divendres, 20 de febrer de 2009

3426. Qui va dir que èrem racionals?

El cap s’aixeca esverat, les vibracions al seu llaç indiquen que hi ha una situació d’urgència. Es posa els comunicadors i crida al segon. – Que passa? – La població, senyor que s’ha esverat. – Per quin motiu? – Els habitacles els hi semblen molt petits. – I l’assemblea? – És al capdavant. – Digui la població que vaig cap allà.

El cap surt del seu receptacle, recorre el passadís fins arribar a un dels ascensors i baixa fins a la zona reservada a la població. Tan sols sortir ja es troba tot el passatge esperant neguitosament. S’apropa al segon. – Ja estic aquí, vaig a mirar de calmar els ànims.

Regula el seu transmissor per transmetre les seves vibracions a tothom. – Si us plau. Voldria que m’escoltéssiu un moment. Sé que els habitacles no són, ni de lluny les vostres llars, sé que totes les comoditats que en teniu no hi són. Però heu de fer-vos el càrrec que estem en una nau, que no tenim tot l’espai que teníem a Shan.

Para un moment per copsar l’ambient, encara hi ha gent que vibra amb els del costat. – Escolteu, si hi ha algú que, per error, siguin més que no pas els previstos, feu-lo saber i el solucionarem. Aquest viatge serà llarg i és la nostra única possibilitat de sobreviure.

Les darreres paraules provoquen el final de totes les vibracions, tothom està atent a les paraules del cap. – No penso dir-vos que això serà un camí planer, moltes naus han fracassat ja i no puc assegurar-vos que no ens passarà. Sisplau, us demano col·laboració, si a cada problema hem de desatendre les nostres funcions pot passar qualsevol cosa.

El cap deixa de vibrar un moment per continuar. – Voldria reunir-me amb els vostres representants per parlar i ensenyar-los la nau, a partir de demà hi haurà la possibilitat de fer visites guiades a totes les dependències, en grups reduïts, per no interferir a la feina. També s’han d’organitzar diferents serveis que us mantindran ocupats, si més no una part del dia, fins i tot és possible que obrim places dins la tripulació per a feines auxiliars. Gràcies per escoltar-me.

La gent torna a vibrar entre ells, comentant les paraules del cap, algú vibra per a tothom. – Segur que el cap de la nau te un habitacle millor que el de qualsevol. – El cap es gira i pregunta. – Qui ha dit això? – Un sinar (nom de l’espècie, a l’estil de la paraula humà o home) aixeca el braç. – Jo! – Si us plau, apropi’s que anirem a veure el meu magnífic habitacle.

El cap canvia la freqüència dels comunicadors i l’indica al sinar. – Acompanyi’m. És vostè de l’assemblea? – No. – És molt petit el seu habitacle? – No ho seria si estigués jo sol, però som sis. – De quina classe és? – Ronna. – Els Ronna són de sis places, si no recordo malament hi ha sis divisions privades i comparteixen els serveis.

El sinar assenteix. – No sé com vivia vostè a Shan, però jo tenia una caseta amb jardí on criava marnagues, unes precioses marnagues blaves. – Sí les conec aquestes flors, tot i que la seva punxada és molt molesta. – Si que ho és. – Jo no tenia jardí, però tenia un apartament a la ciutat, amb vistes sobre el mar i era més ample que el pont d’aquesta nau. Ja hem arribat.

El cap obre la porta del seu habitacle i l’invita a passar, ell es queda parat a l’entrada. – I els serveis? – Els de la tripulació. – No m’enganya? – No tinc cap necessitat. – Li demano excuses, la meva divisió privada sembla un saló al costat d’això. Com és que no fa servir un de la nostra zona? – Necessito estar a prop del pont.

Tots dos fan el recorregut invers fins arribar a la zona, el sinar torna amb els seus veïns, el cap el veu vibrar amb ells. – Segon, tingui present aquest sinar, pot ser un interlocutor raonable quan les coses vagin mal dades. – Pitjor que això? – Això? Això era d’esperar, ja li explicaré mentre tornem al pont.

El cap i el segon es retiren al pont. – Els historiadors i sociòlegs van estar fent una sèrie de càlculs de totes les incidències que es podrien tenir amb la població, fins i tot es va fer un programa de càlcul. És impossible que tinguem menys de cinc altercats greus, i un dels factors més perillosos és la presència del garants.

El segon recorda el que va llegir sobre ells, sobre els parians i sobre altres sectes ja desaparegudes. – Entenc que els garants li preocupin, però i els parians? – Si es mantenen en la seva línia no seran un problema en si mateixos, fins i tot poden ajudar a calmar les coses, el problema està en que d’ells pot sortir una altra secta viòlenta, de fet els garants van nèixer dels parians.

El segon li reclama. – Llavors, els haurem de controlar també? – També. – Un sinar s’apropa al cap i li ofereix els tentacles, no porta transmissors ni receptors, el cap ofereix els seus. – Bon dia cap, sóc el primer dels primers dels garants i vull queixar-me del mal tracte que estem rebent.

El cap mira al segon. Aquest intenta comentar, però el líder dels garants el talla. – Estic parlant amb vostè, cap. Jo no tinc perquè parlar amb subordinats. – Aquest és el problema? – Aquest és el primer problema. – Miri, deixarem clara la seva situació perquè no tornin ha haver-hi malentesos.

El cap respira a fons i segueix. – Dins la seva associació vostè pot ser considerat el que li doni la gana, a mi tant m’és, però a la meva nau, vostè és un més del passatgers, si vol alguna cosa li demanarà a qui ho hagi de fer i sols arribarà a mi quan sigui necessària la meva intervenció. Segon, sisplau, expliqui’s.

El segon reprèn l’explicació. – Li prego que em disculpi per no haver-ho informat encara, havien exigit un lloc per al seu temple, en exclusiva. – Quantes associacions tenen assignat espai en exclusiva? – Cap. – El Líder intervé. – La presència de no adeptes en terra sagrat és una blasfèmia que es paga amb la mort!

Els ulls del cap es claven en els del líder. – Això reclama una altra advertència. Vostès no poden matar ningú, un sol ferit a mans d’un garant i els hivernaré a tots, un sol mort a mans d’un garant i els llençaré a l’espai a tots. – Segon, se’ls hi cedirà una zona les hores i calendari que acordin, però sense exclusivitat, tampoc no podran deixar les seves icones i símbols instal·lats, els hi facilitarem on desar-los entre activitat i activitat.

El líder es mira altivament al cap. – Vostè, cap, s’està oposant a la voluntat d’Unr, això li causarà molts problemes, som els garants de la veritat! – Vostè, líder dels fanàtics, sols tindrà un, jo seré el seu problema. - El líder abandona el cap i el segon sense ni tan sols acomiadar-se i visiblement emprenyat. – Cap, crec que tindrem problemes. – Ho sé, però amb aquesta gent no pot ser d’altra manera, si mostres feblesa es creuen guanyadors. No entenen de diplomàcia. – No, ja ho he vist, però em fa por que aconsegueixin adeptes amb facilitat, les condicions de vida a la nau són dures.

El cap rumia un moment abans de contestar. – Te raó, hauré de pensar com els hi impedim ... Tenen algun representant a l’assemblea? - Cap ni un. – Rumiaré que fer, no trigaré gaire. – Avisi’m si hi ha res de nou. – Així ho faré. – El cap es retira al seu habitacle i el segon continua cap al pont. El cap recorda un antic llibre, Afalagant el meu enemic es deia, parlava de com s’ho feien per descavalcar un líder amb molt de carisma, potser hauria de llegir-ho.

2 comentaris:

Striper ha dit...

Jo te he dit algun cop que sigui racional, post per reflexionar bon cap de setmana.

glamboy69 ha dit...

Una poblacio rebelant-se per quelcom?? Veig q t'ha donat epr la ciència ficció eh...