És cert, parlo poc d’ell, molts sabeu de l’existència de la meva nena i, ho reconec, és més senzill emocionar-se amb el que fa una criatura de tres anys que amb un “borinot” adolescent.
Però avui vull parlar d’ell, perquè de fet ja no és un nen, amb dinou anys a l’esquena no se li pot dir nen, o sí. Ell no ho sap, però n’estic orgullós d’ell. Estic orgullós que se’n tregui els estudis, que prengui decisions sobre la seva vida, que estigui segur d’ell mateix.
Divendres anirem a dinar, la seva mare i jo al restaurant de Sant Ignasi, l’escola on estudia, ell serà allà, potser a la cuina, potser a la sala, depèn del que li toqui aquell dia.
Jo sabré que, d’una manera o altra, el que ens serveixin a taula serà feina seva, que totes les bronques, tots els renecs, tots els maldecaps han donat fruit, ell.
D’altres pensaran que ells voldrien que els seus fills fossin metges, advocats, enginyers ... Jo vull que els meus fills siguin ells, que es facin el seu futur, a la seva mida, amb el seu esforç.
I avui sé que ell ho ha fet, ha elegit, s’ha compromès i està tirant endavant. La vida empeny massa fort per deixar que t’arrossegui sense més.
I sé que el que faci ho farà el millor que sàpiga, que és molt (hauríeu de tastar els seus coctels i el seu pastís de formatge) i que el seu futur, si més no, dependrà en molt d’ell.
Ara les notes autobiogràfiques:
No, no son fills de relacions diferents, fa vint-i-dos anys, si fa no fa, que som junts la meva companya i jo, potser ell va venir una mica d’hora (ja en portàvem dos anys vivint junts) i va gaudir d’un estatus de fill, nebot i net únic per ambdues bandes durant vuit anys de la seva vida.
La petita gaudeix, encara que se li faci una mica difícil (ni vulgueu saber com corre la pelussa.), d’una bona colla de cosins, uns més grans, altres més petits, i d’un germà gran que deixa petit el “primo de zumosol”.
Ahir va preparar dos plats per un concurs, i ara pecaré de pare i us poso les fotos, sols he tocat la brillantor i el contrast. A ell, lògicament, li vaig dir que era per plorar de gana, però us asseguro que estaven genials.
Però avui vull parlar d’ell, perquè de fet ja no és un nen, amb dinou anys a l’esquena no se li pot dir nen, o sí. Ell no ho sap, però n’estic orgullós d’ell. Estic orgullós que se’n tregui els estudis, que prengui decisions sobre la seva vida, que estigui segur d’ell mateix.
Divendres anirem a dinar, la seva mare i jo al restaurant de Sant Ignasi, l’escola on estudia, ell serà allà, potser a la cuina, potser a la sala, depèn del que li toqui aquell dia.
Jo sabré que, d’una manera o altra, el que ens serveixin a taula serà feina seva, que totes les bronques, tots els renecs, tots els maldecaps han donat fruit, ell.
D’altres pensaran que ells voldrien que els seus fills fossin metges, advocats, enginyers ... Jo vull que els meus fills siguin ells, que es facin el seu futur, a la seva mida, amb el seu esforç.
I avui sé que ell ho ha fet, ha elegit, s’ha compromès i està tirant endavant. La vida empeny massa fort per deixar que t’arrossegui sense més.
I sé que el que faci ho farà el millor que sàpiga, que és molt (hauríeu de tastar els seus coctels i el seu pastís de formatge) i que el seu futur, si més no, dependrà en molt d’ell.
Ara les notes autobiogràfiques:
No, no son fills de relacions diferents, fa vint-i-dos anys, si fa no fa, que som junts la meva companya i jo, potser ell va venir una mica d’hora (ja en portàvem dos anys vivint junts) i va gaudir d’un estatus de fill, nebot i net únic per ambdues bandes durant vuit anys de la seva vida.
La petita gaudeix, encara que se li faci una mica difícil (ni vulgueu saber com corre la pelussa.), d’una bona colla de cosins, uns més grans, altres més petits, i d’un germà gran que deixa petit el “primo de zumosol”.
Ahir va preparar dos plats per un concurs, i ara pecaré de pare i us poso les fotos, sols he tocat la brillantor i el contrast. A ell, lògicament, li vaig dir que era per plorar de gana, però us asseguro que estaven genials.
Estrella de macarrons farcits d'estiu
Lassanya de macarrons farcits de primavera
11 comentaris:
aleeeeeee
no fan bona pinta ni res els plats eh????
però lo de la gana, si noi, és el que té la cuina "moderna".
Jo també em sentiria orgullòs eh :)
apa, fins ara.
Ostres, moltes felicitats per la part que et toca. Trobo que és genial això que has dit: jo vull que siguin ells. És de les millors coses que pot desitjar un pare.
Una abraçada!
Buf... m'has arribat eh, primer perquè la forma que parles d'ell... i m'has fet pensar en els meus pares i tant de po pensessin això de mi, sobretot el meu pare, ostres el teu fill té molta sort que parlis així d'ell i li puguis demostrar que estàs al seu costat. Un post genial.
Felicitats papi!. Em consta que aquesta Escola té un molt bon nivell. (tu dones la prova) Dos dels professors palen cada dissabte al matí a RAC1. Tenir un fill cuiner és tot un luxe, et felicito.
Ens quedaríem amb una mica de gana, però té molt bona pinta, tot un artista. I així m'agrada, traient orgull de pare!
És veu que estàs molt orgullòs! Però digues-li de tant en tant!!! Que a ells també els agrada sentir-ho! Tenim un futur Ferran Adrià! ehhh!, Ha triat una professió que requereix molt de sacrifici i esforç, els horaris són molt durs, però també aporta moltes satisfaccions! Veure com la gent disfruta amb el que fas no té preu (ho sé perque he viscut amb un "chef" durant 10 anys i no és gens fàcil de portar!).
Felicitats!!! :-D
P.d.: Pel que fa a la professió dels fills, en el món que vivim, el que vull és que la meva filla sigui feliç, bona persona i difruti del que fa, a veure com em surt, fa por pensar-hi ehhhh! ;-))
Dicen que es lo típico que los padres hablen bien de sus hijos, sin embargo leyendolo no todos hablan así, con esa comprensión, esa entrega y ese cariño que demuestras por ellos. Tienes que ser un padre fantástico. Y las fotos de los platos me han abierto elapetito de una manera que ya mismo estoy almorzando.
Le deseo a tu hijo que quede muy bien en el concurso y sino, no pasa nada a seguir, que lo importante son los platos a la hora de comer.
Por cierto en tu foto sales muy interesantón.
Saludos a toda la familia Skorbuto.
Muy bueno el blog y el traductor que usas esta muy bien, hasta que no aprenda catalá
Lant: Bona pinta i bon sabor.
Lluna: Entenc que és l'unic que pot desitjar-se als fills.
Cesc: No conéc la teva situació familiar, però és molt possible quem encara que no t'ho demostri, està orgullós de tu.
Plugim: És de les millors, sense dubte.
Xexu: No creguis, jo lo de la gana li deia en conya, omple bastant.
Gem: Sí, això és el primer que els hi van explicar al entrar ja fa quasi tres anys. Però cadascú ha d'elegir el seu camí. (La teva filla és preciosa, per cert.)
Luz de gas: Cada uno lo expresa como puede y como sabe. Ser padre és difícil y no hay manual de instrucciones.
mmmm! A mi em crida la lasanya!!! Fa una bona pinta... I trobo que la presentació és fantàstica! I els noms amb les paraules "estiu" o "primavera" els trobo ben originals.
M'agrada com parles dels teus fills. N'hi ha molt pocs que tinguin aquesta capacitat de comprensió envers els fills. Jo espero saber-ho fer bé. Els meus pares han estat sempre un bon exemple i intentaré imitar-los en les coses positives i no seguir-los gaire en les negatives (no en tenen gaires i a mesura que em faig gran en veig menys).
Espero que el teu petit xef se'n surti molt i molt bé! I a veure si ens passes la recepta de la lasanya!!
Núr: El problema és que moltes vegades els pares hem de fer el paper d'ogre, i et queda un mal cos! sobretot quen els renyes i t'està veient quan tu eres com ells i el pare o la mare et renyaven.
Com a tot arreu hi ha de tot (per mostra l'engendre aquest d'Austria) però, pel general els pares s'estimen, pateixen per i n'estan orgullosos de, els seus fills.
Publica un comentari a l'entrada