Veus per on s'ha acabat el miratge. Dos anys i mig amb un sou per sobre, molt per sobre, del que em corresponia per categoria, a sou d'una empresa però donant servei a una altra, tot i que la primera no era estrictament una ETT, de fet tinc la sensació que era l'últim dels treballadors cedits, tot i que havien d'altres desplaçats per un temps indefinit a casa del client.
Sé que van mirar d'encabir-me, però jo sabia perfectament que era un rara avis dins l'empresa el mateix dia que vaig entrar, també vaig veure clar que no cabia la possibilitat que el client m'incorporés, érem deu treballadors externs i sols van crear una plaça d'intern i l'anàlisi de la selecció va quedar clara més de trenta-cinc, difícil, més de quaranta impossible.
Francament, la feina no m'entusiasmava, no connectava amb el meu cap i ni el treball demanat ni l'objectiu final eren del meu grat. Sí m'hagués agradat d'incorporar-me dins un projecte de la meva empresa, alguna cosa que em permetés créixer professionalment, però no ha pogut ser.
Recordo ara els retrets que em feien cada vegada que deia que la cosa no rutllava. Però si estàs a prop de la feina, si no has de viatjar, si tens un sou de cal déu, si molts matarien per la feina que tens! Pocs s'escoltaven els meus raonaments, sóc extern, puc arribar demà i que m'enviïn a casa, no m'agafaran mai, no tinc el perfil que volen ...
Recordo, quan el tsunami de Tailàndia, escoltar les explicacions d'un home, director d'un hotel, com va escarrassar-se tractant d'avisar tothom que allò tan divertit de veure que el mar es retirava centenars de metres era un avís de mort, i com al final va escampar la boira, ell sol, mentre la gent menyspreava les seves advertències. Jo em sento ara així.
Però no penso estar així massa temps, sóc, crec que sóc, un bon professional i si esgoto l'atur no serà perquè li doni forma al sofà amb el cul. Si fins ara la premissa era no guanyar menys ara la premissa és guanyar un sou, no ens enganyem, l'atur no és un sou, és un subsidi, un ajut, una oportunitat per trobar feina abans no s'acabi.
I mentrestant seguiré estudiant a la UOC, practicaré el meu anglès (I've success the second level on UOC and also I read and hear every day The Guardian and the CNN. Of course I will continue reading The Children of Húrin with a dictionary on my side.) i miraré d'aprendre algunes coses de la meva professió que encara no sé. I si al final van mal dades no serà perquè no m'hagi mullat.
I així va ser que el 31 de desembre del 2009 es va acabar un miratge i la realitat, com el tsunami, escombrà totes les presumpcions. Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.
Sé que van mirar d'encabir-me, però jo sabia perfectament que era un rara avis dins l'empresa el mateix dia que vaig entrar, també vaig veure clar que no cabia la possibilitat que el client m'incorporés, érem deu treballadors externs i sols van crear una plaça d'intern i l'anàlisi de la selecció va quedar clara més de trenta-cinc, difícil, més de quaranta impossible.
Francament, la feina no m'entusiasmava, no connectava amb el meu cap i ni el treball demanat ni l'objectiu final eren del meu grat. Sí m'hagués agradat d'incorporar-me dins un projecte de la meva empresa, alguna cosa que em permetés créixer professionalment, però no ha pogut ser.
Recordo ara els retrets que em feien cada vegada que deia que la cosa no rutllava. Però si estàs a prop de la feina, si no has de viatjar, si tens un sou de cal déu, si molts matarien per la feina que tens! Pocs s'escoltaven els meus raonaments, sóc extern, puc arribar demà i que m'enviïn a casa, no m'agafaran mai, no tinc el perfil que volen ...
Recordo, quan el tsunami de Tailàndia, escoltar les explicacions d'un home, director d'un hotel, com va escarrassar-se tractant d'avisar tothom que allò tan divertit de veure que el mar es retirava centenars de metres era un avís de mort, i com al final va escampar la boira, ell sol, mentre la gent menyspreava les seves advertències. Jo em sento ara així.
Però no penso estar així massa temps, sóc, crec que sóc, un bon professional i si esgoto l'atur no serà perquè li doni forma al sofà amb el cul. Si fins ara la premissa era no guanyar menys ara la premissa és guanyar un sou, no ens enganyem, l'atur no és un sou, és un subsidi, un ajut, una oportunitat per trobar feina abans no s'acabi.
I mentrestant seguiré estudiant a la UOC, practicaré el meu anglès (I've success the second level on UOC and also I read and hear every day The Guardian and the CNN. Of course I will continue reading The Children of Húrin with a dictionary on my side.) i miraré d'aprendre algunes coses de la meva professió que encara no sé. I si al final van mal dades no serà perquè no m'hagi mullat.
I així va ser que el 31 de desembre del 2009 es va acabar un miratge i la realitat, com el tsunami, escombrà totes les presumpcions. Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.
6 comentaris:
Amb aquesta actitud teva tan positiva, segur que tot anirà bé.
You look like very clever! :P
Ànims i petons!
De segur que malgrat el moment t'ensurtiras de mentres pasa per casa meva i atreveixet amb un trelat de.. Xocolata va t'espero.
Espero que aquesta nova situació es transformi aviat en l'oportunitat de fer alguna cosa que realment et satisfaci. Bona sort!
un conte massa real, per desgràcia. Les cessions il.legals són habituals en alguns sectors.
S'ha de mirar la part positiva, que era que en el fons no t'agradava, que ja t'ho esperaves i que estàs amb empenta de cara al futur. I que el teu sector donarà nous llocs de treball.
Suposo que ja has mirat si podia ser interessant demandar-los per obtenir major indemnització.
Rita: Gràcies.
Striper: Miraré a veure si se m'acudeix res, però estic d'exàmens i em costa posar-m'hi.
Plugim: Gràcies, jo també ho espero.
Khalina: En aquest cas la cessió és legal, potser una mica més llarga del que hauria de ser però hi ha un marge per acabar serralls. M'han donat el màxim d'indemnització i no m'interessa estar a mal amb ells, a la fi també poden ser una via per trobar feina. De totes maneres sempre em miro tot amb lupa, no fos cas.
En positiu, com ha de ser.
Petons
Publica un comentari a l'entrada