Avui fa cinc anys

(Nota prèvia: He canviat el títol (posava quatre en comptes de cinc) per un error atribuïble al meu mal sistèma de càlcul mental. Demano disculpes.)

L’onze de març del 2004 la meva companya i jo ens aixecàvem tard, érem a Portugal, a l’Algarve, una trucada de rutina a la feina ens va assabentar del que havia passat.

En aquell moment res no era clar i per als que no entenem era possible que els responsables fossin els terroristes d’ETA, tot i que allò era un canvi radical a la seva manera d’actuar.

Les primeres hores van ser de descontrol i angúnia tractant de parlar amb la meva germana que hi viu a Guadalajara i que sovint feia servir un dels trens. Un SMS ens va calmar. Tots bé. Ja a la tarda vam poder parlar.

Al dolor que provoca un fet així es va unir una perplexitat esborronadora, un govern, en qui havíem de confiar, ens estava insistint en que l’atemptat era cosa d’ETA malgrat les proves deien altra cosa.

Al dia següent la perplexitat es convertia en ràbia. BBC, RAI, Televisió alemanya, Televisió portuguesa, totes deien el mateix, Al Qaeda. TVG i TVE insistien desesperadament en l’autoria d’ETA.

La imatge d’Acebes contradient les evidències era ofensiva, tan ofensiva com va ser després la insistència per part dels mateixos de sempre en que tot era un muntatge. Una ofensa a la meva intel·ligència.

De la mateixa manera recordo amb ràbia les imatges d’un grapat de fills de la grandíssima puta escridassant les víctimes a l’entrada dels jutjats, acusant-los d’haver-los fet perdre unes eleccions.

Un grapat d’imbècils que ens volen fer creure que un líder en qui no creia ni el seu propi partit, recordem que li deien Bambi, havia organitzat una operació internacional. Que és pensen que som?

Avui vull recordar-los, recordar-los a tots i recordar l’ofensa que suposa oblidar que va passar aquell dia, més de dos mil víctimes directes, entre morts i ferits, a saber quantes víctimes indirectes entre familiars i amics. Donar-los a tots el meu condol pel que han passat.