divendres, 19 de juny de 2009

Cafè de nit (Relats conjunts)




Fora el fred i la foscor eren els senyors absoluts, a dins un borratxo consumia el seu enèsim got, en un racó una parella es devoraven amb la mirada en un altre. L’amo del local i cambrer únic, netejava un got amb un drap que podia estar en qualsevol estat menys net. La Margott, la prostituta oficiosa del local, seia a la barra amb un got de pastís mig ple, esperant que algú li demanés pels seus serveis.

La vaig saludar com feia des que vaig entrar per primera vegada ja feia uns anys. – Bona nit Margott. – Bona nit, maco. Què? Tens ganes de passar-ho bé? – De ganes no en falten, el problema és que no en tinc més que per un got. – Com tothom en aquest país. M’agradaria saber on són els que tenen els calers. – Ja em perdonaràs però no els esperis aquí. – Les meuques que fan servir són al bordells de luxe, no pas en un cafè de barri.

El cambrer em posà un got de pastís sense preguntar, el tastà a petits glops, sense presa, deixant que el seu tacte lleugerament cremós i el seu punt picant acaronin la meva llengua. – Una vegada va venir un d’aquests. – Començà a dir la Margott. – Estava gat, amb prou feines es mantenia dempeus.

La Margott va somriure recordant. – Es va posar davant meu i amb la veu més ronca i pastosa que mai no havia sentit em va dir “Oh! Ets una Deessa! Una musa escapada del llimb!” – No seria de l’Olimp? – Li vaig corregir com sempre que explicava la mateixa història. – Olimp, llimb, tant fa, no sé què és ni una cosa ni l’altra.

No vaig poder evitar que em sortís la vena didàctica. – L’Olimp és una muntanya que hi ha a Grècia i és on els antics grecs pensaven que hi vivien els Déus. El llimb és una zona difusa on, segons l’església Catòlica van les ànimes dels nens que no han estat batejats, i les ànimes dels justos que esperen la redempció de la humanitat.

La Margott va preguntar intrigada. – La redemquè? – Redempció. – Vaig respondre. – l’alliberament de la humanitat de tots els seus pecats. – Doncs més val que esperin asseguts, que la cosa va per llarg! – Va ironitzar mentre acabava el seu got. – Així què? Fa un espanyol ni que sigui? – Ni per a això en tinc, Margott. Saps què a Espanya li diuen un francès? – La Margott riguè. – Bé, senyors, la conversa és molt interessant, però jo tinc una família que mantenir, surto a veure si faig una mica de calaix.

Dit això la Margott va sortir a la freda nit que rodejava el cafè a la recerca d’un més que improbable client. – Pobre dona! – Digué el cambrer. – És dur això de vendre el cos. – No ho dic pas per això. – Ah no? – No. Penso en el que te a casa seva, la mare que ja no rutlla. – Em deia posant-se un dit a la templa i fent-lo rodolar. – I el marit, un borratxo que va acabar impossibilitat després de caure d’una bastida.

Vaig recriminar al cambrer. – Home! S’ha de tenir pietat d’aquells que la vida se li ha girat. – Ja la portava girada aquest, no treballava a l’obra, havia pujat per atonyinar un obrer i va perdre peu. A la Margott la coneixien pels blaus que portava arreu. – Ostres, no ho sabia. I encara el manté? – Bé. Diuen les males llengües que no voldrien estar on és ell .. Ja m’entén.

Tot i que em feia una idea no deixava de pensar que era estrany que la Margott seguis mantenint aquell talòs – I com és que va acabar així, ella vull dir. – El marit li feia de xulo. – Però una vegada lliure d’ell podia haver treballat en altra cosa.

El cambrer em mirà entre irònic i condescendent. – Sap quant guanya la Margott? Sap les dones que treballen catorze hores cada dia als telers? Ella guanya deu vegades més. I ara que el marit no l’atonyina i no se li beu els guanys ... Si no és per ser l’amant d’un empresari ... Diuen que el carnisser del final del carrer li va oferir de posar-li casa, però que li va dir que no.

La campaneta de la porta sonà, totes les mirades es dirigiren al nou vingut, roba neta i cara, abric gruixut, guants negres de cuir. Feu una mirada al local i s’assegué en una taula a prop de l’entrada. El cambrer s’apropà a fer la comanda. En tornar, en veu baixa, em digué. – Això pinta malament, el paio va carregat.

No vaig entendre que volia dir fins que el vaig veure deixar la pistola a sobre la taula. El cambrer s’apropà amb la comanda al temps que li demanava que amagués allò. – No pateixi, ara la deso, m’estava fent nosa per trobar la meva pipa. – Efectivament a la mà tenia una pipa de canyell corb negre i cassoleta blanca. Va deixar caure la bossa del tabac a la taula i agafà la pistola, desant-la a la butxaca dreta de l’abric que no s’havia tret.

Parsimoniosament ompli la pipa amb tabac, encengué un llumí i donà una calada a la pipa per que el foc acariciés els fils de tabac. L’aroma no trigà en arribar-me, allò era tabac del bo, d’aquell que porten d'Amèrica del sud. L’home mantenia la mirada en un dels finestrals simulats del local mentre xuclava el fum de la pipa.

La nit passava lentament, serien les dues o les tres de la matinada, el rellotge del local feia anys que havia donat la darrera hora i el meu l’havia empenyorat per poder menjar aquella setmana. La Margott va tornar, entrava fregant-se els braços. – Res. Ni un client. Quina nit més fastigosa. – Llavors va reparar en l’home. – Què fas aquí?

L’home s’aixecà. – Hola Margueritte. – Em dic Margott. La Margueritte és morta. – L’home no va atendre la reclamació. – Estic disposat a recuperar-te, Margueritte, torna a casa, oblidarem tot el que ha passat i tornarem a ser feliços. – No l’entens? – replicà la Margott. – Ja no hi és la Margueritte, la vas perdre en una aposta.

L’home abaixà el cap. – Tens raó, vaig ser un miserable, però estava posseït pel joc. Ara estic curat. – Felicitats, però jo ja no puc tornar. – Podries viure bé amb mi. Porto el negoci del pare, fins i tot ens portarem la teva mare i el servei en tindrà cura. – T’oblides d’algú. – A ell el portarem a un asil.

La Margott se’l va mirar de fit a fit. – Són molts anys. – Digué amb els ulls plorosos. – Em vas apostar com si fos la teva propietat, com si no tingués ànima. I ara vens a reclamar-me, com qui torna a la casa d’empenyorament a recuperar allò que donava per perdut. No. No tornaré Marcel, la Margueritte la vas perdre amb un trio d’asos.

L’home, amb els ulls envermellits li cridà. – Dóna’m l’opció a compensar-te. Dóna’m l’oportunitat de tractar-te com et mereixes! – Ja ho vas fer Marcel, ara ja no és hora, torna-te’n a casa i deixa’m viure la vida que em vas donar. – dit això la Margott enfilà cap a la porta amb pas ferm.

La pudor de pólvora es barrejà amb l’aroma del tabac a l’hora que el soroll sec del tret envaïa el local, l’abric de l’home fumejava a l’alçada de la butxaca mentre el cos de la Margott queia rodó a terra. – Ho sento Margueritte, no podia deixar-te així. – Deia l’home mentre treia la pistola de la butxaca i s’encanonava el cap.

La sang barrejada amb restes de cervell i crani regalimaven paret avall, el cos de l’home caigué sobre la taula tombant-la i provocant que el mabre es trenqués en bocins. Tots els presents érem immòbils, incapaços de fer una passa.

A mida que em recuperava m’apropà al cos de la Margott, Mai no m’havia fixat en lo maca que era. Aquells ulls blaus demanaven una explicació que ara ningú ja no podria donar-li. El borratxo sortí atrafegadament del local, la noia de la parella cridava histèrica mentre el seu company tractava de consolar-la. El cambrer tractava de marcar el número de la gendarmeria al disc del telèfon.

Vaig pensar en tancar els ulls de la Margott, però se m’acudí que la policia no voldria que ningú toqués res. Vaig fer una ullada a l’home, la sang rajava del seu cap fent un bassal vermell fosc al seu entorn. L’abric cremava lentament en el lloc per on havia sortit la primera bala.

Què devia passar per la ment d’aquell home? Quina era la raó per a que es considerés en el dret d’acabar, de limitar impunement, la vida de la Margott? La pipa, caiguda uns metres més enllà de la taula encara fumejava i no s’havia trencat. Ningú no la mirava, la vaig agafar i me la vaig amagar a l’abric, a la fi, l’arma del crim era la pistola, no pas la pipa i a la casa d'empenyorament em donarien uns bons calers.

12 comentaris:

Striper ha dit...

T'has lluit amb magnific i entrentigut relat se m'ha fet curt.

Rita ha dit...

Bon relat! :-)

Una mica perdedors tots plegats...

kweilan ha dit...

Un bon relat. Molt ben escrit. Enhorabona!

Joana ha dit...

Estupendo...

XeXu ha dit...

Una bona història, i com diu la Rita, tots una colla de perdedors.

Xuiuxiu ha dit...

Molt bo! A mi també se m'ha fet curt!

Núr ha dit...

Entre el maltractador de Kweilan i ara aquest... Mare meva, quins homes més dolents que corren per aquí!

Bona iniciativa, Skorbuto!

glamboy69 ha dit...

M'ha agradat molt la història i m'ha recordat a moltes tardes i culebrots succeïts en cafés diversos!

Pd40 ha dit...

Un bon relat i una bona història, veig que també té un final trist, què deu tenir aquest quadre?

Ramon ha dit...

I a més et quedes la pipa per empenyorar-la... Bon detall. És sorprenent com has pogut lligar tanta cosa amb tan poques paraules. És el 4t que llegeixo i veig que lo meu no passa de parvularis al vostre costat. Sous uns professionals.

skorbuto ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris, a veure si ara que he acabat els exàmens puc tornar a filar històries.

Nymnia ha dit...

Ostres, un relat molt molt interessant, bonic i trist, però sobretot ben intens. No m'esoerava pas tal final, i m'ha encantat i també se m'ha fet curt de l'atenció que hi posava. Podria ser perfectament un trocet d'alguna novela d'aquestes que m'agraden tant... molt bon relat, sens dubte!