Quan em vaig fer càrrec d'aquell magatzem em van deixar clar que, fora de les feines rutinàries de recompte anyal, ningú no vindria a buscar res enllà, tot allò havia estat retirat i emmagatzemat amb la idea de fer-ho oblidar.
Les caixes estaven marcades amb codis de barres que sols eren útils si es disposava del corresponent lector i la base de dades que guardava la informació del seu contingut.
Cada matí repassava l'immens dipòsit assegut en aquella màquina que feia el mateix recorregut cada dia, carrer a carrer, de nord a sud, d'est a oest, entre tots els tons del marró, llegint tots i cadascun dels codis, amb l'impertinent bip a cada lectura. Tot s'acabava amb el bip final, un só llarg i continuu indicant que l'inventari era correcte.
Sempre em preguntava què hi havia en aquelles caixes, què volien amagar dels ulls de la gent, però no em vaig plantejar mai d'obrir-ne una, a la fi no m'importava, o això creia.
Aquell dia va ser diferent, l'alarma trenca el tedi del que havia de ser un dia més. Esverat pels nervis desenfundà la pistola i sortí de la garita amb la por al cos, la pistola bandejava a la meva mà tremolosa mentre anava on m'indicava la pantalla del terminal.
Una ombra manegava una de les caixes, semblava intentar obrir-la amb una pota de cabra, les meves ordres eren clares: identificar, apuntar, disparar; i així ho vaig fer.
El cos caigué a terra, m'apropà, encara bellugava, li vaig treure el passamuntanyes. - Què buscaves, babau? - El drac. - Quin drac? - l'home va treure's una fotografia de la butxaca, una mena de llangardaix de pedra. - I això està aquí? - Sí. - I per què el busques? - Recuperar l'art. - Digué abans de fer el darrer alè.
Em guardà la fotografia, revisà la caixa, encara no era oberta, i cercà per on havia entrat mentre esperava l'arribada dels cossos de seguretat. Quan arribaren els hi explicà tot, excepte l'existència de la fotografia. - Aquest terroristes són uns eixelebrats. - Digué el caporal. - Estan entestats en tornar als temps del caos, quan les entitats oficials dedicaven recursos a les bajanades dels anomenats artistes.
No va ser fins al dia següent, quan ja no quedava ningú i el silenci tornava a cobrir el dipòsit que vaig tornar a la caixa on remenava el babau. Obrí la caixa i per sorpresa meva allà hi era, una figura de prop de dos metres de llargada, amb bocins de rajoles de colors, o quelcom semblant, simulant la pell d'un drac.
Vaig obrir la caixa del costat, i hi vaig trobar un altre més, en una altra caixa vag torbar una mena de cercles estriats que semblaven formar part d'alguna mena de columna. Al cap del dia havia identificat diferents tipus de continguts, escultures, quadres, columnes ...
Mai no havia pensat en la bondat de la meva feina, del que custodiava, de l'objectiu de mantenir-ho tot tancat, lluny dels ulls de la gent. Què importava si la gent veia allò? Què significava aquell animal de pedra?
Vaig assegurar-me que totes les caixes fossin tancades a fi que ningú no s'assabentés de la meva malifeta. Vaig passar la fotografia per la destructora de documents i vaig emmagatzemar en la part més fosca de la meva memòria el que havia vist. Si algú havia decidit que allò era dolent per a la moral havia de tenir bones raons.
9 comentaris:
Ostreeeeeees!!! Una idea boníssima... i terrorífica al mateix moment. Molt, molt bo!!
I la reflexió final, és per pensar-la!! Quantes persones hauran actuat així al llarg de la història, pensant que si els han donat una ordre és perquè "algú que en sap més" pensa que allò és bo??
Et felicito pel relat!!! :-))
Ara bé, les formes verbals que has utilitzat m'han despistat una mica doncs a vegades no sabia si estava redactat en primera persona o tercera... però com jo no hi entenc massa, doncs suposo que també es pot fer així :-)
Un molt fort i llarguíssim aplaudiment! Ets un bon narrador!
Sí que fa esgarrifar... el fet d'amaguar l'art que fa "sentir" a la gent i el fet que l'home no s'ho qüestioni.
És un relat inquietant. I ho és perquè pot arribar a convertir-se en realitat, no sabem el que ens portarà el futur. Molt en la línia de Fahrenheit 451, oi? Molt ben pensat.
Coincideixo amb els altres comenaris, idea bona i narració ben portada.
d.
Un relat bo, original i ben escrit. Felicitats!
“Identificar, apuntar, disparar”, fiuuu, brutal, L'he vist com Harry Callahan, apuntant amb el canó enorme de la seva Magnum calibre 44. Un bon guardià custodi per aquesta bruta tasca. Veig que “El gran germà” ha triomfat i vela pels nostres interessos, guardant sota clau tot el que ens pugui fer pessigolles.
George Orwell estaria encantat amb el teu relat. Felicitats!
Genial relat, com sempre! i m'has fet pensar en el temps que fa que no visito el Parc guell!
La por te un poder pervers i la volem tancada amb pany i clau.
Bon relat, fa pensar.
Gràcies a tots pels cometaris.
Assumpta: Tens raó pel que fa als verbs, tanmateix crec que són correctes i la història pretén estar explicada en primera persona.
Carme: He de confessar que vaig estar temptat de convertir-ho en un heroi, però la meva filla mirava l'Spiderman mentre jo escrivia i vaig decidir que potser havia de ser més realista.
Xexu: Tens raó, tot i que no hi vaig pensar.
La Meva Perdició: Sols que algú de la talla de l'Orwell es dignés a llegir-me ...
Publica un comentari a l'entrada