Vides perdudes (Tercer lliurament)

Feia ja un temps que s’havia divorciat, la seva ex s’havia entestat en que no era un bon home. Un bon home! Què significa ser un bon home? Per què no ho era ell? El got de vi ja era buit i va demanar un altre al paio de la barra, com sempre abonat per endavant, sense pasta no hi ha mam.

Sempre li havien ensenyat que un home de debò era el que portava un bon sou a casa, que no se’l gastava en vins ni en el joc, que treballava com un ruc per tenir una casa ben arreglada, amb el rebost ben farcit, amb la dona i els nens ben vestits.

Però ella li parlava d’igualtat, de responsabilitats compartides, de coses que ell no entenia. On s’és vist que la dona sigui igual a l’home? L’home aporta la riquesa, la dona aporta els fills i te cura de la casa. Així havia estat sempre i estava bé. Per què aquesta fal·lera en canviar-ho tot?

El got tornava a estar buit. – Posa’m un altre! – Hem de tancar. – Tan d’hora? – La família m’espera a casa. – I que no poden esperar? A la fi és per guanyar una mica més. – Prefereixo posar a dormir el meu fill. – Ja. – Abatut surt del bar, darrera d’ell el cambrer tanca els llums, abaixa la persiana i es fon en la foscor de l’altre extrem del carrer.

Camina sense rumb, bandejant per culpa de l’alcohol, fins que veu els llums d’un altre bar, aquest te més gent, més remor, més pudor a vi barat. Seu a una taula, demana un got, li porten el got i una ampolla plena. – Sols vull un got. – Un ara, altre després, i altre i així no acabem. O vol l’ampolla o escampi la boira.

Queda davant l’ampolla mentre torna al pou sense fons dels seus pensaments. Li tenia una casa gran i nova, ben arreglada, la hi feien pintar cada any, els mobles més cars i bons del mercat. I la cuina? Una cuina moderna, amb gas ciutat, amb forn i renta vaixelles, amb un frigorífic americà, d’aquells que tenen dues portes, i rentadora automàtica i assecadora i aspirador! Que més volia aquella dona?

L’ampolla ja ha baixat un terç, no recorda haver begut més que un got. Puta! Això és el que és aquella bagassa! Però ja es fotrà, ara que ja no treballa ella no rebrà un ral. Cabrons de l’empresa, mira que fer-me fora! I tot per què? Segons ells anava begut a la feina.

A magistratura en van portar fins i tot el delegat sindical, ningú no em va donar suport, ningú. Em van dir borratxo, a mi! Jo no en sóc un borratxo! Beure una mica no és ser un borratxo, beure una mica no és ser un borratxo.

L’ampolla ja s’ha buidat més enllà de la meitat i ell no recorda haver buidat el got. – Putes! Són totes unes putes! – Crida sense adonar-se que parla, creient-se en el seu monòleg mut. – A hòsties se les ha de portar! No estaria jo així si li hagués trencat la cara en el seu moment! Ara seria a casa meva, amb la meva dona!

On deu haver anat el vi de l’ampolla? No queda ja res. – En vol una altra? – Posa la mà a la butxaca. No li arriba per una altra ampolla. – Doncs au! Al carrer, Si no en consumeix no el vull aquí. – S’aixeca de la cadira recolzant-se a la taula, les cames li fan figa, però acaba per enfilar la porta. Les cames el porten fins un passeig amb bancs, fa bona nit, seu al banc a descansar, si més no s’ho pensa, i tanca un moment els ulls.

Quan obre els ulls es troba estirat al banc, te la boca totalment eixuta i sent una angunia que no el deixa pensar, la gent passa al seu costat sense pràcticament ni mirar-ho i els que el miren o ho fan amb fàstic o amb compassió, això quan no el miren de les dues maneres a l’hora.

Treu les monedes de la butxaca i se les mira, no són prou per un got de vi, potser a una tenda li arribarà per un tetra... com es digui, necessita treure’s de sobre l’angunia i humitejar-se la gola. Com pot s’aixeca del banc, ell no s’ha adonat però va moll i no ha plogut.

Una botiga de queviures acaba d’obrir, la noia encara està pujant la persiana. – Bon dia. – Deixa anar sense parar-se intentant entrar. – On va vostè? – Li pregunta amb por i fàstic la noia. - A comprar. – Què vol? – Un d’això de vi, quadrat. – un tetrabrick? – Sí això. – Quatre euros.

L’home es torna a mira les monedes, amb prou feines en te un euro i mig. – Sols en tinc això. - Li diu atansant-li les monedes. – La noia es mira les monedes. Millor que li doni, pensa, sinó no me’l treure de sobre. – Esperi aquí. No entri!. – La noia entra a la botiga tantcnat la porta al seu darrera.

Surt amb un cartró de vi. I la mà dins una bossa, la mà que li atansa al temps que li reclama: – Les monedes. – Ell li deixa les monedes a la mà i agafa el vi, gira cua i se’n va carrer avall, pensant en la manera d’obrir allò sense perdre-hi el contingut, pensant en el que pensa sempre des de que el va deixar la dona.

Un home s’apropa a la noia. – Bon dia. – Ai! Bon dia. Passi, passi. – Li diu ella amb un somriure. Mentre entren a la botiga li confessa l’ensurt. – No sap que malament l’he passat amb aquell borratxo. – El Ramonet? Ni cas, noia. El conec des de que érem marrecs. Està malament del cap, diu que l’ha deixat la dona però mai no ha estat casat, mai no ha tingut ofici conegut i diria que ja de ben petit li donava al mam.

La vida segueix mentre el Ramonet va donant bandades pels carrers, a voltes seu a terra i espera que la gent deixi algunes monedes, monedes que acabaran, com sempre, al fons d’una ampolla que es buidarà al pou sense fons dels seus pensaments.