dilluns, 16 de febrer de 2009

Els corbs han tornat (Relats conjunts)

Relats conjunts: ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871


Feia tant de temps que no en veien un animal com aquells que la por els va envair de cop. La centraleta de les policies local, estatal i federal estaven saturades, els que aconseguien parlar ho feien a crits i amb descripcions poc menys que apocalíptiques. Algú va dir que era un eixam de milions d’individus, d’altre va assegurar, contradient la majoria, que eren animals d’uns deu metres d’envergadura.

Les línies privades, aquelles que s’utilitzen per comunicar-se entre cossos de seguretat i autoritats, també quedaren col·lapsades, els cotxes de policia, amb les sirenes enceses i d’una manera caòtica cercaven aquells éssers que tanta gent havia vist i que es volatilitzaven abans no arribessin.

Al museu ornitològic, en Pere treballava aliè a tot l’enrenou de la ciutat, ni tan sols va reparar en l’augment significatiu del pas de vehicles amb sirenes. Feia temps que preparava aquella exposició tot i que sabia que dels pocs visitants que tingués la majoria no planyerien que aquells ocells haguessin desaparegut.

Mentre preparava el material rememorava el dia en que es va donar l’ordre des del govern federal per acabar amb aquella “plaga”. Ell era un nen però li va quedar clavada la imatge d’un home, d’aspecte descuidat, cridant com un posés – No ho feu! No els mateu! No són una plaga! – mentre els polítics se’n reien de les seves explicacions “estúpides”.

Amb el pas del temps va arribar a conèixer-lo, tan vell que ja amb prou feines sortia de casa seva. Ell li va transmetre tot el que sabia d’aquells ocells, de l’error monumental que es va cometre en exterminar-los. Des d’aquell dia una estranya malaltia es va anar estenent per les ciutats, avui estava malalta una família sencera i al cap de quatre dies s’havien guarit però tornaven a caure en poc temps.

El telèfon sona. En Pere, molest per aquella interrupció l’agafa sense interès. – Sí? – Museu d’ornitologia? – Pregunta una veu a l’altra banda. – Sí. Què vol? – Sóc l’alcaldessa, em podria dir quin animal és aquest que està esverant la gent? – En Pere es sobta per la pregunta. – Perdoni, però no sé de què em parla. – A l’altra banda s’escolta una remor de sorpresa. – Perdoni, però no ha vist la televisió avui? No ha escoltat la ràdio? No ha sortit al carrer?

En Pere amb mig somriure produït per la desgana se n’adona que la resposta a les tres preguntes és – No. – L’alcaldessa, descol·locada, mastega unes quantes frases inintel·ligibles, part d’elles dirigides a la gent que l’acompanya. En Pere escolta una veu cridanera al fons del telèfon. – Hem capturat un! – Tenim un exemplar, li enviem ara. – I que n’he de fer jo? – Dir què és, si és perillós, si ... Fer la seva feina collons! Què és per això que li paguem.

Un silenci talla la comunicació, en Pere intenta no esverar-se, a la fi és l’ajuntament qui li paga i no vol perdre la feina. – Faré el que pugui. – Respon sec abans de penjar el telèfon. No han passat ni deu minuts que s’escolta una sirena i una frenada al costat de la porta. Ni tan sols toquen el timbre, algú colpeja amb força la porta mentre el crida pel seu nom. En Pere obre la porta sense esma, a contrallum veu la silueta d’un policia que porta un bolic de mida considerable als braços.

El policia li atansa. – Aquí el te, agafi’l. – Recuperat de la ceguesa que li ha produït la llum exterior identifica el bolic, un munt de plomes negres, uns ulls foscos i petits, un bec pràcticament recte. – Per tots els dimonis! Què collons li heu fet? – Què li hem fet? Aquesta bèstia ha picat a un dels meus companys, li ha deixat la mà destrossada!

En Pere mira al policia amb una mirada assassina. – Jo també ho hauria fet en el seu lloc. – El policia es queda palplantat fins que reacciona. – La senyora alcaldessa vol saber si és perillós. – Jo li diré qui és perillós, l’ésser humà és perillós. Li heu trencat un ala! ... L’hem de portar al veterinari. – Doncs ja el portarà vostè. – Respon el policia donant mitja volta.

En Pere agafa amb cura l’ocell, a la carrera s’atansa a la porta del cotxe patrulla i la obre, seu a dins i crida. - Al veterinari, ja. – Això és un un vehicle oficial! – Això és un assumpte oficial! He dit que anem al veterinari. – Més preocupat per una possible reprimenda que convençut el policia tanca la porta i els porta a ca’l veterinari.

Mentre en Pere i el veterinari atenen l’animal el policia parla amb l’alcaldessa que li reclama una resposta. – Ja em perdonarà, senyora, però aquest científics són així, els hi he preguntat al del museu i al metge dels gossos i la resposta ha estat la mateixa, que els perillosos som nosaltres. – Molt bé, aniré jo. – Una estona després un grup de cotxes policia i el cotxe de l’alcaldessa arriben

L’alcaldessa entra a pas lleuger, visiblement cabrejada, fins que es troba amb els dos homes. – Bé. Ara em diran que n’he de fer? – Tant en Pere com el veterinari se la miren, després es miren l’un a l’altre i riuen. – M’explicaran què és tan divertit? – Tot aquest enrenou, senyora, tot aquest desplegament d’estupidesa és divertit. – Replica en Pere. – M’està dient que sóc estúpida?

En Pere compta fins a deu mentalment. – No, senyora, vostè personalment no. Com li explicaria? Ah, sí! Recordarà l’apagada de Nova York. – Sí. – Doncs va haver-hi un munt de trucades a la policia perquè al cel s’hi veien llums misterioses. De fet eren estels, hi havia gent que no havia vist mai els estels. Aquí està passant el mateix.

L’alcaldessa, una mica contrariada, li demana. – Expliqui’s. – Això és un corb, un ocell que fins que el van expulsar d’aquí, feia una funció de neteja important. – I que es suposa que hem de fer. – Res. – No atacaran la gent? – Si no els emprenyen ... – I perquè els van exterminar? – Perquè som l’espècie més estúpida del planeta, capaç d’eliminar allò que ens és necessari i de mantenir i defensar allò que ens fa mal.

L’alcaldessa surt de la clínica, quasi a cau d’orella dona una ordre al cap de policia, tots se’n van. En Pere li pregunta al veterinari. – Com és que han tornat? – És una operació de reintroducció, ara són els corbs, més endavant seran d’altres animals. – Li fa un senyal al Pere per què miri una de les potes, un petit bony que passa desapercebut. – Un xip? – Sí. – Tots dos somriuen.

6 comentaris:

kweilan ha dit...

Aquest relat et deixa amb ganes de saber-ne més, què passarà? Podran tornar les altres espècies? Els descobriran? Tot plegat és com una novel.la d'aventures. Molt bé!!!

Striper ha dit...

Cal imaginar el desenllaç m'agrada.

zel ha dit...

Sí, maco, ben bé una novel.la actual i fins i tot gosaria a dir, ecologista...la meva ha sortit tètrica!

Pd40 ha dit...

El que fa la por al desconegut! Molt original, està molt bé llegir les diferents propostes que surten a partir del mateix quadre.

skorbuto ha dit...

A tots:

Gràcies, és cert que es podria seguir la història, però jo potser em quedaria amb la idea que sovint destruïm allò que ens cal perquè ens fa por, o fàstic i és quan demostrem que no deixem de ser animals molt poc racionals.

No estic segur d'haver llegit totes les històries de Relats Conjunts però la majoria em semblen d'una qualitat molt respectable, senyal que tenim molt de potencial literari en aquest país.

Mireia ha dit...

La veritat és que m'ha encantat, has donat un enfocament molt diferent de la resta que he llegit. Molt bona feina!