Fidèlia (1/2)

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

Anys enrera una nau com aquesta hauria estat seleccionada per fer els transports més rendibles, hores d’ara no deixava de ser un tros de ferralla en mig de l’espai, sense més possibilitats que obtenir els transports que ningú no volia.

Aquell era un dels transports que totes les altres naus havien rebutjat, però jo tenia uns sous que pagar i suficients deutes per no fer-li fàstic a res. La inspectora, Isis, em va portar la documentació, havíem d’anar a un petit planeta en un sistema on, el seu Sol anava a convertir-se en una Nova.

Havíem de recollir una colònia de Serfs de Déu, anomenada Fidèlia, i portar-los a una antiga base espacial, habilitada com a lloc de pas per a colònies complexes en trànsit. El terme colònia complexa era una manera delicada de dir que eren problemàtics, Així doncs m’hi vaig informar de totes les característiques de la colònia.

La primera informació que vaig obtenir feia referència a les seves condicions de vida, el planeta era extremadament calorós, per a ells vint graus era una temperatura extremadament freda. Li vaig fer saber a, la Mariah, la tècnic. – Estàs boig? Tu saps el que significa tenir la bodega a seixanta graus? – No, no ho sé, per què no m’ho expliques? – Significa que nosaltres haurem d’estar a quaranta graus! Que la velocitat haurà de ser la meitat de la normal, es a dir, si aquesta banyera ja és lenta, ho serà molt més.

Vaig rumiar una mica però no en treia res en clar. – Per aquesta gent una temperatura de quaranta graus és fred, què em proposes fer. – Els hi donarem roba d’abric i que en portin tota la que tinguin. Però més de quaranta graus a la bodega ...

Evidentment m’havien colat un marró. Si la qüestió de la temperatura semblava problemàtic la resta de la documentació em feia entrar ganes de no anar-hi. El problema més greu seria convèncer-los que havien de canviar d’ubicació, consideraven el seu planeta com la terra promesa. Per altra banda, la seva moral implicaria fer una sèrie de recomanacions poc tècniques a la tripulació.

Usualment, la Corporació no en destina personal mixt en naus petites, una bajanada que mai no he entès, però que algú va argumentar que, quan es formaven parelles, acabaven havent problemes. En el meu cas m’hi vaig trobar, però que em van enviar una tècnic, magnífica professional, i una inspectora.

Tots els vols han de tenir una persona d’inspecció, també per alguna bajanada que mai no he acabat d’entendre. Assumit que he de tenir els ulls de la Corporació a la meva nau, podien haver-me enviat una altra persona, i no és que em porti molts problemes a l’hora de la feina, ben al contrari, és summament col·laboradora si no hi ha irregularitats greus. El problema és que, entre totes les dones del cos d’inspectors i entre totes les dones del cos de tècnics havien d’enviar-me les dues que s’odien per no sé quina història de joventut.

Afortunadament he tingut la sort d’establir un pacte de no agressió a l’hora de la feina. Les queixes d’una sobre l’altra eren constants fins que em vaig posar espartà i les vaig amenaçar de fer-les fora a les dues. Ara, fora de reunions per preparar la feina, mai mengem junts, si és l’una no hi es l’altra.

Seixanta hores de viatge i ens trobem davant del planeta, segons l’informe es tracta d’una colònia d’uns cent habitants però quan em poso en contacte amb ells salten les sorpreses, la primera, bona, és que han assumit que han d’abandonar el planeta, la següent és dolenta, son tres-centes i escaig persones.

La llançadora haurà de fer un munt de viatges a la superfície, però el responsable del trasllat per part de la colònia no em posa problemes. – Ja ens fem el càrrec, ningú fins ara no ens havia preguntat per la població. – Aviso a la tècnic, haurà d dividir la bodega en tres nivells, jo m’encarregaré del trasllat.

Ja abans de fer el primer viatge noto l’augment de temperatura dins la nau. Quan arribo a la zona d’aterratge m’hi trobo una imatge treta del passat llunyà. Tot d’homes amb barba llarga i descurada i les dones, sabia que eren les dones perquè no en distingia cap, amb una mena de vel que les cobria d’amunt a avall i una mena d’ulleres que els hi cobrien els ulls.

M’hi vaig adreçar al meu interlocutor. – Què porten als ulls? – Ulleres d’infrarojos. És la llei sagrada. – Què vol dir? Disculpi’m la meva desconeixença. – Des de que neixen se’ls hi posa el vestit i les ulleres, tenen prohibit veure el món amb els ulls i tenim prohibit de veure’ls-hi la pell. – Entenc, i que passa si en veuen la pell d’una dona? – Això és bruixeria. L’Hauríem de cremar. – I si no és dels seus. – La llei sagrada és per a tothom.