu fill que aprendrà l’ofici! – Respongué el pare. – Ja és bo, ja que sàpiguen guanyar-se la vida! No pas com alguns que no fan més que tocar-se els collons tot el dia.

El pare li feu un senyal i ell s’aixecà per mirar el que li explicava. – Veus aquesta roda, si donem a la maneta la xarxa anirà caient a l’aigua, el Ramon i jo remarem i tu la vas estirant, no la deixis anar tota no fos que la perdem. – El pare el deixà allà i agafà el rem, ell agafà la maneta amb les dues mans tot tirant d’ella, la roda va girar lentament oferint la màxima resistència i deixant la xarxa sobre l’aigua. – Amb força marrec! – Li cridaren des d’una altra barca. – Quanta més hi desis anar més peixos cauran! – Tragué forces d’on no havia tingut mai i feu rodar la xarxa, la veia enfonsar-se a l’aigua a mida que la llençava, i es sentia cofoi de la seva feina.

Quan acabà de llençar-la cridà el pare. – Ja està, pare, què faig? – Ara toca recollir-la. Gira al revés la maneta. – Va comprovar que li costava més, molt més recollir que no pas llençar, deixant-se la vida mogué la roda i feu que la xarxa entrés de nou a la barca amarada d’aigua i peixos que es movien neguitosos tractant de lliurar-se’n.

Li tocà la feina de treure els peixos de la xarxa, un a un, sentint els cossos bellugadissos i relliscosos, llençant-los un a un a la bodega, tornar a tirar la xarxa, tornar a collir, tornar a treure peixos, escoltar el pare i el Ramon. – Això és un seitó, aquests llença’ls a l’aigua, ningú no els vol. Mira això! Una gamba, aquesta segur que anava a ser el menjar d’un d’aquests, llença-la, per una sola no en paguen res.

El Sol estava a dalt de tot i la bodega era plena, el Ramon desplegà la vela. – Per la tornada que ens porti el vent, que ja hem fet molta feina. – No s’havia adonat però tenia la pell bullint pel Sol, la sal i el vent. Al poc ja hi eren a la bocana del port i una estona després tocaven el moll i lligaven la barca.

El Ramon portà les capses i tots tres començaren a omplir-les. – Els seitons en aquesta i la resta en aquesta altra. – Li digué el pare. Buida la bodega i les caixes camí de la llotja el pare li preguntà. – Vols anar a casa o vens a la llotja a mirar la subhasta? – Si cal ajut. – No pas, i et veig cansat, aquella caixa és per casa, porta-li a la mare, avui menjarem una bona sopa. – Si, pare. - Esgotat, amb la pell cremada i un somriure d’orella a orella, creuant el poble camí de casa.