Gea

La porta de la Dern s’obre, ella surt amb el braç sagnant, de seguida l’atenen, per sort és una ferida superficial. El cap d’operació entra a la sala visiblement emprenyat. – Però com se t’acut? Tu no saps les connotacions que pot tenir això? Segur que has obert una altra línia de temps, ja veuràs tu quan arribi el director.

La noia se’l mira amb el cap alt. – M’importa un rave! Ningú no els anava a treure d’aquell camp, haurien estat convertits en soldats, meuques o morts en algun dels experiments que hi feien. Ho sento, però no em podia quedar de braços creuats. Acceptaré les conseqüències.

El director entra a la sala, la noia calla i acota el cap, espera un bona reprimenda, però està convençuda que no podia fer res més. El director seu davant d’ella, somriu. – Que tal el braç? Sols és una rascada, cou, però la bala no va entrar. – El metge acaba l’explicació. – És una cremada, de fet el projectil ni tan sols va tocar la pell.

El Director se la mira abans de tornar a parlar. – Quants viatges porta? – Tres amb aquest. – Exacte, i què havia de cercar? – Havia de cercar a La Mare, a Gea. – Tenim testimonis que en els tres llocs hi era Gea. Vostè l’ha vista? – No, francament penso que és un mite, com a historiadora no puc acceptar altra explicació.

El director riu lleument. – Perdoni’m però no n’estic d’acord. – No la he trobada, senyor. – Nosaltres sí. – La dona es queda palplantada. – On? – Temps al temps, senyora. Es troba forta per un petit viatge? – En el temps de nou? – No pas, a conèixer una gent, uns avis. – No acabo d’entendre. – Temps. – Diu el director.

Dins el vehicle el director li pregunta. – Com és que els seus pares li van posar aquest nom? – Els pares sempre parlaven d’ella, de tot el que havia fet, de com havia anat convencent tothom per no fer de la guerra una manera de viure, de lluitar per aconseguir la pau, si més no a una banda del front. – I per això li van posar Gea? – Sí.

El vehicle arriba a la porta d’una llar d’avis, tots tres entren a l’edifici, arriben a una sala on tres ancians miren algunes revistes. Una d’ells aixeca la vista, de sobte se li il·lumina la mirada. – Gea! – Em coneix? – L’anciana li agafa la mà amb la seva mà tremolosa. Els altres dos avis també se li apropen, la mateixa mirada. – Som nosaltres. – En diu un. – Ens vas treure d’aquell camp, jo sols tenia cinc anys llavors.

El cap s’acosta al director. – Ja em perdonarà però no entenc ni un borrall. – No pateixi, acabarà entenent. Senyora, si no l’importa vull que conegui algú més. – Porta la desconcertada noia a una habitació. – No esperi gaires diàlegs, te l’Alzheimer molt avançat. – La dona és estesa al llit, gira el cap mirant on entren, una sola paraula surt de la seva boca. – Mare. – La noia mira totalment perduda al director.

El director agafa una fotografia i li atansa. – La recorda? – La noia mira la fotografia, és ella amb una nena, recorda la foto de la primera missió. – No vaig saber negar-m’hi. Va ser un error. – No pateixi per això ara. – Li diu el director deixant la foto al seu lloc. – Tornem al centre, hem de parlar molt avui.

De tornada al centre entren a la sala de reunions, si es tractés d’una reunió tècnica seurien a la taula de la sala petita, ella sap que aquesta sala sols s’utilitza per prendre decisions importants. Espera el pitjors dels resultats, no ha estat una historiadora seriosa i responsable, se la ha jugada i ha perdut.

El director fa una pregunta a l’aire. –Han tret alguna conclusió de tot el que han vist? – El cap respon. – Senyor director, jo no acabo d’entendre aquesta darrera visita, però crec que ens hem equivocat enviant la Gea en aquests viatges, tanmateix jo hauria hagut de veure que ens equivocàvem des del primer moment, tindrà la meva dimissió a la seva taula aquesta tarda, si m’ho permet.

El director li respon amb un somriure. – Molt lloable. Vostè Gea, Què en pensa. N’estic d’acord, jo no sóc la persona adient per aquesta cerca, no he sabut mantenir-me al marge. Ho sento, però no crec que el meu cap hagi de pagar per les meves culpes. – Veig que tenim un molt bon equip, d’altres s’estarien tirant les culpes els uns als altres.

En aquell moment entren un parell de persones, són historiadors documentalistes. – Passin i seguin sisplau. – Els hi diu el director. – Poden fer-nos un resum de tot el que han esbrinat? – L’home inicia l’explicació. – Sabem que Gea és un personatge real perquè hi ha gravacions d’imatges des de que va començar la carrera de física fins a la seva mort.

La dona llavors explica. – Malgrat tenim una partida de naixement, no en sabem res d’ella abans del moment esmentat pel meu company. No hi ha adreces, no hi han fitxes d’escoles, no hi han revisions mèdiques ... res.

La Noia intervé. – Però és possible que amb la guerra es perdés aquesta informació. – Sí. – Replicà l’home. – Però dels diferents viatges per esbrinar les dades abans de la guerra no hem aconseguit res. – Resumint. – Acaba la dona. – Gea sols existeix a partir del seu ingrés a la universitat, fora dels tres moments on tenim testimonis que la van veure, els que vostès van investigar.

La noia s'estira a la cadira. – Doncs no la hem trobada. – Si la hem trobada. – Diu el director. – Perdoni’m jo era allà i ella no. – Vostè l’ha dit. – Què vol dir? – Que vostè, Gea, era allà...

La noia es queda callada un moment. – No. Això no és pas possible! Jo no puc ser ella. – Els nens, els avis l’han reconeguda, recordi la foto, recordi els tres viatges, sols hi havia una Gea en tots tres moments, Vostè.

Un silenci profund envaeix la sala, a Gea se li escapen algunes llàgrimes. – Això vol dir ... I si dic que no? – Encara no li he fet cap pregunta. – Però la faig jo. Què passa si m’hi nego a tornar, si no vull ser la Gea de la història? – Interessant pregunta. Com sabrà el temps es una mena de xarxa de fils, fils que es separen cada vegada que algú pren una decisió. Permeti’m.

El director crida algú, aquest entra a la sala. – Ens podria explicar que ha estat investigant? – Es clar. Vinc d'un fil de la història on Gea no hi és, te poques variants i poc significatives. – La noia, li talla. – I? – El resultat, senyora és un punt i final, Abderramà tercer guanyarà la guerra contra els laics, a continuació entrarà en guerra contra l'aliança de la fe asiàtica, després intentarà fer una sola religió erigint-se en Déu.

L’home calla un moment. – Això provocarà un cisma i una nova guerra, nuclear, no guanyarà ningú. Senyora, els que quedem hem encetat la cerca intertemporal amb un sol objectiu, abandonar el nostre fil, lliurar-nos d’una mort segura. Poques persones poden dir que són claus a la història, però vostè n’és una.

Gea, compungida, pregunta al director. – I ara? – Tenim un equip que registrarà el seu naixement, tot serà com el real, nom, cognoms, lloc, pares ... excepte l’any de la data de naixement. Quan torni estarà inscrita a la universitat, estudiarà físiques, però al seu historial també constarà la seva carrera d’història. També estudiarà literatura, enginyeria informàtica, matemàtiques ...

Gea talla al director. – Perdoni, però, física, mates? Si mai no se m’han donat bé el nombres. – Quina és l’arrel quadrada de 2? - 1,414213, però això m’ho vaig aprendre de memòria. – En quin any va començar la guerra santa? – Ja li he dit que el nombres no se’m donen bé. – Recorda l’arrel de 2 amb sis decimals i no recorda un any de quatre dígits? Senyora, vostè no recorda l’arrel de dos, fa el càlcul mentalment. No pateixi sortirà ben parada de tots els estudis.

Gea, assumint que no li queda altra sortida, pregunta. – Quan hauré de tornar? – El director, amatent, li contesta. – En qualsevol moment d’aquí a sis mesos, tanmateix allà hi serà en un moment determinat abans de qualsevol record. De totes maneres seguirem amb vostè, no podrem intervenir més enllà del que ens deixin les variants temporals però sempre serem en contacte.

– Però no podré tornar. – Podrà si és imperatiu, però sempre hi haurà de retornar. - Gea, rumia un moment. – El meu pare sempre deia que som esclaus dels nostres actes. I la mare deia que prenia les decisions amb el cor i que en tindria problemes. Si em veiés ara! Si no els importa voldria anar a donar una volta, a pensar. – Faci, no és fàcil assimilar-ho tot de cop.

La Gea abandona la sala, el cap, que fins ara havia callat, pregunta al director. – Vostè ... vostè ho sabia des del principi, no? – Des del moment en que vostè em va passar el seu currículum. – I no m’ho podia haver dit? La he esbroncada per fer el que s’esperava que fes. – I arriscar-nos a que crear un altre fil? – Quanta més gent hem enviat al passat com a ella? – Pel moment és l’únic cas.

El cap es queda pensant. – I ara? Quina serà la meva feina? – Fora bo que l’ajudés des d’aquí, que li donés suport en els moments durs, que seran molts, a més li haurem de donar un cop de mà amb una visita a Abderramà tercer.

A la facultat de ciències físiques Gea busca l’aula, un home se li apropa. - Et puc ajudar? – Sí gràcies, cerco aquesta aula. – Li respon mentre li ensenya un paper. – Ah! Ets nova! Com et dius? – Gea ... – Gea! La mare terra. Em sembla que jo seré el teu tutor aquest curs.

Mentre la invita a seguir-lo li explica. – Saps alguna cosa de viatges en el temps? És un tema que m’apassiona. – Ja ho pot ben dir, doctor Dern. – Saps qui sóc? – n’he llegit alguns dels seus articles. – Però com saps que sóc doctor? Amb prou feines m’ho van dir ahir. – Si li dic que sóc endevina? – Au va! – El professor riu.