Punt i final (1.0)

El camí fins al poble va ser inusualment tranquil, ni tan sols els sorolls del bosc, que sols s’escoltaven en dies de poc tràfec, arribaven a les nostres orelles. Tanmateix ningú no va fer cap observació, no sé si ningú no es va adonar o si no gosaven dir-ho. Jo, personalment no m’atrevia a parlar.

Un tossal era el límit del bosc, i des d’allà es veia el poble sencer i més enllà les runes d’un castell. Res no semblava estrany fora de l’absència de moviment. Un poble com aquell, amb plaça gran i encreuament de camins acostumen a ser un batibull de gent.

Vam baixar el pendent fins l’entrada del poble, delimitada per un parell de cases petites, segurament de pastors donat que al darrera en tenien un tancat.

Res no indicava que hagués ningú al poble, el silenci sols es trencava pel soroll de les nostres botes trepitjant el terra. Les finestres i portes eren tancades i les xemeneies no treien fum.

Ens vam parar davant de la casa gran, em va tocar a mi picar a la porta. – Hi ha algú a la casa? – Vaig cridar mentre colpejava la fulla de la porta amb la culata del meu fusell. Ningú no va respondre.

Vaig mirar el caporal que em feu un gest amb el cap, vaig donar un cop al pany fent que la porta s’obrís. Atemorit vaig fer les primeres passes endins l’edifici, res no semblava estrany, fora d’algunes peces de roba tirades a terra.

Rera meu entraren tres soldats més, un parell van pujar les escales mentre un altre m’acompanyà per les diferents estances de la planta baixa. Res d’estrany, fora que no hi hagués ningú i aquelles peces de roba que semblaven estar per tot arreu.

Vam sortir de la casa quan els altres dos soldats baixaren. – Ni una ànima caporal, sols roba a terra. – Roba a terra? Això no és una vivenda, examini la roba, digui’m quin tipus de roba és.

Amb els tres soldats i un parell més tornarem a entrar per inspeccionar els diferents manyocs. – Aquí hi ha un pantaló i una camisa ... a dins la camisa hi ha una samarreta i a dins el pantaló hi ha la roba interior, sembla d’home. – Uns calçotets. Qui més?

- Aquest d’aquí sembla de dona, hi ha una faldilla i ... és un uniforme, com d’uixer. – Te roba interior a dins? – Sí. – Vull que mireu si hi ha restes de sang, o de cossos.

Els soldats varen remenar les piles de roba, sols roba, sense sang, sense cossos, sense cap pista del que hagués pogut passar. Vaig observar un dels pilons que no s’havien tocat, la roba semblava caiguda, però el fet que els peces estiguessin unes dins les altres...

Mentre els soldats seguien fent la cerca vaig sortir a parlar amb el caporal, li vaig explicar el que estàvem trobant. – I quina conclusió en treu? – Cap que no sigui absurda. – Provi. – Tal com estan les peces de roba, fora de l’absurd que sembla, jo diria que els cossos s’han evaporat.

Vaig esperar que el caporal m’escridassés per la bajanada que acabava de dir, però no ho va fer, sols va rumiar un llarga estona. – No s’han evaporat, han estat desmaterialitzats.

Vaig estar a punt de riure’m. Una bajanada com aquella, en boca d’un altre soldat hauria estat suficient perquè tothom rigués, però ho deia el caporal. – Perdoni’m senyor, però no l’entenc. – Ara us ho explicaré. Crida els que estan a l casa.

Ens va fer seure a terra, en cercle, allò no era usual, menys en aquell caporal, amant de les normes i de les formes militars. Es va posar de peu entre dos soldats i va començar un discurs totalment heterodox.

- Nois, noies, - Mai no havia començat així una arenga. – el que ha passat en aquest poble és la prova fefaent que la guerra ha canviat de nou. Per molt que busqueu al poble no hi trobareu cap ésser humà ni cap animal fora d’alguns insectes i les plantes.

- No us faré ara una explicació científica per a la que no tinc prou coneixements i la majoria de vosaltres no acabaria d’entendre. A partir d’ara hi ha una nova arma, que funciona amb no sé quins collons d’ones, que pot desmaterialitzar quasi tots els éssers vius dins la zona d’atac.

- A partir d’ara som un possible blanc per al enemic sense possibilitat de defensa, l’única manera de lliurar-nos, pel moment, de ser eliminats és disgregar-nos. Us hauria de dir que ens separéssim en grups de menys de quatre i que tornéssiu a la caserna.

El caporal va callar durant una estona abans de tornar a parlar. – Torneu a casa. – Una remor s’estengué entre la tropa. - No aneu més de tres junts, tampoc no tingueu gaires esperances de trobar ningú a casa vostra. Res més.

El caporal em cridà. – Que s’organitzin per destí, màxim tres junts, i que vagin sortint esglaonadament, deu minuts entre cada grup. – Les armes? – El caporal pensà un moment. – Tan és, d’aquí a poc no quedarà ningú.

Si el discurs del caporal m’havia trasbalsat aquelles paraules em van esglaiar directament. Vaig organitzar els soldats perquè anessin, si més no, de dos en dos i els vaig repartir encarats a les sortides del poble que més s’esqueien als seus destins.

El caporal enviava un missatge xifrat per la ràdio mentre feia sortir els grups, ja es ponia el Sol quan tan sols quedàvem el caporal i jo. – Senyor, crec que és el nostre torn. – Han sortit tots? – Sí. – Doncs anem.

Anava a agafar l’aparell de comunicacions per portar-lo quan em va parar. – Deixa-ho. Ja no cal. – I si ens donen alguna ordre? – Qui? – Vol dir ... – Vull dir. Anem.

Vam caminar una llarga estona esperant que la nit ens protegís, en silenci. Temia fer cap pregunta, encara així al cap d’unes hores em vaig atrevir a parlar. – Això vol dir que hem perdut la guerra? – Si fos això ... – Què vol dir?

El caporal deixà de caminar. – Potser podríem parar i dormir aquí. Et sembla noi? – Sí, senyor. – Vam treure els sacs de la bossa i unes llaunes. Vam seure a terra i vam menjar el contingut de les llaunes.

El caporal, amb la mirada perduda, començà a parlar. – Ja fa uns mesos va caure una nau extraterrestre. – No em digui que ens volen envair. – El caporal esbossà un somriure. – No ho crec. Va ser un accident, sols passaven.

- Llavors? – La nau portava un regal inesperat, un sistema de transport per no sé quins collons de infra espai o quelcom semblant. El cas és que, quan els científics el van saber fer funcionar van informar d’un lamentable accident.

- Què vol dir? – En una de les proves havien desmaterialitzat un voluntari i ja no el varen poder recuperar. Van informar de quin era l’error que havien comès sense adonar-se que estaven cometent un altre.

- Ja em perdonarà però quin error es pot cometre al informar d’un accident? – Ja has vist el poble. L’alt comandament va oblidar la idea de transportar tropes amb allò i va dedicar tots els recursos a convertir-ho en l’arma més letal.

Em vaig quedar rumiant. - Vol dir que el poble l’han atacat els nostres? – No pas. D’alguna manera l’enemic, que estava patint els nostres atacs, va aconseguir l’arma, l’únic problema és que ningú no ha pensat en les conseqüències.

– Llavors s’ha acabat tot? – Tot. Ves per on els extraterrestres podran colonitzar el planeta sense gaires problemes si els hi ve de gust. Si no t’importa vull dormir. Bona nit. – Bona nit caporal.